Revista Emporion

Els recs del Baix Ter: els projectes

3

En el segon dels tres articles que publicarà l’Emporion en relació als recs del Baix Ter, toca ara ocupar-nos dels projectes de modernització que s’hi estan duent a terme. Abans de caracteritzar-los, però, és important intentar comprendre la seva motivació, el seu objectiu.

Val a dir que els objectius d’aquestes actuacions no han quedat mai publicitats clarament ni de forma unànime, però se n’apunten diversos.

En primer lloc, els projectes volen donar resposta a la demanda llargament formulada per les comunitats de regants d’ambdues ribes del Ter, que consideren que les filtracions de les lleres de terres dels recs disminueixen el cabal d’aigua que poden fer arribar als camps, desaprofitant part del volum que els atorga la concessió. No s’ha realitzat cap estudi complet sobre les taxes d’infiltració d’aigua des dels actuals recs cap als aqüífers del Baix Ter, però algunes estimacions optimistes apunten que la impermeabilització prevista pugui arribar a estalviar un total d’uns 10 hm3 d’aigua anuals.

En algunes ocasions els representants de les comunitats de regants també han assenyalat els elevats costos que els suposa el manteniment del bon estat de les lleres dels recs i les seves ramificacions. En la major part dels casos les estructures són de terres i per tant presenten un aspecte naturalitzat, amb ràpid creixement de canyes i vegetació de ribera que cal eliminar, però també problemes de subsidència dels marges en alguns trams que s’han vist erosionats per les aigües. S’espera que els costos de manteniment de la nova canalització siguin menors als de desbrossament i reparació de trencaments.

Partint de la premissa que el confinament de l’aigua dels recs permetrà fer-ne un ús més eficient, la sequera que els anys 2007 i 2008 va afectar Catalunya també ha estat utilitzada com un tercer argument per tal d’accelerar l’execució dels projectes. En períodes d’escassetat d’aigua per al regadiu del Baix Ter, com el dels esmentats anys, s’imposa la necessitat d’establir torns entre els comuners per a l’aprofitament òptim de les aigües. La nova configuració dels recs i canals permetrà a les comunitats de regants que gestionen les aigües un major control sobre l’ús que en faran els usuaris i, sobretot, permetrà garantir l’arribada de suficient cabal als trams finals dels cursos.

En quart lloc, cal observar com el projecte constructiu de millora del regadiu del Rec del Molí de Pals contempla la possibilitat d’ampliar la superfície irrigada pel canal, fent arribar branques a terrenys on actualment no arriben les aigües. Cal entendre que aquesta ampliació és, doncs, també una de les ambicions dels projectes, per bé que poques vegades s’ha dit en veu alta perquè xoca de manera frontal amb els altres objectius basats en l’estalvi d’aigua.

Sigui pel motiu que sigui, l’any 2004 es va presentar una primera proposta d’actuació sobre els recs, que desembocaria en un intens debat sobre al seva conveniència. El projecte preveia el revestiment d’alguns trams dels recs i l’entubament i soterrament de la resta de trams. El recorregut afectat seria d’uns 7 quilòmetres a cada rec i costaria un total de 28 milions d’euros. El finançament d’aquesta gran obra aniria a càrrec de fons públics, però un 80% de l’import hauria de ser retornat mica en mica per part dels regants al llarg de 50 anys.

Davant aquestes característiques i els objectius manifestats per les comunitats de regants, força pagesos, entitats ecologistes i ciutadans de la zona vàrem mostrar la nostra oposició a l’execució dels projectes. Els arguments més habituals feien referència a l’enorme cost de les obres i l’hipoteca que representen per a un sector, l’agrari, envoltat de permanents incerteses i dificultats per sostenir-se de manera independent. També vam posar de relleu el paper dels recs tradicionals en el funcionament hidrològic del Baix Ter, com a agents que recarreguen les aigües subterrànies i els pous i com a estructures per al drenatge de la plana en èpoques de pluja. Els valors naturals i paisatgístics que es perdrien amb l’eliminació dels recs també van ser posats sobre la taula.

