Revista Emporion

Quan el cos se’n va anant

1

Ara mateix sóc un aprenent, un humil aprenent de vell. És el darrer aprenentatge de la vida? Faig el primer curs perquè sóc un vell recent arribat.

Entrar a la vellesa té similituds amb l’adolescència per les dificultats pròpies de l’ingrés a indrets desconeguts. Les dues etapes són superades amb èxit quan no renunciem a la curiositat i l’engrescament. Em meravella el comportament de vells avantatjats que són exemples de serenor i acceptació. Observo, però, maneres d’actuar d’alguns vells que haurien d’estar fent el màster de vellesa i no escriuen les últimes línies de la seva vida amb prou seny ni exemplaritat. Costa tant d’acceptar que ens fem vells i anem perdent facultats com de descobrir les noves potencialitats que es desperten dins nostre i que compensen, d’alguna manera, les xacres de l’edat. Fer-se vell, que tants d’inconvenients comporta, no ha de significar canviar de direcció, simplement cal modificar la marxa i programar parades més sovintejades. No precisem una nova solfa, només ens hem de proposar un altre ritme.

El centenari Moisès Broggi considerava la vellesa com el moment que el cos se’n va anant. La mort és el darrer adéu, no obstant això, durant la vellesa hem de saber acomiadar-nos de parts d’un cos que mai més no serà com abans. No hi fa res que no admetem ser vells: són els joves que sentencien. Una simpàtica cambrera asturiana em va qualificar d'”anciano”. Era la primera vegada que em situaven dins del grup dels ancians i vaig pensar que val més anar-s’hi avesant. Fa pocs dies explicava a una noia molt trempada el viatge en cotxe a Grècia que la meva dona i jo projectem realitzar l’any vinent. Vaig quedar molt cofoi davant la seva entusiasta aprovació. Però tot seguit va semblar com si la noia descobrís un puzle que no encaixava, em va etzibar estranyada i innocent: “I qui conduirà?”  Quan va saber que el xofer era jo, ho va intentar arreglar, però la sentència havia estat prou clara.

Les noies que m’han lliurat el carnet de vell no saben que m’han fet un gran favor. He pensat que val més actuar segons aconsellava Picasso: “Quan em diuen que sóc massa vell per fer alguna cosa, procuro fer-la immediatament.” Mai no serem tan poc vells com ara. I val més no treure’s anys de sobre com alguns tenen costum de fer perquè, a qui actua així, li passa allò que deia un altre artista, Dalí: “Moltes persones no fan els vuitanta perquè intenten durant massa temps quedar-se en els quaranta.”

Comentaris