Revista Emporion

The deplorable history i el post-9n

4

A Anglaterra, amb gran interès públic,  s’editaren diverses obres sobre la guerra de successió.  L’any 1714 J. Baker  publicà “THE DEPLORABLE HISTORY OF THE CATALANS”. De la seva traducció n’he mantingut fragments literals en cursiva i n’he resumit la resta.

historiL’heroïsme dels catalans fou lloat fins i tot pels seus enemics
7-03-1705
. Anna I d’Anglaterra, per incitar els catalans a favor de Carles d’Austria: « en defensa de les llibertats d’Europa, per tal de reduir l’exorbitant poder de França i frustrar els nostres veïns en la seva aspiració a la monarquia universal, hem estat informats amb gran satisfacció que esteu molts zelosos d’assegurar les vostres llibertats (…)».
20-06-1705. Pacte de Gènova. Anglaterra  desembarcarà les seves tropes a Catalunya, (…)a canvi de garantir el manteniment  de les llibertats  i institucions del Principat,  fins i tot davant de situacions adverses.

Setge austríac a Barcelona
8-09-1705.
El rei Carles escriu: «molt apesarat de trobar Lord Peterborough resolt altra vegada a deixar aquesta empresa(…)».
3-10-1705. Lord Peterborough ataca Montjuïc, conquerit el dia 6.
11-10-1705. «(…)comença el bombardeig de Barcelona des dels vaixells (…).

La conquesta de Catalunya molt ben rebuda a Anglaterra
Del rei Carles a la reina Anna: «Senyora germana meva, Barcelona s’ha rendit a mi per capitulació. (…) alguns dels vaixells… van prendre Tarragona… Girona va ser presa de sorpresa(…) La ciutat de Lleida s’ha rendit, i també la de Tortosa a l’Ebre; hem conquerit totes les places de Catalunya, tret de Roses. (…). Senyora, sacrifico la meva persona, i els meus súbdits (…)amb la seguretat que  es troben  sota la  generosa protecció de  Vostra Majestat.»

31-03-1706. Carta del rei Carles: «(…)  fer-vos coneixedor del gran risc en què es troben aquest Principat i la meva reial persona.(…)».
Els filipistes, sabedors de l’arribada de la flota, abandonen Barcelona.
El rei Carles, que havia entrat a Madrid el juliol de 1706, obligat a marxar a Catalunya.

1707. Ressorgiment castellà
La batalla d’Almansa i Requena, València i Saragossa revoltades; Xàtiva presa i cremada; Alzira, Mequinensa i altres poblacions preses.
La mort de l’emperador Josep I convertia en hereu el seu germà que va  unir l’Imperi Germànic i Espanya.  Anglaterra (la Pèrfida Albió) i França negocien un tractat que atorga la corona d’Espanya a Felip V.

felip14-06-1713. Carta dels comissaris austríacs que, reunits amb els de Felip V i havent-los indicat que els privilegis dels catalans havien d’esser confirmats, foren respostos que eren allí només per concretar l’evacuació de Catalunya i que « hi hauria prou temps per a parlar de privilegis».

22-06-1713. Conveni de l’Hospitalet«quedaran garantits i publicats en favor de tots els habitants de Catalunya una amnistia general i un perpetu oblit de tot allò que hauran fet en temps de guerra. I que els catalans puguin gaudir dels seus privilegis».
El rei Carles:«…consentirà immediatament la neutralitat d’Itàlia i evacuarà Catalunya(…).
El rei Felip i la reina garantiran «als catalans la preservació dels seus antics drets i privilegis».

Els catalans al rei Carles: « Els vostres súbdits més lleials no es convertiran en víctimes miserables  dels seus irreconciliables enemics, (…) de tal manera (…)que Catalunya es pugui si més no mantenir separada».

3-07-1713. Entre el 3 i el 9, setze batallons imperials, l’exèrcit holandès i el del Palatinat van marxar de Barcelona.
A Montjuïc fou hissada una bandera negra amb la inscripció: «Mort o manteniment dels nostres privilegis».
1-10-1973.
El duc de Berwick destaca vint-i-cinc batallons i alguns esquadrons al Rosselló.
14-10-1713. Salpa l’esquadra anglesa.
22-10-1713. Batallons francesos arriben a l’Empordà. Es decideix bloquejar Barcelona i fer crides perquè es rendís, que respongué amb (…) la confirmació dels seus antics privilegis, (…) obriran amb satisfacció les portes i us rebran».
3-04-1714. El Parlament i la cambra dels Lords demanà a la reina Anna: «què li plagui de continuar la vostra interposició de la manera més forta perquè els catalans puguin continuar gaudint dels seus justos i vells privilegis».
7-07-1714. El mariscal Berwick enfront de Barcelona.
12-07-1714. Obriren trinxeres.
25-07-1714. Alguns volien rendir-se; però Villarroel, el senyor Pinos, Basset i un important vicari del bisbat, ho rebutjaren: «els socors vindrien del cel».
12-08-1714. Mor la reina Anna d’Anglaterra.
El seu successor Jordi  I veia amb simpatia l’heroïsme del poble català i ordenà que es transmetés a Lluís XIV que: “es garantís la reducció de Barcelona per tractat”. Barcelona s’havia rendit!
11.09.1714. A les vuit del vespre: Rendició.“Les vides estarien assegurades;  la ciutat no seria saquejada si acceptaven rendir-se al rei d’Espanya. No es respectà!

