Revista Emporion

Memòria de la gent – Mossèn Pou

6

 86 anys, 62 de vicari a Torroella

En una casa de tres pisos hi viuen: un matrimoni jove a la planta baixa, un capellà al primer pis, un guàrdia civil vidu al segon pis. Hi arriba la cigonya amb una bessonada. On la deixa?“.

Vet aquí una endevinalla que, si el trobeu pels carrers, i per poc que badeu, us plantejarà un dia o altre un amable capellà, de cara rosada i tendra -malgrat l’edat avançada-, que va abillat de sotana. Si no us proposa aquesta, us en formularà una altra de semblant, no se li acaba mai el repertori. No cal dir res més, tothom sap de qui parlo. Però potser val la pena de conèixer-lo millor. El telefono, li demano una entrevista, ell ho accepta de bon grat.

Em rep un divendres al matí al despatx parroquial. Em diu que l’he trobat amb la seva joguina preferida. Un llibre. Imagino que deu ser un breviari, un devocionari… M’equivoco. S’entreté llegint textos llatins, ara mateix s’ho està passant d’allò més bé amb “De viris illustribus urbis Romae”. Me’l passa. Hi faig un cop d’ull, per alguna cosa el meu mestre de llatí va ser mossèn Viver, i en aquest mateix despatx. Ho intento, però he de reconèixer que estic una mica rovellat… Ell riu.

Parlem de la família, per començar?
Els meus avantpassats eren de Sant Miquel de Fluvià, i el primer de venir a Torroella va ser el meu avi, Lluís Pou Almar, farmacèutic, que es va establir a plaça, entre can Vilallonga i el cafè de can Sidro. Procedia d’una casa de Vilaür encara existent. Es casà amb Dolors Murtra, germana de Manuel Murtra, l’avi de Jordi Ponjoan. El meu pare es deia Anton Pou Murtra.

Me’n recordo bé, també era farmacèutic, la farmàcia era al carrer Major
Sí. El meu pare va fer el batxillerat als gabrielistes del carrer de l’Hospital i la carrera a Barcelona i Santiago de Compostel·la. Una monja clarissa, la mare Purificación, espiritual i mística, li va predir matrimoni amb una noia de Figueres, i el pronòstic s’acomplí, l’any 1925 es casà amb Montserrat Alonso, d’aquella ciutat. Un primer fill va morir abans de fer l’any, després vam néixer la Maria Rosa l’any 1928, jo el 1930, i en Lluís el 1936, precisament el 21 de juliol, acabava de començar la guerra civil. La Maria Rosa es casà amb Albert de Quintana, en Lluís va morir d’accident de moto a Girona als 18 anys.

Li comento que jo era quatre anys més gran que en Lluís, i que hi vaig fer bona amistat, però que abans vaig ser amic d’ell, ja que vàrem coincidir a les escoles de Torroella, i ja aleshores vaig ser testimoni de la seva vocació. Algun cop que havia anat a jugar a casa seva amb en Pere Capellà, ens feia pujar a les golfes, on s’havia muntat un altar, ell feia de capellà i -quin remei!-, en Pere i jo havíem de fer d’escolans, un tocava una campaneta, l’altra feia anar un encenser (un pot i uns trossos de cortina de ganxets). No hi devíem anar gaires vegades.

La teva vocació va ser matinera, però no vas pas anar aviat al Seminari…
Sempre vaig tenir vocació, de ben petit; però el meu pare va voler que jo estigués ben format quan hi anés, que tingués el batxillerat. Em va semblar bé, no per aquest motiu jo perdria la vocació, ni aquesta era la seva intenció. Vaig anar als Fossos de Figueres, tinc bon record d’aquell col·legi, el director, el subdirector, els frares; m’hi trobava bé. I em va ser molt útil tenir aquests estudis quan vaig passar al Seminari. Per ser capellà calia molt de temps, són dotze anys.

Molts ho deixen abans d’acabar
En tant de temps passa de tot, alguns s’adonen que no tenen vocació, d’altres passen crisis i ho deixen córrer, són molts anys. Si érem trenta en començar, potser només divuit arribàvem a cap.

Finalment ets ordenat sacerdot i “cantes missa” que se’n diu.
Sí, el 4 de juliol de 1954 em va ordenar el bisbe Cartañá, i la meva primera missa va ser l’11 de juliol.

I després?
Sóc destinat immediatament a Arenys de Mar, de vicari. No sé quant de temps hi hauria estat en condicions normals, però només hi vaig poder ser quatre mesos. El meu germà va morir l’octubre d’aquell any, i el bisbe em va destinar a Torroella. Vaig substituir el vicari, sense càrrec per a l’Església, el que en diuen un benefici.

