Per educar és necessària tota la tribu

52

Cada vegada penso que és més cert aquest proverbi africà, el que ja no tinc tan clar és si cada estament de la “tribu” té ganes de posar-s’hi o, egoistament, només procura per  ell i després fa veure que l’importen els altres.

Les campanyes electorals, per posar un exemple recent, haurien de ser uns espais educatius a través dels quals els ciutadans s’eduquessin en la democràcia, en el respecte, en l’assertivitat (ser capaç d’expressar opinions i sentiments sense mostrar-se inhibit ni agressiu). Ben lluny d’això,  les campanyes electorals estan per dir pestes del contrari; per “comprar” els possibles votants oferint-los diners per a qualsevol cosa que se’ls passa pel cap; per prometre coses que després es veuen incapaços de complir i per guanyar a qualsevol preu.  Ah! No és educatiu tot això? Aquesta part de “la tribu” no aporta el seu gra de sorra per assolir l’objectiu d’educar? No passa res! Quan hagin guanyat ja inventaran programes, jornades i cursos per millorar la convivència en els centres educatius, per explicar què és la democràcia als joves o per evitar l’assetjament als companys.

La publicitat, per citar un exemple amb el qual cada dia topem, lluny de ser un espai educatiu per als joves ciutadans, es converteix en un estament de “la tribu” que més aviat deseduca: si et compres tal cotxe seràs el millor, si et poses tal desodorant seràs el que tindràs més èxit, si neteges amb tal producte no t’hauràs d’esforçar a fer-ho net, si menges un determinat aliment seràs el més sa… La qüestió és anar creant necessitats, anar creant expectatives que no se solen aconseguir i que creen aquesta mena de desencís, de desgana, de desmotivació per aconseguir allò que costa.  

Després ens queixarem que tenim ciutadans que quan agafen una moto o un cotxe perden el senderi i es pensen que van sols per la carretera, ciutadans amb problemes d’alimentació, ciutadans poc responsables amb la seva feina, ciutadans que han de recórrer a la droga per desconnectar de la realitat on es troben que no és la realitat il·lusòria que promet la publicitat… Però ja farem alguna cosa: ja crearem programes d’educació viària, programes de salut, programes d’educació en valors i sobretot ja ens queixarem que no hi ha cultura de l’esforç i ja farem anuncis per conscienciar els ciutadans que han de ser prudents a la carretera.

Tinc la sensació que és com un peix que es mossega la cua  i que alguna cosa ha de canviar perquè aquesta situació social no és sostenible.

Els pilars cabdals d’aquesta “tribu”, que som els pares i les mares, tenim molta feina a fer. Som els que més podem ajudar els nostres fills a mirar aquest món en el qual estem immersos d’una manera diferent. Els professionals de l’educació també tenim la nostra feina a fer i quan més estretament treballem les famílies i l’escola, més podrem superar els entrebancs que la mateixa societat genera.