Revista Emporion

Periodistes del vuitanta…

6

Per casualitats de la vida, la fotografia que acompanya aquest escrit és d’aquelles que en diuen històriques. En primer terme hi apareix l’ara president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb altra gent que a mitjans dels anys vuitanta vam començar a treballar al Punt Diari, un diari independent, comarcal i democràtic, escrit en català i que des del 1979 lluitava per a recuperar una premsa apagada durant el temps de dictadura i substituïda pels diaris del Movimiento, que a la província de Girona tenia “Los Sitios”, ara “Diari de Girona”.

Els primers dos anys de vida del Punt Diari van ser d’una feble base empresarial i va funcionar per l’esforç col·lectiu d’uns treballadors que van formar una cooperativa. El 1981 l’empresari Joan Bosch i Roura va adquirir el diari i va crear l’empresa editora Edicions Periòdiques de les Comarques S.A. dotant el periòdic de més mitjans per poder fer una informació independent i pròxima que poc a poc va anar aconseguint el favor dels lectors.

El meu primer contacte amb el Punt Diari va ser el juny del 1984, quan hi vaig entrar per a treballar-hi durant l’estiu mentre estudiava Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Poc imaginava llavors que la redacció del Punt seria la meva casa durant els pròxims 27 anys, i que el redactor que tenia al costat acabaria sent el 130è President de la Generalitat de Catalunya.

Vist amb la perspectiva del temps i en plena època digital sembla increïble que pogués sortir cada dia el diari. Hi havia corresponsals escampats a quasi totes les principals poblacions gironines. A Torroella va començar Josep Lloret, que va deixar pas després a l’Àngel Quintana i a Miquel Riera –que encara continua al diari- per agafar posteriorment jo mateix el relleu, fins que em van cridar per incorporar-me definitivament a la redacció central, llavors al carrer Figuerola de Girona. Els corresponsals enviaven les cròniques escrites a màquina a través dels autobusos de línia i els redactors les havien d’anar a buscar a la parada de la Sarfa o dels autocars Presas. Si tenien una notícia d’última hora, els redactors o la Montse Barrera, la secretària de redacció, agafàvem les cròniques amb el telèfon a l’orella mentre l’aguantàvem amb l’espatlla.

Les notícies a la redacció s’escrivien amb unes Olivetti i un paper de baixa qualitat. A partir de les set de la tarda, el soroll de les màquines d’escriure era impressionant i recordava els d’una indústria a ple rendiment. Sense aire condicionat, a l’estiu només hi havia ventiladors distribuïts per la redacció que no podien anar a massa potència perquè els milers de papers que hi havia sobre les taules no volessin per l’habitació.

No hi havia mòbils i la centraleta en aquells primers anys només tenia quatre línies. Havies d’esperar que algú pengés el telèfon per poder fer trucades, cosa que ocasionava no poques discussions. Un cop la notícia redactada, es passava a una habitació on hi havia els correctors. La majoria de periodistes havíem estat educats en castellà i teníem un català força mediocre, que amb els cursos de formació i l’ajuda dels correctors vam anar millorant amb el temps.

Un cop corregit, el text passava a les “picadores”. Un grup de noies, en aquells temps, al Punt Diari la mitjana d’edat devia ser de 35 anys, reproduïen l’escrit en un processador del volum de dues rentadores juntes, però amb una pantalla d’un pam. Un cop acabat, la màquina vomitava una tira de paper blanc amb les lletres impreses tal com les veuria el lector l’endemà.

Aquestes tires de paper passaven a tallers, on un grup de persones les tallava i ajustava seguint les indicacions de la maqueta –el dibuix de la pàgina- que els redactors havíem dissenyat i calculat usant un instrument que ha passat a la història que era el tipòmetre. Un regle transparent que posat sobre un paper de la mida de la pàgina et deia amb més o menys exactitud -depenia molt de l’habilitat i el rigor de la persona-, les línies que havies d’escriure. Per norma, una línia del paper escrit a màquina ocupava dues línies del diari.

Un cop la pàgina muntada, encara quedava un altre procés per poder fer la impressió off-set. En una habitació fosca i amb una llum vermella tènue la pàgina s’insolava i es feia un fotolit. O sigui, una foto de la pàgina a mida real que acabava amb un negatiu, el fotolit. Un cop teníem els fotolits, algú, moltes vegades els mateixos redactors, agafàvem el paquet de fotolits on hi havia tot el diari i el portàvem a la rotativa.

Allà, els treballadors d’aquelles màquines de dimensions descomunals els muntaven en uns tambors de tal manera que l’entramat de bobines de paper que anava menjant-se la màquina acabés, quasi miraculosament, donant forma al diari de l’endemà. Si esperaves mitja hora  que haguessin acabat el procés, podies anar a dormir, passades les dues de la matinada, amb els primers exemplars del diari de l’endemà. Diaris que ja empaquetats s’anaven pujant a desenes de furgonetes que començaven a fer la distribució per llibreries, quioscs i domicilis… Una sensació fantàstica.

La foto es va fer a l’antiga seu del Punt del carrer Figuerola de Girona. En primer terme Carles Puigdemont, i al darrere Josep Martinoy, treballant en la secció d’informació comarcal. Més a la dreta el cap de fotografia Joan Castro.  A l’esquerra Jordi Martinez, Jofre Ferrer i al fons, Toni Dalmau, l’ara periodista i escriptor Xevi Sala, al costat del dibuixant i artista polifacètic Jordi Soler.

Comentaris