Algunes reflexions sobre la denominada “primavera àrab” (I)

71

 “La revolution a été la conséquence de la modernisation répressive de la période impériale. Les jeunes entendaint se libérer du pouvoir oppresseur, mais la manière dont ils percevaient la construction de cette libération portait en elle-même une grande intolérance. Une conception démocratique m’emergea pas, en raison de l’absence d’expérience démocratique dans un passé récent et de la prégnance d’une ideólogie léniniste dans l’intelligentsia de gauche”. (1)

El conflicte àrab-israelià ha condicionat enormement l’equilibri geopolític mundial durant bona part del segle XX i del que fa de XXI. Aquest conflicte té una incidència tan gran en l’encaix de les peces del tauler, com en el seu moment van tenir el teló d’acer o la guerra freda.

L’any 1967, a Grècia, el règim dels coronels és capaç de derrocar el govern, però la invasió de l’illa de Xipre l’any 1974 per part dels turcs provoca un gran descrèdit d’aquest règim i es restauren els valors de la democràcia.

A Portugal, l’any 1974, la Revolució dels Clavells derroca el règim totalitari salazarista comandat per Marcelo Caetano.

A grans trets, el món islàmic es troba dividit en dos grans corrents: sunnites, xiïtes i bahanites. Els sunnites agrupen entre el 85 i el 90 % dels musulmans i creuen que Mahoma prové de la tribu àrab Quraish. El mot sunnita prové dels conceptes “paraules i accions”, “forma” o “exemple”, “poble de Mahoma i la comunitat”. Els xiïtes, en canvi, signifiquen entre el 10 i el 15 % de la comunitat musulmana, creuen que Alí fou l’iniciador de la línia successòria de Mahoma. Els xiïtes creuen que els califes posteriors a la mort d’Alí van ser uns usurpadors perquè la dignitat califal prové de la comunitat que ha d’escollir lliurement.

Països amb majoria sunnita són Algèria, l’Aràbia Saudita, el Sudan, Líbia, Tunísia, Egipte, Turquia, Etiòpia, Kenya, etc.

Països amb un important percentatge de xiïtes: l’Iran, l’Iraq, l’Azerbaidjan, Bahrain, en menor percentatge tenim països com el Líban, el Iemen, Kuwait, Turquia, el Pakistan i l’Afganistan.

Una constant dels països del món àrab, com Tunísia, Algèria, el Marroc, el Iemen, etc., han experimentat un important creixement demogràfic durant els darrers vint anys, fruit d’una elevada fecunditat. En aquest sentit, ens trobem que en societats demogràficament molt expansives, el fonamentalisme islàmic s’hi troba més ben arrelat.

Taxa de fecunditat al món. Any 2006


Font: Viquipèdia

Fem un salt a l’altra cara del planeta i situem-nos al despatx oval d’un president Nixon superat per l’escàndol Watergate. Un flamant Jimmy Carter vol iniciar una nova etapa en política internacional i serà capaç de signar els acords de Camp David de 1976, l’acord amb Panamà i Salt II amb el govern Brezhnev l’any 1972. Al mateix temps, l’administració Carter no veurà inconvenient a donar suport a guerrilles de països del sud d’Àfrica com Zimbabwe, que portaran personatges com Robert Mugabe al poder; o a Nicaragua amb Somoza.

Al mateix temps, el món àrab veu l’expansió de dos discursos polítics contraposats: d’una banda, un discurs arabista que centra les seves idees en la protecció dels interessos econòmics, socials, polítics i mediambientals dels països àrabs. Aquest discurs, que centra els interessos dels països àrabs en una consciència nacional, serà superat pel discurs islamista centrat en la religió i els valors de l’islam. Durant la dècada dels cinquanta i seixanta del segle XX, els països del món àrab experimenten un creixement demogràfic que accentuarà encara més les diferències i desequilibris econòmics, socials i polítics.

A finals del segle XIX, en plena decadència dels imperis colonials, l’islam es mostra incapaç d’explicar el retardament de les societats que n’és principi integrador, però això no impedeix que sigui l’única font generadora de materials ideològics i culturals de defensa i combat davant l’ànsia colonitzadora d’Occident. En aquest context, el pensament de Jamal al-Din al-Afghani (1839-1897) esdevindrà un contrapunt al pensament islamista. Al-Afghani defensa una societat civil secularitzada assentada sobre la solidaritat religiosa. Fou impulsor de la Nahda, que suposa una tornada a la forma originària de l’islam. La Nahda apareix com una forma de combat contra l’agressió imperialista d’Occident, i mira d’integrar la modernitat dins la societat musulmana. Aquestes idees sí que són revolucionàries!

continuarà en el proper número