Revista Emporion

Quaranta anys després

2

Vaig néixer tretze anys després del final de la Guerra Civil Espanyola, però no vaig començar a sentir-ne a parlar fins que, més o menys als catorze anys, em vaig fumar el meu primer Celta curt.

La meva família era, tant pel que es referia al meu pare com la meva mare, de la part vencedora, tots érem molt catòlics, “a machamartillo”, i dels “roigs!”, a casa no se’n parlava perquè ni els meus germans ni jo estàvem preparats per escoltar tanta barbàrie. Vivíem instal·lats al dogma permanent, en un sentit amplíssim i no només religiós, però teníem Rin Tin Tin,  Blancaneu i El Jabato.

Això del tabac, així ho sentia llavors, em va fer més home i sobretot em va obrir la porta per descobrir per mi mateix que la vida tenia uns horitzons molt més llunyans. I va ser així, a poc a poc, quan vaig començar a descobrir que no hi havia un “pensament únic” al país on havia vingut al món.

En l’adolescència vaig coincidir amb alguns amics que parlaven fatal del Caudillo,  cosa que confesso ara, em creà força confusió i em va fer portar l’assumpte al menjador dels meus pares, perquè m’ho aclarissin. Sí!  I fou llavors quan em van dir que Franco havia guanyat la Croada i que Santiago Carrillo, a més d’assassí, era un cabró, igual que aquells que el defensaven, per la qual cosa havia d’anar amb l’ull ben obert.

Crec que no havien passat gaires mesos d’aquella revelació que em va deixar encara més confús quan el meu pare va arribar a casa desolat i ens va confessar un gran desastre -jo ja hauria d’anar pels quinze o setze-, que a un dels seus millors amics, regidor de l’Ajuntament de Madrid pel terç familiar, li havia sortit un fill “roig” que estava detingut a la Direcció General de Seguretat, on ara hi ha la seu de la Comunitat de Madrid, a la Puerta del Sol.

Amb aquells vímets ideològics tan fràgils vaig arribar a l’Escola Oficial de Periodisme, a la qual s’accedia després de passar un examen oral en què el tribunal amb alts capitosts del Règim tractava de salvaguardar, als futurs alumnes amb les seves preguntes i bon olfacte, de les males companyies ideològiques, d’esquerres naturalment. Però no ho van haver de fer gaire bé, perquè no pocs van aprovar sense cap problema després d’haver estudiat bé les lleis fonamentals del franquisme i vestit pulcrament després de passar per la perruqueria.

Crec que va ser llavors, el 1970, quan va començar la metamorfosi, la meva. Primer al pegar-me de front contra la realitat que aquells “roigs” sobre els quals m’advertien a casa, no tenien ni banyes ni cua, ni tan sols alguns que eren tan intolerants i radicals com els que portaven al bastó de comandament del costat on jo havia crescut. Només hi havia una diferència, que alguns d’ells passaven alguna nit a la Direcció General de Seguretat o pel Tribunal d’Ordre Públic, com li va passar a l’amic del meu pare, amb el seu fill esgarriat.

Just quaranta anys després d’acabar la carrera, una vintena d’aquells graduats ens hem reunit a sopar a Madrid. El temps i la vida han passat per nosaltres i ja no queden ni les cendres d’aquells perfils apassionats de les assemblees prèvies a les vagues d’estudiants. Imagino que gairebé tots coincidíem a observar en què ens semblàvem més a aquells professors, que ens van ensenyar els rudiments del periodisme, fins i tot, encara, una mica més grans.

Estaven ells, els que no tenien ni banyes ni cua, i uns quants -mai n’hi va haver gaires- dels que vam arribar a aquella escola ideològicament immaculats gràcies a la tutela del sistema. Durant aquests anys, tots hem tingut prou temps per canviar, com ha passat amb tot el que ens envoltava. Almenys hem tingut l’oportunitat de fer-ho.

Glòria, la companya que va dirigir aquells cireres, va insistir a agrair una vegada i una altra l’esforç que havíem fet els que viatgem des de lluny i es va referir a mi, per haver-ho fet des de Barcelona, on visc des de fa gairebé vint anys. Allò, segur que algun ho va pensar, tenia el seu què.

– Què tal Zulo?, com ho portes?, vaja merder!

N’hi havia qui em preguntaven amb preocupació, altres una mica apesarats i algun d’aquells “roigs” em somreia amb molt bona pasta i, fins i tot, em feia l’ullet com dient: “Cal veure les voltes que dóna la vida.”

I jo no els vaig dir el que penso, sinó simplement el que sento i vull seguir sentint: “Estic molt bé, a Barcelona, a casa nostra, a l’Empordà… no us ho podeu ni imaginar.” 

Comentaris