Des del meu punt de vista, a més del desequilibri existent entre una enorme inversió i un escàs benefici, el més greu de la proposta és que suposava la disgregació de les múltiples funcions que els recs de Sentmenat i del Molí de Pals han realitzat conjuntament al llarg dels darrers segles. Aquesta integritat és el que, a ulls de molts sectors de la població, els ha conferit la seva riquesa i valors, els que vèiem a l’anterior article publicat a l’Emporion sobre els recs del Baix Ter. Després de segles d’harmonia en els quals els recs eren alhora font d’aigua per a l’agricultura, l’hàbitat on vivia una valuosa flora i fauna, una peça clau del sistema d’aigües superficials i subterrànies de la zona, el lloc on s’ubicava un destacat patrimoni cultural que explica la nostra història i, en definitiva, un element essencial del nostre paisatge empordanès; es proposava desmembrar aquest conjunt, separar cada funció i valor. Des del punt de vista del Subdirector General d’Infraestructures Rurals, en canvi, aquest era un pas endavant per a la correcta gestió de cadascuna de les funcionalitats. Aquest personatge considerava que els gestors de l’àmbit agrari guanyarien llibertat a l’hora de fer una gestió de les aigües plenament focalitzada en la seva funció productiva, d’irrigació de conreus. Paral·lelament, es deixarien els canals superficials, ja en desús, per tal que els responsables de medi ambient poguessin aplicar-hi les polítiques de conservació que consideressin oportunes sense interferir amb les altres àrees de la gestió pública. En definitiva que el medi ambient feia nosa (ho acabà de confirmar la divisió dels projectes en dues fases impulsada des de l’administració. D’aquesta manera no va ser necessari per llei la realització d’un estudi d’impacte ambiental, estudi que s’hagués hagut de fer en cas de plantejar els projectes en una sola fase o en cas que els seus promotors a nivell polític haguessin mostrat la mínima sensibilitat que s’espera d’ells). Més enllà de la tristor que provoca veure com un responsable polític intenta compartimentar una realitat fins aquell moment harmoniosa, valuosa i exemplar, cal dir que aquesta disgregació de funcions és la línia oposada a la que, fins i tot des del món de la pagesia, es considera que hauria de tenir el desenvolupament rural, on la cura del medi per al gaudi del conjunt de la societat és essencial.

Tal com podrà observar qualsevol lector que s’hagi mogut pel Baix Ter en els darrers mesos, el projecte va tirar endavant. Es van ignorar les reclamacions dels grups ecologistes i es van desoir informes negatius elaborats pel Departament de Medi Ambient del mateix govern. En el meu cas particular, se’m va censurar la possibilitat de presentar, durant una de les assemblees de la comunitat de regants, els arguments, fins llavors ocultats, en contra del projecte adduint la junta de govern que jo no tenia raó.

Ara, 7 anys després d’aquelles discussions, segueixo tan convençut com en aquell moment que s’haurien pogut trobar solucions a les demandes plantejades pels regants que no passessin per l’agressivitat d’una obra com la que s’ha acabat duent a terme. Existeixen solucions més integrades ambientalment que haurien permès satisfer els regants sense fer malbé un sistema únic; començant per la implantació de sistemes de reg més eficient que la inundació dels camps i acabant per l’estabilització dels canals de terres amb rocalla. D’altra banda, objectius tan legítims com la millora del regadiu i un suposat estalvi d’aigua mai haurien de suposar que un únic sector (en aquest cas, de manera circumstancial, l’agrícola) decideixi el destí d’un medi ambient, un paisatge i un recurs natural com l’aigua, que són compartits per tots, en perjudici del conjunt de la ciutadania, condemnada a resignar-se i, això sí, pagar.

Comentaris