Revista Emporion

Més enllà dels Pirineus

6

El meu oncle Lluís va ser durant molts anys el contrabaixista de la cobla orquestra Caravana. En els anys obscurs i d’aïllament del franquisme, aquesta formació rebia contractes per tocar a poblacions del sud de l’estat francès: Amélie-les-Bains (els Banys), Cotlliure, Portvendres, etc.

Amb el canvi de moneda era una ganga disposar d’orquestres tan afamades. Als músics els resultava beneficiós: per un dia de bufar cobraven el mateix que per tres aquí. El meu oncle sempre em portava algun obsequi sorprenent. Per exemple, amb el malaguanyat amic Adrià Anglada, fill d’en Mingo, saxofonista, flautista i tible, vam ser els primers torroellencs que vam gaudir d’un bolígraf. Era un Bic, com els d’ara: de plàstic transparent i caputxeta blava. Els nens del nostre col·legi no podien creure que amb aquell aparell fos possible escriure sense haver de xopar del tinter.

musee d art moderneNo dubto que pels músics intrèpids de la Caravana i dels Montgrins era una aventura passar els Pirineus i trobar-se en un país tan diferent del nostre. La globalització ho ha unificat tot i les autopistes i carreteres excel·lents ens apropen en menys d’una hora als paisatges encantadors del territori que ara coneixem com a Catalunya del Nord. No entenc gaire que tenint tan propers llocs magnífics ens costi tant d’arribar-nos-hi. La inèrcia ens porta cap al sud i una inexistent frontera encara es fa present en el nostre subconscient. Sort que l’agermanament del nostre municipi amb Torrelles ens activa la memòria dels vincles històrics amb aquest territori germà.

En pocs dies de diferència he fet tres escapades cap al nord i us convido a gaudir d’alguna d’aquestes experiències que ara us notifico. Valen la pena, creieu-me. Per la primera, haureu d’esperar l’any vinent perquè es tracta del consolidat Festival Internacional de Fotoperiodisme que durant quinze dies del mes de setembre s’organitza a Perpinyà. Milers de fotografies de reportatges en deu espais permeten assaborir imatges de professionals que es juguen la vida per testimoniar, la majoria de les vegades, l’infern del món que pateixen tants consemblants nostres. Després de tot un dia d’observar horrors, gairebé sempre evitables, vaig pensar que el món havia enfollit.

La segona sortida que us recomano és per visitar el Museu Maillol, situat al poble costaner de Banyuls de la Marenda. Allà, als afores del poble, l’escultor Aristides Maillol hi tenia una casa. La seva musa i model predilecta, Dina Vierny, després de la mort de l’artista, va obrir-hi un museu. Tot i que el gruix de l’obra es troba al Museu Maillol de París, val la pena visitar aquest llogaret perquè, a més de les escultures, es gaudeix contemplant les vinyes que volten la casa, el rierol que passa pel davant i la pau que es respira en aquest paisatge solitari. Us dic, a més, que no us deixeu perdre l’exposició “Maillol i Grècia” que es pot veure fins al mes de gener al Museu Marès de Barcelona. Magnífica!

Per últim, Ceret, en el seu Museu Jaume Plensa, exposa un conjunt d’obres extraordinàries. És curiós perquè tothom que hi ha anat confirma que li ha agradat. Ceret sempre val la pena. No és estrany que tants artistes hi quedessin enganxats. Ceret i la bona exposició actual són imprescindibles per als amants de l’art. Així que ja ho sabeu.

Comentaris