Preparats per a tot, menys per al més gran

49

Si desitges conduir, prèviament has de passar unes proves d’aptitud força exigents i abans no ets batxiller o llicenciat has de suar la gota grossa.

Així mateix, t’has de preparar i tenir carnet per a gairebé tot: manipular aliments, esdevenir socorrista o per exercir de monitor. Se’t vigila de prop i estàs controlat per normatives estrictes; si les deixes de complir, et multaran o acabaràs a la garjola. Ara bé, per posar un fill al món, tot i que no hi ha assumpte més delicat, ningú t’exigirà la més mínima preparació ni cap prova d’idoneïtat (excepte si és adoptiu, no acabo d’entendre la diferència), com tampoc rebràs cap informació prèvia abans de trobar-te amb un nadó que plora als braços. Es veu que els vailets poden pujar de manera feréstega i amb molta menys atenció que la que dediquem a les mongetes, per exemple: abans sabem prou bé que cal preparar el terreny, adobar-lo, plantar, treure herbes, regar i vigilar les plagues, entre altres atencions.

Si l’alegria i despreocupació amb què es tenen les criatures donés resultat, callaria i sospitaria que l’espècie humana està dotada d’un xip especial que ens predisposa a saber sense abans aprendre. No n’hi ha prou amb  ser progenitor, cal exercir de pares i això requereix unes mínimes aptituds, que no vol dir estudis. Una criatura, naturalment que necessita atencions materials per desenvolupar-se, però sobretot requereix temps i uns coneixements bàsics per vertebrar una existència de manera reeixida. Els valors que les famílies transmeten solen ser els de la televisió o aquells que practiquen els famosos. Amb aquest programa tan fluix molts pares es veuen sobrepassats ben aviat i aleshores exigeixen a les escoles que els mestres esdevinguin pares i mares de 40 infants alhora.

Els nens i nenes i els adolescents, malcriats, no saben per on naveguen. No tenen eines per orientar-se i viure  i, en canvi, senten les expectatives desmesurades que les famílies els posen damunt. Alguns pares, més preocupats per l’educació, els parlen de la realització personal. Es confon sovint la realització amb l’èxit, la fama, el diner… i això per si sol no els farà mai feliços. Per aquesta raó, a la meva manera d’entendre, pares i educadors valdria més que eduquessin amb l’objectiu d’ajudar-los a trobar la seva elecció fonamental de vida. Trobar un sentit a la vida és molt més important que acabar una carrera, tot i que és compatible, és clar.

Qui és prou valent per encoratjar els més joves a procurar ser feliços i a fer feliços els qui els envolten, que en altres paraules és a estimar i a ser estimat, prepara la revolució més formidable que el món mai no ha experimentat. N’estic convençut i d’aquí ve la meva proposta.