Al costat del rector mossèn Josep Garrido, un home de caràcter fort
Sí, un home enèrgic, allò de “ordeno y mando”, però també molt intel·ligent i de bon cor. Jo en tinc molt bon record.
I fins ara a Torroella, 62 anys!

Dubto que puguis trobar cap capellà enlloc que hagi emplenat tants llibres sacramentals com jo, té, mira aquests, Baptismes, Matrimonis, Defuncions…

Efectivament, al meu costat tinc un moble ple de llibres llargs i gruixuts, ordenats en lleixes i en fileres. N’agafo un a l’atzar i el passo al mossèn. Ell l’obre i va girant pàgines. Totes i cadascuna de les que em va mostrant són plenes d’inscripcions molt similars les unes a les altres, escrites en tinta, amb lletra clara i segura, organitzades en files i en columnes, netes i endreçades… Seixanta-dos anys d’inscripcions metòdiques dels nostres batejats, dels nostres casats, dels nostres difunts… No sé si mai aquest espai serà trepitjat per la informàtica, però, ara com ara, podem estar segurs que tot està ben registrat i ben arxivat.

Jaume Bassa i Mossen PouNo tot ha estat tan ordenat i rutinari. El Casal, per exemple…
I tant!, amb els vailets del Casal, que potser varen arribar al centenar, projectàvem contes d’en Massagran, d’en Pere Virolet, d’en Jaumó Rabadà, seguint els textos de Folch i Torres, fèiem la visita a l’Altíssim, anàvem al camp de futbol… Els contes els explicava al local parroquial projectant els dibuixos d’en Junceda, copiats en tinta xina sobre filmines de paper de cel·lofana… Mentre jo parlava, posant-hi força teatre, els vailets seguien la trama molt quiets,  intrigats… I quan arribava el punt culminant de la tensió, i en la foscor del local el silenci era absolut, jo acabava en sec: “Demà el capítol següent!” “Ooooh!”, feien ells, i amb aquell xiscle deixaven anar tots els nervis retinguts.

Tornem a l’actualitat. Sembla que no hi ha manera que els polítics s’entenguin
De política no hi entenc, però et diré una cosa. Ho veig molt espatllat, és terrible veure tanta corrupció de gent que ocupa càrrecs importants!

I pel que fa a les enormes diferències econòmiques?
Sempre hi ha hagut rics i pobres, però als que n’abusen els faria pensar en els Manaments, qui els trepitja es rebaixa.

Sobre les despeses en armes?
Només es justifiquen les necessàries per defensar-se.

Algun record dels temps de la guerra civil, del Comitè revolucionari?
L’any 1936 jo tenia sis anys, del Comitè només recordo uns noms, en Pahí, el Borni… i de forma especial la destrucció de la capella de Sant Antoni, a la plaça de la Vila; jo hi vivia molt a prop, i tinc ben present la sensació de caos que vaig experimentar en veure les destrosses escampades arreu de la plaça. També em va impressionar un altre dia, totes les cases varen treure les imatges i objectes religiosos al carrer, i un camió passà després a recollir-ho tot…

La teva família era considerada acomodada, teníeu cotxe, éreu “de missa”…
Sí, vàrem tenir algun cop algun capellà amagat; el cotxe va ser herència d’un oncle, ens el va regalar; també teníem oculta una ràdio, el meu pare seguia les notícies de la guerra, la gent el consultava. Ell era valent, una vegada va dir a algú del Comitè que no l’anessin a buscar, que tenia preparada una combinació, que la podia fer explotar si convingués… Ja se sap que en aquells temps els farmacèutics tenien uns pots plens de productes químics, perquè no hi havia tantes medicines com ara i els metges receptaven remeis que s’havien de preparar… Qui sap fer un remei pot fer una bomba…

Per acabar, una pregunta imprescindible: per què la sotana?
Una vegada vaig veure un grup de dones a l’església, les vaig saludar, em van dir que eren monges carmelites, anaven de seglar. I van acabar dient “el hábito no hace al monje“. Jo no em vaig saber estar de contestar “pero le guarda y le distingue“. La sotana és una defensa, tots estem exposats a la temptació, ella fa més difícil que es presenti i que s’hi caigui.

Penso que als seus 86 anys la temptació, i el perill de caure-hi, deuen ser ben remots. Però ja hi estem tan acostumats que si un dia se la tragués no ens en sabríem avenir, potser no el reconeixeríem, us ho dic jo que ja als set anys l’ajudava a dir missa. Ah!, suposo que ja sabeu la resposta de l’endevinalla:

La cigonya no va deixar la bessonada a ningú, perquè això de la cigonya és una enganyifa…“.

Comentaris