Revista Emporion

Petit comentari sobre el llibre Planta cara a la mort, de Francesc Torralba

4

Escric aquest article quan acabem de passar la festa de Tots Sants, diada que dediquem als nostres difunts, als nostres éssers estimats que ens han precedit al més enllà. És una festa cristiana, però el costum de visitar els cementiris és seguida per gairebé tothom que hi té enterrat un familiar o una persona estimada. D’aquestes visites, ningú no ens n’ha de fer propaganda, ningú ens ha d’animar a fer-les, es fan per voluntat pròpia, per desig, perquè és un consol poder-les fer. Portar als que hi descansen un ram de flors, uns records, dedicar-los una oració, una llàgrima… Tampoc no es té en compte si la persona visitant és practicant o de qualsevol religió o ideologia… Només manen els sentiments, i els cementiris es converteixen en un verger, un jardí de boniques flors ple de visitants que fan el seu homenatge particular als familiars o amics que tant es troben a faltar.

Vuit dies després de la diada de Tots Sants, una altra visita al cementiri em va constatar que tot té una cara i una creu. Les flors ja s’havien marcit, ja havien complert la seva missió d’alegrar durant uns dies aquelles tombes, També elles, les flors, havien fet el seu traspàs, havien perdut la seva vida, la seva boniquesa, s’havien mort! El cementiri tornava a la seva quietud, al seu silenci…

Aquestes diades em conviden a reflexionar sobre la mort. No hi volem pensar, tot i que sabem que tots tenim una alba i un capvespre, un néixer, un créixer i un mori. No ens agrada de pensar-hi perquè la mort ens fa por. La nostra cultura no ens ha educat per acceptar-la, al contrari, sempre ha sigut motiu de por. Però com diu Francesc Torralba, “pensar en la mort és essencial per afrontar amb dignitat la vida”.

Per aquest motiu, en aquestes dates m’ha agradat rellegir el llibre d’en Francesc, un dels meus escriptors preferits. A Planta cara a la mort, Torralba ens proposa afrontar-la i ens ofereix elements per fer-ho amb serenitat, sobretot perquè avui dia continua sent un tema tabú en la nostra societat, i ell creu, i jo també, que això és una equivocació: “Pensar en la mort és essencial  per afrontar amb dignitat la pròpia vida! La mort ens ha d’agafar vius. Només pot morir qui ha viscut, i qui no viu no pot morir (…) Quan una persona té clar que aquest petó pot ser l’últim petó, que aquesta carícia pot ser l’última, besa com mai, acaricia com si la pell de l’altre fos el tresor més preuat”. En aquest mateix senti es manifesta Horaci quan afirma que “viu feliç i amo de ell mateix aquell que al final del dia pot dir he viscut”.

Si ens imaginéssim que, com succeeix en els contes, una fada bona ens ofereix beure l’elixir de llarga vida i que no morim mai, que som permanentment joves, uns espectadors immortals de la història de la humanitat que no poden sortir mai de la roda del temps, com ens sentiríem? Ho acceptaríem? Jo penso que no. Seria insuportable de veure morir totes les persones que estimem i d’assumir tant de sofriment!

Seguint el raonament del filòsof Sèneca, segons el qual “no és viure molt de temps el que hem d’aconseguir, sinó viure satisfactòriament. Viure en profunditat el present”, és una realitat el fet que la vida ens ofereix infinitat de coses boniques, només cal saber trobar-les. Com sempre dic, la contemplació d’un paisatge, les relacions d’amistat, d’amor…, el treball, la música, la conversa, la pregària, la paraula que pot consolar, estimular a viure, a lluitar… També és veritat que la paraula ens pot fer molt de mal, però quantes coses tenim a l’abast per tenir una vida plena!

Francesc Torralba conclou afirmant que l’autèntic consol davant de la mort no és el record de la vida viscuda, ni la resignació davant de la fatalitat, sinó l’esperança de la vida en abundància. No puc pensar que aquest anhel de viure s’apagui amb la mort, que s’esfumi com si res. M’agrada creure que els petits instants de vida en els quals he gaudit del fet d’estar viu prefiguren ja una vida en abundància, esbossen l’argument d’un bell somni!

En plena estació hivernal, cal confiar que la primavera brotarà de nou, cal que puguem mirar-nos la mort amb més serenitat, amb més esperança. Tant de bo que ho aconseguim!

Comentaris