Revista Emporion

Piano -solo-

8

Piano, solo

El nou Auditori de Torroella ha sobreviscut a les múltiples polèmiques sobre el seu possible ús i gaudi, que el condemnaven a una no existència a la vila, i la manera de fer-ho ha estat trobar la sabata de son peu en el Festival de Torroella de Montgrí.

Aquest article està dedicat al Festival, a la gent que l’ha fet possible i a dos dels seus protagonistes, que auguren un bon futur per al Festival i l’Auditori: els pianistes Iván Martín i Joaquín Achúcarro. Tots dos representen el que hauria d’ésser la missió d’aquest continent i contingut: joventut i maduresa; inicis, consolidació i continuïtat; innovació i experiència. 

Imatge article festiva MartinIván Martín obria un programa musical amb una sèrie de sonates de Domenico Scarlatti i Antoni Soler, mestre i alumne a la cort espanyola de principis del segle XVIII. El primer representa el principal compositor de teclat d’aquell segle i, el segon, al final del Barroc, la recerca de certa simplicitat a les composicions i, per descomptat, la picada de porta al classicisme. Així doncs, Martín ens presenta algunes peces pianístiques que ens revela el inicis d’aquest instrument i una forma d’interpretar nova, exquisida i fàcil que el francesos van anomenar galant. Ho fa distretament, amb ritme harmònic, amb la repetició pròpia de la sonata d’aquest període que fa que sempre reprenguem el fil. Destacà en execució la Sonata en Re menor K 141 d’Scarlatti. 

D’altra banda, els tres preludis de Debussy, sobretot Minstrels, prepara l’atmosfera per rebre una interpretació de Chopin inigualable. Martín va triar per a aquesta ocasió: Ballade núm. 1 Op. 23, un tipus de peça musical a la qual Chopin va anomenar per primer cop d’aquesta forma; Andante Spianato i Gran Polonesa Brillant que recorda l’arrel de l’autor a la seva Polònia natal; i els Études, exercicis destinats a aprendre la tècnica que esdevenen autèntiques obres d’art amb personalitat pròpia. Amb tot això, l’intèrpret, no només ens ha donat a conèixer una part de la música d’aquest autor, sinó que també ha sabut fer-nos arribar certa espontaneïtat indefinible, amb girs nous en harmonia i forma, tal com caracteritzava la figura de Chopin.

Pel que fa Joaquín Achúcarro, ens ha tornat a enlluernar com a persona propera i músic excepcional. No obstant això, la seva actuació no està exempta de certa dificultat com a conseqüència d’una adaptació musical molt pròpia i personal. Aquesta vegada, l’elecció estava determinada per dues fantasies: Fantasia en Do menor K 475 de Mozart, que va compondre quan residia a Viena i que anuncia d’alguna manera l’arribada del Romanticisme, i una altra, Fantasia en Do major, Op. 17 de Schumann, una de les seves obres més extenses. Aquestes obres prenen com a eix central de l’acció el record d’una vivència amorosa passada i ideal, que difereix del moment d’un present dissortat. 

La tensió dramàtica augmenta amb l’arribada dels preludis de Ratxmaninov, una sèrie de peces curtes que enllaça amb la interpretació contundent d’Achúcarro que sobreprèn, com ara, el Preludi Op, 3, núm. 2. Després de la interpretació de El amor y la muerte de Granados, ens va deixar respirar amb dues peces: El puerto d’Albèniz i Alborada del gracioso de Ravel, en les quals vam reconèixer l’optimisme i el gust per la música espanyola del pianista. La seva intervenció va rebre una gran ovació després d’allargar el concert quatre peces més en què destacaven un tango d’Albèniz i un nocturn de Grieg. 

El definitiva, els dos intèrprets han demostrat que el piano solo continua sent l’instrument romàntic per excel·lència i el triomf de l’individualisme musical, capaç de comunicar emocions i transformar la realitat cap a d’altres llocs, eteris i infinits, on la música és única i eterna.

Comentaris