Revista Emporion

Pros i contres de l’accés a la natura

4

Fa uns dies vaig tenir el goig d’assistir a la presentació de la tesi doctoral d’Emma Soy Massoni sobre els serveis dels ecosistemes que proveeix la Plana de l’Empordà.

Per posar-ho d’una forma sintètica, els serveis dels ecosistemes són tots aquells beneficis que un paisatge produeix. Comprenen des de la provisió d’hàbitat per a les espècies que hi habiten (inclosa la nostra), la producció de menjar derivada del conreu de les terres, o la captura, retenció i filtratge natural de l’aigua. També inclouen aspectes menys tangibles com ara l’aportació de bellesa estètica, valors culturals i espirituals i, en definitiva, un entorn característic que confereix identitat a les comunitats locals.

boletsUna de les moltes troballes de la tesi és la verificació d’una estreta relació a tres bandes entre el contacte amb els espais naturals, el coneixement que se’n té i la voluntat de contribuir a la seva conservació. És a dir, les persones que més sovint visiten els espais naturals de la plana demostren tenir un millor coneixement dels ecosistemes i dels serveis que ens aporten. De retruc, un elevat grau de coneixement d’aquests sistemes i dels seus beneficis tendeixen a augmentar la predisposició d’aquestes persones a contribuir econòmicament a la seva conservació. Així doncs, per assolir un model de gestió dels espais naturals sòlid, resulta imprescindible la generació de coneixement i consciència ambientals que neixen del contacte de les persones amb la natura. De manera inversa, si la major part de la població és urbanita i no es mou del seu ambient urbà, difícilment es podrà obtenir el suport social i el finançament necessari per a la conservació dels sistemes naturals.

Aquesta necessitat de garantir i promocionar l’accés universal als espais naturals xoca contra una altra realitat que estem vivint al nostre país. D’un temps ençà, consumir natura s’ha convertit en una activitat més orientada a l’oci i l’exercici que a la descoberta del medi i fa temps que, des dels parcs naturals, alerten de la massificació de visitants que estan vivint, de forma particularment aguda durant períodes molt determinats de l’any. El mateix govern de la Generalitat contribueix a aquesta situació, utilitzant els parc naturals com una eina de promoció turística més, subjugant la funció conservacionista fonamental dels parcs a la seva utilització com a motors de desenvolupament (econòmic, se sobreentén). La sobrefreqüentació d’uns espais habitualment sensibles n’amenaça la conservació i en dificulta la gestió. Recentment, TV3 ha dedicat alguns reportatges a il·lustrar aquesta situació: des dels riscs associats al creixement exponencial de visitants al Congost de Mont-rebei, entre Catalunya i l’Aragó, passant pels ramats de boletaires que assetgen el Berguedà i fins l’aparcament de cotxes (i autocars) quilomètric a la carretera de Santa Fe del Montseny format per les masses que van a veure arribar la tardor.

En d’altres països i regions més grans o amb menor densitat de població, els dilemes entre l’obertura de la natura a la població i la protecció de l’entorn s’afronten de manera senzilla: creant reserves naturals extenses on l’accés hi és prohibit. A casa nostra, però, reserves integrals d’aquest tipus constitueixen una petita porció del territori, mereixedora, pels seus valors naturals i de biodiversitat extraordinaris, de la màxima protecció. Una ampliació d’aquestes reserves comprometria l’accés de les persones als espais naturals, amb indesitjables conseqüències. Tanmateix, els equips de gestió dels parcs naturals i altres espais protegits poden utilitzar estratègies per tal de minimitzar els impactes negatius de les visites. Es pot aconseguir, per exemple, promocionant els entorns menys coneguts dels parcs o bé convidant la gent a descobrir espais naturals que no estan formalment reconeguts com a parcs però que tenen unes qualitats similars. En alguns casos calen mesures més dissuasives com ara la limitació del nombre de places d’aparcament o el cobrament d’una taxa d’accés. Aquesta darrera mesura, sempre controvertida, és legítima quan l’objectiu és convidar les persones visitants a repartir-se per l’espai, oferint alternatives gratuïtes en punts menys accessibles o populars. En canvi, resulta com a mínim qüestionable el cobrament de taxes que tenen per objectiu l’autofinançament del propi parc. Aquesta mesura contravé el dret de la ciutadania a gaudir en igualtat de condicions de la natura, ja que no tothom té els mateixos recursos i per tant no tothom pot permetre’s en la mateixa mesura pagar la visita. Aquesta mercantilització de la natura només té conseqüències negatives, tant pel fet que desincentiva el contacte amb el medi natural, tot prevenint la cristal·lització d’un millor coneixement i consciència ambiental entre la població, com per donar arguments a aquelles veus que critiquen la desvirtuació i banalització de la tasca dels parcs naturals per atacar-ne l’existència.

Comentaris