Revista Emporion

Pirineu, qui t’ha vist i qui et veu!

6

La relació dels humans amb l’alta muntanya abans de la popularització de l’esquí distava molt de l’actual.

Els boscos i les bèsties que l’habitaven, com ara els óssos i els llops, despertaven les pors més atàviques de les persones. Potser per això eren entorns rics de mites i llegendes, com ara la que relata que fou el semidéu grec Hèracles qui va crear la serralada en amuntegar grans pedres per construir la tomba de la seva amant, la princesa Pirena. Gegants, bruixes i tota una constel·lació d’altres criatures fantàstiques habitaven als indrets més feréstecs de valls i cingles. Tot i que només es deixaven veure en ocasions especials, com ara solsticis i nits de lluna plena, diuen que a ells els devem multitud de dòlmens, menhirs, cromlecs i, fins i tot, esglésies que esquitxen la geografia pirinenca. En gran manera fou el romanticisme el que redescobrí aquest patrimoni natural i cultural, a través de la literatura i la pintura, amb la Renaixença a Catalunya i figures com ara Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà. L’excursionisme, de gran arrelament històric a casa nostra va contribuir, a partir de la segona meitat del segle XIX, a recuperar el romànic de la Vall de Boí i a situar cims com ara el Canigó, el Pedraforca o la pica d’Estats més a l’abast de tothom que volgués descobrir-ne els secrets, però paradoxalment també va elevar-los encara més com a símbols del país. No és casual que, des d’un punt tan distant com l’Empordà, molts reconeguem el perfil del Canigó com el nostre fons escènic.

poca neu a la Molina

Tot i que la pràctica de l’esquí, com l’excursionisme, va anar en els seus inicis més lligat a la  dimensió de descobriment cultural i geogràfic que a la vessant esportiva, la seva irrupció com a esport de masses transformà irremeiablement els paisatges de muntanya. A tot l’Europa de postguerra, la demanda de muntanya, unida a una capacitat tecnològica mai vista en els segles precedents, desencadenaren l’obertura de pistes, la proliferació de telecabines, la construcció de complexos turístics, aparcaments i, fins i tot, la urbanització de valls per a segones residències. La impremta romàntica i bona part de l’herència patrimonial perviuen en la memòria col·lectiva catalana i a les valls i als vessants del Pirineu, convivint en tensió no resolta amb la realitat actual del Pirineu. Ambientalment, això es tradueix en una gran diversitat d’impactes.

Històricament, la modalitat d’esquí més arrelada era l’esquí nòrdic, que no requereix de gaire més que presència de neu sobre pistes forestals per ser practicat en terrenys amb poc desnivell. La recerca d’emocions més fortes, però, portà a l’expansió de la pràctica de l’esquí alpí, és a dir, lliscar pendent avall a gran velocitat. Aquesta modalitat requereix, d’entrada, l’obertura de superfícies lliures de vegetació, i que en ubicar-se en terrenys inclinats produeixen una cicatriu visual difícil de dissimular. La millora de la seguretat obliga a allisar el terreny i prevenir allaus, amb moviments de terres i roques, que deixen un paisatge que en res s’assembla a l’original. En gairebé tots els casos, els practicants moderns de l’esport rei de l’hivern renuncien a fer com els pioners i guanyar-se la llarga ascensió per gaudir de la vista i d’un breu descens. No, ara fa falta construir-los telecadires que els permetin rendibilitzar el forfet. Les estacions esportives i tota la parafernàlia que s’ha urbanitzat al seu voltant atrauen milers de visitants durant un grapat de caps de setmana, cosa que provoca unes retencions i emissions de gasos que la progressiva ampliació i millora de les connexions viàries només semblen amplificar. Per no decebre ningú, d’uns anys ençà a les instal·lacions s’hi fabrica neu, amb una considerable despesa d’energia i aigua. Si al principi només es recorria a la tecnologia per reforçar els gruixos i això comportava les crítiques ecologistes, actualment veiem com algunes estacions poden obrir pistes encara que no hagi caigut ni una volva durant la temporada, mentre que les veus que s’hi oposen són silenciades. Per abastir-se d’aigua hi ha estacions que no han dubtat a “punxar” estanys naturals i utilitzar-los com a dipòsits, bombant-hi aigua amunt i avall segons les seves necessitats. I el cas és que els complexos esportius cada cop dependran més d’aquestes tecnologies i impactants mesures, perquè tal com demostra el programa ERHIN, finançat pel Ministeri de Medi Ambient, en els darrers 40 anys la neu que cada hivern s’acumula al Pirineu s’ha reduït entre un 50% i un 70%. Una conseqüència, s’apunta, de l’escalfament global. Les previsions de futur auguren que, amb un augment de la temperatura global de 2ºC, possiblement de cara a l’any 2050, la meitat de les estacions d’esquí europees no tindran neu assegurada, i les estacions del Pirineu són de les més vulnerables a seguir perdent innivació.

La situació és absolutament insostenible, tant ambientalment com econòmica (cal recordar que bona part de les estacions d’esquí catalanes han estat rescatades amb recursos públics, i en no pocs casos són ara gestionades per Ferrocarrils de la Generalitat). I és en aquest context on, durant els darrers mesos, han proliferat iniciatives per acostar les escoles a la pràctica de l’esquí. Els pretextos utilitzats per justificar aquesta descarada maniobra de màrqueting són la salut i la necessitat d’acostar la natura als infants. En relació amb el primer argument, caldria fer un balanç final entre beneficis per a l’equilibri i la coordinació que l’esquí proporciona amb el nombre de lesions que es produeixen en la pràctica de la modalitat alpina. No conec cap amant de la neu que no hagi patit algun tipus de traumatisme, lesió de lligaments o que no s’hagi contagiat d’esnobisme. El segon argument, si bé pot ser vàlid, ignora que hi ha formes molt més amables d’acostar-se al món natural i de descoberta de l’enorme riquesa dels Pirineus, formes que donen suport de manera autèntica a les economies locals i que no han implicat la destrucció dels paisatges ni el foment de l’especulació amb el territori i els seus recursos: senderisme, escalada, bicicleta, camps de treball, alguns esports d’aventura, també recorreguts arquitectònics, gastronòmics, paisatgístics, etc.

Comentaris