BORN

El Post-9N
300 anys després,
recordem en extracte, la Declaració de Sobirania suspesa pel Tribunal Constitucional però considerada vigent per la Mesa del Parlament de Catalunya:
“D’acord amb la voluntat majoritària expressada pel poble de Catalunya, el Parlament acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir.”
“- El poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.
“- El procés de l’exercici del dret a decidir serà escrupolosament democràtic.
“- Es facilitaran totes les eines la població i la societat civil catalana tingui tota la informació i el coneixement precís per a l’exercici del dret a decidir.
“- Es dialogarà i es negociarà amb l’Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.
“- Es garantirà la cohesió social i territorial del país i mantenir Catalunya com un sol poble.
“- Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea.
“- S’utilitzaran tots els marcs legals per l’enfortiment i l’exercici del dret a decidir.
“- El Parlament, té un paper principal en aquest procés, i s’hauran d’acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi.
“- El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han de fer partícips actius en tot aquest procés el món local i el màxim de forces polítiques, agents econòmics i socials i entitats culturals i cíviques del nostre país, i concretar els mecanismes que garanteixin aquest principi.
“El Parlament de Catalunya encoratja el conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d’aquest procés democràtic de l’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya.”

El nou 9N- Resultats
Sent impossible un referèndum lliure, sense por, i recordant una sentència de Descartes referint-se als corruptes “Davant del dubte, abstén-te”,  aquest fou inicialment el meu pensament. Però no sóc corrupte: doncs ¿per què dubtar? Vaig votar.

No quadren els càlculs de certs partits que afirmen categòricament que 3.5 milions de catalans “que no van votar, ho varen fer en sentit negatiu”. Quin percentatge correspon al què dirà el familiar o el conegut? Al pur abstencionisme o “totemfotisme”?  A la por? A una idea centralista?…

Fins el moment d’escriure aquest article els resultats han estat:urna

                 Sí:        1.861.753     80,76%
                 Sí-No:     232.182     10,07%
                 Sí-Blanc:   22.466      0,97%
                 No:          104.772      4,54%
                 Altres:       71.131      3,09%
                 Blanc:       12.986       0,56%
Total no definitiu:  2.305.290  100,00%

Crec que els que varen votar Sí-Sí, Sí-No, Sí Blanc o No, ho férem amb una mateix principi Democràcia.

La imputació de delictes pel 9N o pel Nou 9N
El Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, amb un PP defensor de la legalitat, va obtenir el dimecres 19 de novembre el suport de la junta de fiscals de sala, vint-i-tres vots a favor i dos en contra, per presentar querella contra el president de la Generalitat, Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d’Ensenyament Irene Rigau per: desobediència greu, prevaricació, usurpació d’atribucions i malversació.

1898. La pèrdua de les darreres colònies
Tinc prou edat per recordar-me del meu avi matern que com molts altres, majoritàriament catalans, varen ser portats a una guerra d’independència cubana que varen guanyar els Estat Units d’Amèrica. Cuba era una colòniaque calia guardar: fins l’última gota de sang i l’ultima pesseta! … va significar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, les darreres colònies.

Però Catalunya sotmesa el 1714 no ha estat mai una colònia i avui, segons, algunes potències,  es solament un afer intern del Estat Espanyol.  Ha d’esperar un nou centenari de l’11 de setembre per recuperar llibertat i sobirania, dins d’un estat democràtic i federal o amb independència?

 Però voldria recordar avui, uns versos de Joan Maragall del mateix any 1898:

                          Oda a Espanya.
                          Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
                          que et parla en llengua — no castellana:
                          parlo en la llengua — que m’ha donat
                          la terra aspra;
                          en ‘questa llengua —pocs t’han parlat;
                          en l’altra, massa.

 – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

                                                – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

                                                On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
                                                No sents la meva veu atronadora?
                                                No entens aquesta llengua — que et parla
                                                entre perills?
                                                Has desaprès d’entendre an els teus fills?
                                                Adéu, Espanya!

                                                                                                        Joan Maragall

Bibliografia:
Gran Enciclopèdia Catalana
The deplorable history of the catalans:
Traducció a cura de Jordi Castelló

 

Comentaris