Revista Emporion

Plutarc (45 dC – 120 dC) i les seves “Vides paral·leles”

14

La inspiració de Josep Pla per als seus “Homenots”

“Plutarc redacta en les seves ‘Vides paral·leles’ el testament espiritual de l’antiguitat clàssica.”
Carles Riba (1893-1959)

“Es Plutarco maestro de capitanes valerosos.”
Miguel de Cervantes (1547-1616)

Plutarc va néixer a mitjan segle I dC a la petita ciutat de Queronea, a Beòcia. Home de lletres i historiador, va viure per tant en temps de la Grècia romana. De gran erudició i humanitat  i de gust per les arts, la seva preferència anava en l’estudi de la moral.  I estava persuadit d’imprimir en la seva obra una missió didàctica.

Els seus contemporanis li deien “el filòsof” i eren de domini general la seva sinceritat i la seva honradesa absolutes, motiu pel qual el prenien per àrbitre en qüestions delicades, ja que ell s’implicava amb l’exemple d’estar consagrat al servei del “déu de la veritat i de la llum”.

Els experts admeten que no era un pensador profund, però la immensitat del que llegí i escoltà i observà fou assimilada per ell i fosa en una superior unitat, que constituí la seva immortal obra, on va imprimir una tendència  a referir-ho tot a idees morals. Fou “potser l’esperit més naturalment moral que hagi existit”, segons paraules de La Harpe.  Autodidacte fins al moll dels ossos, no es limità a ésser un simple transmissor de saviesa:  tot el seu esforç i la seva gràcia consistí a fer persuasiva aquesta saviesa, en paraules de Carles Riba.

Plutarc es tenia per deixeble de l’Acadèmia, i la restaurà, inspirant-se en Plató. La seva vida privada estava en harmonia amb el seu ensenyament: fou modesta, serena i amable. Casat amb Timoxena, tingué d’ella quatre fills.

Posseïm de Plutarc cinquanta biografies, quaranta-sis van acoblades de dues en dues i formen la col·lecció de les Vides paral·leles, la seva principal contribució. La novetat d’aquesta obra és la d’aparellar la vida d’un grec amb la d’un romà, tots personatges històrics, llevat de la parella Teseu-Ròmul, i fer-ne una comparació. Hi entraven personalitats de l’acció política, aquells que per llurs fetes públiques havien contribuït a crear la gran unitat de civilització que representava el món grecoromà. Ensenyava així un panorama històric ideal per conèixer l’antiguitat clàssica i tot això amb una prosa sòlida. Cada parella de personatges anava emmarcada en una estructura típica amb un curt preàmbul i un judici comparatiu.

Plutarc considerava les seves Vides paral·leles com un conjunt. La seva galeria d’herois, de grans exemples, ho eren perquè eren caràcters plenament responsables d’ells mateixos. I tot això estava escrit amb intenció  didàctica més que històrica. Plutarc tria les biografies que ofereixen grans exemples, a fi de moure, per l’adhesió de la intel·ligència, la possibilitat a imitar-les. Perquè “cada ànima pot i ha de fer la seva educació, ha de formar la seva virtut treballant-hi de nit i de dia i calen exemples on emmirallar-se”, deia.

Comenten els experts que Plutarc utilitzà el mètode comparatiu que era de procedència retòrica, utilitzant la tendència humanista a confrontar valors, per a llançar-se a desenvolupaments antitètics, brillants o enginyosos d’eficàcia segura. Un tribut a la moda de comparar el que Roma havia fet per al món amb el que havia fet Grècia, tenint present que Grècia fou la mestra de Roma. Confrontant un romà il·lustre amb un grec de valor igual, els seus punts de semblança i les seves diferències, sabé fondre i treure del seu contrast una lliçó moral, la seva admiració per Roma i el seu sincer patriotisme grec. Consolidà així la seva proposta de civilització grecoromana.

Carles Riba remarca el mèrit que suposa que el recull de Vides paral·leles hagi pogut ésser l’aliment de “grans ànimes” d’èpoques diferents. Perquè edificant-se en l’exemple dels grans homes antics ens posa el repte de provar d’igualar-s’hi o de superar-los.

Si bé Plutarc és un dels autors més llegits de la literatura universal, actualment hi ha poc reconeixement públic per la seva obra, com ha passat en altres temps, possiblement per la crisi de valors actuals i pel desprestigi de les humanitats i també perquè no és un autor de l’època clàssica, sinó més tardana. Paradoxalment, en vida,  Plutarc tampoc va ser gaire conegut més enllà del seu cercle d’amistats. En el segle II, en canvi, ja el consideren “mestre de la joventut”, però fou oblidat durant tota l’edat mitjana.  Els humanistes del Renaixement el redescobriren i fins al segle XVIII seria considerat un dels autors cabdals de l’antiguitat.  Plutarc restà fix a la biblioteca dels reis d’Aragó. Era l’autor de capçalera de Montaigne, i Erasme deia que fora de la Bíblia no havia llegit res de “més sant” que Plutarc. Plutarc té també una responsabilitat indirecta en la Revolució Francesa. Tothom el llegia, era citat a cada moment, el màxim honor per a una personalitat d’aleshores consistia a ésser comparada amb algun heroi plutarquià. Napoleó llegí molt Plutarc, Frederic el Gran n’hi cercava la dignitat moral. “Plutarc és el Shakespeare biogràfic de la literatura universal”, segons Jean Paul Richter.

La tasca titànica de la traducció al català de les Vides paral·leles de Plutarc la realitzà amb ofici, compromís i mestratge Carles Riba (tasca efectuada durant 20 anys de la seva vida, entre 1926-46), i fou publicada íntegrament en la prestigiosa col·lecció Bernat Metge (en un total de quinze volums). Riba la realitzà amb el convenciment de ser una aportació de referència en el camí de retorn de les humanitats. Perquè Plutarc, segons el poeta català, és “mirall dels prínceps” i un “transmissor de vides modèliques”.

A Catalunya, Josep Pla, gran coneixedor dels clàssics  grecollatins i de Plutarc, confeccionà els Homenots  (quaranta-cinc entre 1958 i 1962; arribant finalment a seixanta apareguts, els darrers entre 1969 i 1975), amb l’objectiu de preservar, divulgar i potenciar unes figures exemplars, excepcionals  i modèliques, però amb risc de ser oblidades a causa de la dictadura.

Caldria rescatar Plutarc de l’oblit cultural actual. Emerson deia que “mentre hi haurà llibres, Plutarc serà periòdicament tornat a descobrir”.

Bibliografia

  1. FRANQUESA, M. La Fundació Bernat Metge, una obra de país (1923-1938), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona,  2013.
  2. PLUTARC. Vides paral·leles, Fundació Bernat Metge, traducció de Carles Riba. Barcelona, 1927.
  3. PLUTARC. Gran Enciclopèdia Catalana:  <http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0051566.xml>
  4. MESTRE, F. “Més que una joia, un deure. Carles Riba traductor de Plutarc”.  A: Polis i nació. Política i literatura (1900-1939), Ítaca: Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, Annexos, 2. Barcelona, 2003, p. 116-130.
Comentaris