Plaute, el gran comediògraf de la llatinitat

243

 

“Si les muses haguessin volgut parlar en llatí, ho haurien fet en la llengua de Plaute.”

Eli Estiló (gramàtic llatí, segle II aC)

Una de les activitats d’estiu del  Museu d’Arqueologia de Catalunya d’Empúries és la visita teatralitzada pels seus principals espais. Aquest any s’ha representat amb èxit l’obra anomenada Aprenents de Plaute (la comèdia de l’estiu a Empúries) i ha servit per ensenyar el lloc amb criteri, i amb el mèrit afegit de reivindicar i donar a conèixer la figura de Plaute, el gran escriptor llatí.

Plaute nasqué a Itàlia, a Sarsina (Úmbria), entre el 259 i 254 aC, i va morir l’any 184 aC. Fou tractat amb una extraordinària veneració per la posteritat llatina, on tothom coincidí a lloar la puresa del seu llenguatge i la finor del seu enginy, malgrat el caràcter còmic de les seves obres. Va arribar a ser anomenat “l’honor de la llengua llatina”.

Encara que és Virgili qui està considerat com el més gran poeta de Roma, Plaute va ser el gran comediògraf de la llatinitat. Va imitar i refer en llatí obres de teatre que pertanyien a la literatura hel·lènica. Deia Carles Riba que Roma no produí espontàniament una cultura com Grècia: l’assimilà d’altres pobles en el curs de la seva mateixa expansió, però la seva mestra cabdal fou Grècia. Plaute, doncs, ho aprofità i ho aclimatà definitivament a la comèdia llatina.

La seva era una comèdia escrita en vers amb una gran varietat mètrica, amb arguments de caràcter, d’intriga, o de mitologia, i amb diversitat de temes. D’una profunda humanitat, amb arguments costumistes i desenfadats, no exempta de sarcasme, però, tal com assenyalen els filòlegs Joan Carbonell i Montserrat Llarena, evitant la crítica sociopolítica a la manera de la comèdia grega d’Aristòfanes. Aquesta mancança s’ha atribuït a l’existència de represàlies contra els que criticaven en públic els poderosos i les seves actuacions, a l’època en què va viure Plaute, un dels moments importants d’expansió romana.

Segons Marçal Olivar, un dels primers traductors al català de les obres de l’autor publicades a la prestigiosa Fundació Bernat Metge, el mèrit essencial de Plaute radica en el seu llenguatge poètic, però volgudament popular i del carrer.

Terenci, en canvi, un altre dels noms gloriosos de la literatura llatina, va preferir en el seu teatre utilitzar un llenguatge refinadament culte, elitista, volgudament aristocràtic. La delicadesa amb què s’endinsa en els sentiments humans fa de Terenci un altre gran poeta “de tots els temps i de tots el llocs”, segons Carles Riba.

Plaute es caracteritza, en contrapartida, per escriure unes obres d’una riquesa lingüística i estilística de valor únic, segons Carbonell i Llarena. Utilitza jocs de mots col·loquials i proverbis per fer digerible allò que deia a l’escena. S’hi troben arcaismes barrejats amb vulgarismes, però també hel·lenismes i neologismes. La seva invenció verbal no té fi. I tot ben garbellat amb el seu característic sentit còmic, tot fent un ús adequat i prodigiós dels mots i dels girs gramaticals. Se li atribueixen vint-i-una comèdies i va ser, segons els experts, un dels autors que amb més puresa i espontaneïtat sabé escriure el llenguatge llatí.

Sovint, encara que d’una manera remota, remarca Olivar, a l’obra de Plaute també s’hi observen situacions exemplaritzants d’on es dedueix un clar ensenyament moral.

Les comèdies de Plaute han inspirat molts comediògrafs posteriors com Shakespeare i Molière. La pel·lícula Golfus de Roma (1966), de Richard Lester, va parodiar dues d’aquestes comèdies, Miles gloriosus i Pseudolus. També es veu la influència en Woody Allen on, a la pel·lícula Poderosa Afrodita (1995), es donen diverses referències a situacions i personatges de les obres plautines.

Deia Maria Àngels Anglada (1930-1999), narradora, assagista i poetessa osonenca i gran coneixedora del món clàssic, que així com un arbre no pot fruir sense unes arrels esponeroses, la nostra cultura mediterrània no pot prescindir de Grècia i Roma.  I  Plaute, com a pare més o menys reconegut del teatre còmic europeu, n’és un dels seus actius més significats. 

Referències bibliogràfiques

  1. Plaute. Comèdies, I. Amfitrió. La comèdia dels ases, Fundació Bernat Metge. Escriptors llatins. Barcelona, 1934.
  2. OLIVAR, Marçal. Introducció. Comèdies, I. Amfitrió. La comèdia dels ases. Fundació Bernat Metge. Escriptors llatins. Barcelona, 1934, p. I-XX.
  3. RIBA, Carles. Resum de literatura llatina. Antologia de textos a cura d’Eusebi Ayensa, Edicions Cal·lígraf. Figueres, 2015.
  4. PLAUTE: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Plaute>
  5. ANGLADA, Maria Àngels. Relats de mitologia. Herois i déus, Proa Ed. Barcelona, 2008.
  6. Plaute. El soldat fanfarró. Introducció de Joan Carbonell. Traducció i notes de Montserrat Llarena. Clàssics de Grècia i Roma. RBA La Magrana. Barcelona, 2012.

 

Comentaris