Revista Emporion

Pels noranta anys d’en Joan Surroca i Sens

4

Ser membre del Consell de Redacció d’EMPORION comporta alguns avantatges, com ara poder llegir, abans que no siguin publicats, els textos que ens envien els nostres  col·laboradors

. Aquest privilegi em permet de comentar, en aquest mateix número, l’escrit “Setanta anys” que ens ha fet arribar en Joan Surroca i Sens. És un article que m’ha fet molta gràcia. En Joan, per celebrar la setantena, comença per esmentar l’edat de defunció dels seus avis i la mida dels baguls d’en Vinyes, i acaba amb la cita de Sèneca “tota la vida s’ha d’aprendre a morir”. Com si s’acostés al final del trajecte, gairebé com si ja el tingués a tocar. Encara sort que concedeix: “Ara és normal arribar als 80 anys i, fins i tot, als 90.”

Vaig conèixer fa força dècades en Joan, però no vaig tenir una idea prou clara de la seva edat fins ara fa uns deu anys, quan em ballava pel cap la idea que Torroella havia de recuperar EMPORION. Jo llavors en tenia uns setanta-dos, pensava que només me’n sortiria si cercava el suport de gent jove, culta i engrescada, i em va semblar que la primera persona que m’hi podria ajudar i amb qui em calia parlar era ell. Una tarda, amb motiu d’algun acte que se celebrava a Can Quintana, li vaig preguntar, així, com una escopetada, me’n recordo bé:

– Quants anys tens, Joan?
– Seixanta.
– Caram, em pensava que eres més jove…

I amb aquell home que no era tan jove com jo hauria desitjat va néixer la tercera època d’EMPORION. Es van formar uns primers grups de possibles interessats, es va fer alguna reunió per debatre la possibilitat de publicar-lo sobre paper, ens vam decantar per l’edició digital, l’única factible, ho vam comunicar a l’Ajuntament i a les associacions torroellenques, el número zero va sortir el desembre del 2006, i hem arribat al número 92… En Joan Surroca i Sens ens va dir des del primer moment que ell estava disposat a formar part del Consell de Redacció quatre anys, i ho va complir, va dir que faria un article cada mes i no ha fallat mai.

Reprenc el tema de l’edat. D’aquells primers eixelebrats fundadors del nou periòdic digital EMPORION, fent un repàs mental ràpid, jo diria, sense equivocar-me de gaire, que un deu tenir 86 anys, un altre 84, un altre 82, un altre 80… no se n’ha mort ni un, gairebé tots tenen una excel·lent salut mental i física, i alguns encara són al Consell de Redacció. (Que no se’ns espantin els lectors, a l’actual Consell hi ha una bona proporció de gent molt més jove!)

Personalitzant una mica més, em permetré d’exposar el meu cas, i que els lectors em perdonin, ja sé que fa lleig parlar d’un mateix. Durant la meva vida professional activa vaig treballar al sector privat i al públic, potser vaig canviar d’empresa cinc o sis vegades, vaig passar dies i nits preocupat per afers envers els quals em sentia responsable… fins que vaig decidir jubilar-me als 66 anys. Després, a partir dels 70  –ara en tinc 82– he tingut malalties, algunes de greus, però goso dir que aquests últims deu anys han estat entre els millors de la meva vida.

Tornem als baguls d’en Vinyes i als avis d’en Joan. Tret del que va morir als 57 anys, tres van arribar fins als 72 i varen fer bona l’estadística torroellenca del nostre estimat fuster ebenista, però estem parlant de molts anys enrere, molt abans que la medicina incorporés avenços fonamentals per al diagnòstic i el tractament de les malalties. Només ens cal pensar un moment en la xarxa d’hospitals i centres d’assistència de la seguretat social i de la sanitat privada i de l’extraordinari nivell del personal sanitari i dels mitjans de què disposen. És impressionant pensar ni que sigui en les instal·lacions dedicades al diagnòstic per la imatge, abans limitades als Raigs X, avui dotades de TAC, PET, Ressonància Magnètica, o les teràpies que fan front al càncer, radioteràpia, braquiteràpia, crioteràpia…

I no parlem de les millores de què som coneixedors cada setmana per no dir cada dia per al tractament de les malalties o dels avenços de la cirurgia, que permeten que s’allargui la vida de molts malalts, els quals després reprenen una vida normal. En Joan mateix al seu article ho reconeix i ho anuncia: “Els centenaris deixaran de ser notícia i a l’horitzó s’albira una esperança de vida de 120 anys que no és ciència-ficció.”

He entrat a internet i hi trobo un mapa, que acompanyo, en el qual els diferents territoris apareixen acolorits d’acord amb la seva esperança de vida. Als països de color blau fosc aquest índex supera els 80 anys. S’hi veu clarament el nostre país, tota l’Europa occidental, Canadà, Austràlia…

Esperanza de vida2013

En Joan faria bé de pensar que té per davant, amb força probabilitat, deu anys més –potser vint anys més– per escriure, llegir, anar a concerts, caminar pels nostres paratges, viatjar per on li plagui.

Jo no brindo pels setanta anys d’en Joan Surroca i Sens, brindo pels seus noranta anys ben aprofitats! 

 

Comentaris