Política agrària: d’Europa al Ripollès

301

De mitjana, la ciutadania europea paga a la seva pagesia 30 cèntims d’euro cada dia. Això són més de 100 euros l’any per persona. Des de fa més de 30 anys, la Política Agrària Comuna (PAC) intenta, a través d’aquesta contribució, finançar el sosteniment i la reconversió del sector primari europeu amb diversos objectius: revertir l’envelliment del sector i l’èxode rural, modernitzar les explotacions per fer-les rendibles, introduir pràctiques compatibles amb la conservació del medi ambient, garantir l’aprovisionament d’aliments segurs per a la ciutadania, afavorir el desenvolupament rural i, des de fa poc temps, lluitar contra el canvi climàtic. Per fer-ho, la PAC compta amb un pressupost que ha augmentat any rere any fins a arribar als aproximadament 60.000 milions d’euros actuals. Malgrat aquest creixement de la despesa, també és cert que si a la dècada de 1980 la PAC havia arribat a representar gairebé tres quartes parts del pressupost europeu, ara el seu pes relatiu no arriba al 40%. En tot cas, aquestes xifres astronòmiques inviten a reflexionar sobre l’eficàcia de la política agrària.

Cal reconèixer que en alguns aspectes hi ha hagut importants avenços. La regulació de les substàncies que la pagesia pot emprar, sigui per erradicar les plagues o per engreixar el bestiar, ha reduït substancialment la perillositat de l’agroquímica per a les persones i ha millorat el benestar animal. La introducció de la traçabilitat i l’etiquetatge homogeni han facilitat el control i l’autonomia de la clientela a l’hora de conèixer les propietats dels aliments que arriben a les botigues. Una part de la pagesia s’ha beneficiat enormement d’inversions de modernització d’infraestructures i de subvencions vàries, que s’han anat adaptat a les condicions i necessitats de cada període.

Malgrat aquestes millores, una mirada general a l’estat del nostre sector primari revela un fracàs en molts altres aspectes, fins a l’extrem de qüestionar l’eficàcia i l’eficiència de la inversió pública. D’una banda, trobem com la pagesia segueix desapareixent. En el millor dels casos les explotacions tanquen en no disposar de successió, en d’altres ho fan en bancarrota i, en el pitjor dels desenllaços, ho fan tràgicament. En països com els Estats Units i França han saltat les alarmes per l’alt nombre de pagesos i pageses que posen fi a la seva vida, una dramàtica situació que no sembla que hagi de ser gaire diferent de l’espanyola. Les terres es van concentrant en menys i menys mans, que les treballen amb mètodes cada cop més mecanitzats i intensius, fet que deriva en una baixa ocupació al sector (no arriba al 2% a Catalunya) i en no poques problemàtiques ambientals, des de la contaminació de les aigües subterrànies fins a la pèrdua de biodiversitat. El procés de concentració va eliminant explotacions cada cop més grans i, de fet, només la gran indústria agroalimentària sembla beneficiar-se’n, amb un grapat de multinacionals com ara Bayer, Monsanto o DowDuPont que es reparteixen milionaris beneficis. Els mecanismes de control no han impedit que regularment es produeixin escàndols, sigui amb ous holandesos carregats de salmonel·la, carn de cavall que es fa passar per vedella o cogombres contaminats amb bactèries letals. I després de més de trenta anys i successives reformes de la PAC, el sud i l’est d’Europa segueixen tenint unes explotacions difícilment viables sense ajudes, la mitjana d’edat de la pagesia segueix situant-se per sobre dels 50 anys, moltes zones rurals segueixen perdent població i latifundis com els de la Casa d’Alba o de la Casa de Windsor segueixen acaparant la major part de les subvencions.

Malgrat aquest desolador panorama, els sindicats agraris i les figures polítiques responsables del sector han refermat tradicionalment l’excepcionalitat agrària, resistint qualsevol iniciativa de transformació real d’aquesta situació, probablement pensant que salvant les subvencions se salvava el sector. La realitat sembla apuntar que, malgrat salvar les subvencions, aquest posicionament només ha beneficiat les grans corporacions que controlen la producció i els preus mundialment, mentre que ha anat en detriment de la petita pagesia i del medi natural. Per sort, cada cop són més els pagesos i pageses que veuen que aquesta situació no és sostenible econòmicament, ni socialment ni territorialment. Per això, resulta especialment esperançador veure iniciatives com la que s’ha posat en marxa al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, on pagesia i administració han superat recels històrics per impulsar un marc per preservar les activitats agràries tradicionals, mitigant els impactes que la intensificació agrària, la conversió residencial o la gestió ambiental del parc podrien tenir sobre un paisatge tradicional de gran qualitat i cada cop més valorat. Davant una política europea manifestament fracassada i insensible a les moltes realitats locals, aquest tipus de pactes entre societat i pagesia podrien esdevenir la clau per a un futur agrari més intel·ligent i més just per a totes les parts.

Comentaris