Revista Emporion

Predicar a la metròpoli

7

Fa tres setmanes, dedicava el meu darrer article al vell continent, aquesta Europa que es desfà en contradiccions i que els seus errors l’han portat en l’intent de ser una sola cosa política i econòmica sobre l’escàs suport monetari ─la lliura esterlina va dir “no”─ i la creació d’una estructura administrativa la sobredimensió de la qual encara no s’ha entrat a debatre. Que no s’espanti el lector, que no redundaré més en l’assumpte.

Sí, la vella Europa ho sembla encara més quan, com va passar el passat divendres 19 d’abril, alguns ciutadans vam connectar el Canal 24 Horas de TVE per veure i escoltar l’entrevista que la periodista Ana Ibáñez va fer al president de la República de l’Equador, Rafael Correa. 

<http://www.rtve.es/m/alacarta/videos/la-noche-en-24-horas/correa-ley-hipotecaria-inmoral/1776307/?media=tve

Després de la desaparició d’Hugo Chávez, paradigma del carisma i segurament el millor exemple de com no s’ha de gestionar l’economia, Rafael Correa ha quedat com a referent d’un populisme que, en el seu cas, pot treure pit, avui, pels resultats econòmics que il·lustren la millora de l’economia de l’Equador.

ANACorrea té un aliatge polític diferent al del redemptor veneçolà. Té formació ─és doctor en economia─ i, sobretot, es diferencia dels cabdills llatinoamericans pel fet que passeja els seus triomfs per Europa. Així, a la brava ─s’ha acabat passar-nos el dia rebent en els nostres aeroports i rendint honors; perquè se sàpiga i, de pas, per omplir els pulmons de nostàlgia als molts milers d’emigrants que un dia van viatjar des del seu país cap a Europa, principalment a Espanya.

I ve a veure’ns, després de reunir-se amb Angela Merkel, i s’asseu davant de les càmeres, a pèl, al programa La Noche en 24 Horas de TVE, davant d’una bona, molt jove i segurament per això molt agressiva periodista. L’oportunitat per a ella fou única, però no va treure de polleguera el president equatorià del taló d’Aquil·les del populisme: la intransigència amb els mitjans de comunicació dissidents amb la gran revolució de torn.

Els que seguim l’actualitat del que passa en aquests països, i en bona mesura aquí també, sabem molt bé que la docilitat és clau, però la veritat és que Correa va despatxar l’assumpte convidant galantment Ana Ibáñez a exercir la seva professió a l’Equador. Ho va fer de forma seductora i criolla, molt viril ell i marcant amb intenció els seus trets racials al somriure.

Era a Madrid, en hores de gran audiència, i a més a més amb arguments que, a mi almenys, em van fer pensar que, ves per on, els de les colònies vénen a llegir-nos la cartilla als de la metròpoli. Una devolució de visita, més de cinc-cents anys després que nosaltres, els anglesos i els portuguesos, assentéssim les bases del Nou Món.

“He trucat a Mariano Rajoy i li he dit que estem a la seva disposició”, va dir Correa abans de recordar que a la cimera de les Amèriques, fa pocs mesos, ja ens va dir als espanyols que aprenguéssim de Llatinoamèrica, on són experts en crisi.

“Et deixen el paraigua quan fa sol i te’l prenen quan comença a ploure”, va dir el president equatorià en referir-se a l’ordre econòmic internacional; posant com a exemple la gran crisi mexicana de 1982, i es va recolzar en la sortida de l’Equador de la greu situació en què es trobava quan ell va arribar al poder, recomprant el seu deute al preu que marcava el mercat. Va disparar els seus èxits, que són certs ─què fer, si no? I què fan quan a l’Equador se’l coneix ja en el món econòmic com El Jaguar.

Un atur que arriba al 5%, un índex de pobresa que ha baixat del 36% al 27% entre 2007 i 2012, i una abundància econòmica, en gran part derivada dels seus jaciments petrolífers, però amb una despesa pública respecte al PIB; aquí és res!, que ha pujat del 23% al 50% en els últims cinc anys.

Deixin-me que pregunti com ara s’estila. Serà sostenible? Doncs la veritat és que m’ha vingut a la ment aquella Argentina de Juan Domingo Perón, quan el 1946 va arribar al poder a Argentina i es va trobar les arques públiques plenes, tant, que el país va ajudar a donar de menjar a una Europa que es recuperava de la II Guerra Mundial. El que va passar després és públic i està ben registrat en la història.

Tot és sostenible… fins que deixa de ser-ho.

Comentaris