Revista Emporion

Que la sessió continuï

5

Acabem de saber les dades d’assistència del Cinema Montgrí de l’any 2014. Els resultats són molt satisfactoris, 4.600 espectadors més que l’any anterior, la qual cosa representa un increment del 23 %.

D’aquests espectadors, 16.114 ho han estat de les sessions adultes de cap de setmana, 1.860 de les sessions de cine club i 6.303 de les sessions infantils a la tarda. En total han assistit a les sessions de cinema del Cinema Montgrí 24.277 persones. Gent a qui agrada el cinema i que al cinema s’ho passa bé.

El dia 3 de febrer d’aquest any, vàrem  poder veure per TV3 un magnífic documental dins del programa Sense ficció titulat L’últim fotograma, fet per Lali Colomé, un reportatge que ell mateix es defineix com un recorregut sentimental per sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

A Catalunya, els darrers quatre anys han tancat cent sales de cine. La majoria cinemes de poble. A la crisi d’espectadors s’hi ha afegit el canvi del format de projecció. Passar de les pel·lícules en fotogrames de 35 mm al sistema digital suposa una inversió costosa que la gran majoria dels cinemes de poble no pot suportar sense ajudes externes. Al documental veiem el dolorós tancament del cinema  de Mollerussa, que com molts d’altres, suposa també la pèrdua de part de la història d’un poble, d’un país. Malauradament, en els darrers trenta anys hi ha hagut molts casos com aquest.

Pere Aumedes, responsable del cinema de Mollerussa diu en el documental: “El cinema forma part de la identitat de la gent, com a mínim fins fa uns anys. Tots recordem on vàrem veure una pel·lícula, potser amb la persona que ara estem casats. O la pel·lícula, aquella tan important, sabem on vàrem anar a veure-la, a quin cinema i amb qui”.

Hi ha hagut pobles en els qual la previsió d’un possible tancament del seu cinema ha encès l’alarma de la seva ciutadania i aquesta s’ha mobilitzat per evitar que això succeís. Tal és el recent cas, explicat també en el documental, del cinema Alhambra de La Garriga, on un nombrós grup de gent , sota el lema “Campanya SOS CINEMA”,  ha aconseguit la continuïtat d’aquest cinema amb enginyosos sistemes de mecenatge a fi d’aconseguir diners  mitjançant donacions particulars, apadrinament de butaques, col·laboració d’entitats, per tal d’adaptar el cinema al sistema digital i modernitzar-lo. Molta gent ha dit que hi col·labora, encara que faci més de vint anys que no assisteix a una sessió de cinema i possiblement continuarà sense anar-hi, però vol que el cinema del seu poble continuï existint i com deia un dels capdavanters de la campanya SOS CINEMA, d’una manera explícita i contundent, “ara l’hem salvat, el cinema continua, farem tot el que calgui, però aneu al cinema, “collons”!.

Tot plegat, una història que a Torroella ens pot semblar molt propera. Quan veia aquest reportatge pensava que els seus autors no coneixien el cas de la història del Cinema Montgrí i que era una llàstima que no haguéssim  pogut aportar la nostra experiència, la d’un cinema nascut l’any1928 i que l’any 1985 es va trobar en la mateixa situació que alguns del cinemes que es descriuen en el documental. Aquest local anava a tancar les seves portes després que ho haguessin fet els altres dos locals de cinema que des de començament del segle passat havien funcionat a la vila: el Cine Teatre Coll (1895-1962) i el Centre Cine, primer conegut com a Teatre Jou (1872-1979), però l’Ajuntament encoratjat  per un grup de cinèfils del Cine Club Torroellenc i altres entitats, va aconseguir comprar-lo i el que podia ser més difícil, gestionar-lo per tal de garantir la seva continuïtat.

Portem ja 30 anys gestionant el Cinema Montgrí. La primera sessió com a cinema municipal es va fer el dia 12 d’octubre de 1985 amb la pel·lícula  La mujer de rojo. Durant aquest període hi ha hagut alts i baixos. Després d’uns primers anys d’eufòria, amb molta assistència de jovent, hi va haver una davallada al principi dels anys noranta (1991, 1992, 1993), però amb la celebració del centenari del cinema l’any 1995 es va produir una recuperació que, amb poques variants, ha arribat fins l’any 2013 en què es va tornar a patir una forta davallada d’espectadors que va fer sonar l’alarma. Amb la implicació del Cine Club Torroellenc i l’Ajuntament es va plantejar una campanya per incentivar  que la gent tornés a anar al cinema o que no deixés d’anar-hi just quan es feia necessari el canvi tecnològic per entrar en una nova era del cinema: passar de la pel·lícula  de cel·luloide, tot i que darrerament ja era de polièster, amb fotogrames de 35 mm,  a digital. El públic de Torroella i l’Estartit i de molts pobles veïns que setmanalment vénen a les sessions de cinema va respondre entusiàsticament amb el lema “El Cinema no es pot perdre”, referint-se al Cinema Montgrí.. Aquest entusiasme ens va esperonar de nou als que anàvem al davant de la seva gestió  i molt més després de veure el resultats al cap d’un any amb un increment de 4.600 espectadors.

Malgrat les dificultats que ens està produint el nou sistema digital, les sessions del vell Cinema Montgrí, ara rejovenit, segueixen endavant fent certes les afirmacions de l’exresponsable del cinema de Mollerussa quan afirmava que amb la pèrdua del cinema del poble es perd part de la història del poble, ja que el cinema forma part de la gent. Molta gent de fora que ve a les sessions ens diu: “que bé que a Torroella hagueu sabut salvar i conservar el cinema. Ens agrada molt venir-hi, col·laborar amb la nostra assistència i gaudir del cinema”

Són la gent que senten que el cinema, sobretot el cinema de poble, serveix perquè puguem encara mantenir i gaudir d’un sentiment compartit en una sala fosca. Són els que fan possible que la sessió continuï.

Comentaris