Pel·lícules

17

En parlar de pel·lícules no vull fer la competència a en Jordi Bellapart, de cap manera. Sóc conscient de les meves limitacions i en Jordi n’és un expert, en això, i té cura més del que pot de la nostra sala de cinema!

La meva queixa sobre la majoria de films que es fan ara és vista, naturalment, des de la perspectiva d’una persona a tocar els 80 anys. I de ben segur que és molt diferent de la que faria una persona jove. Però com que el que interessa són els diferents punts de vista, vull que conegueu la meva opinió sobre aquest art que genera tanta expectació. A la meva família ens agrada molt el cinema, per tant veiem moltes pel·lícules. Els grans, més a la televisió de casa, i els joves, a casa i a les sales de projecció. Amb una diferència d’edat que oscil·la entre els 15 i els 80 anys, és natural que se’n vegin de tota mena; tenim gustos diferents i ens agrada posar en comú les opinions de cadascú. Els comentaris que en fem són molt interessants i no és poc el suc que se’n pot treure.

A en Cels (el meu home) i a mi, ens agraden les antigues, nosaltres en diem “del nostre temps”. Se’n feien de tota mena, d’amor, d’odi, de fantasies, de còmiques, de terror, de misteri, policíaques, d’interessants fets històrics o judicials, de musicals, de guerra…  Havien passat guerres molt cruentes i se’n van fer moltes, de pel·lícules, i algunes de molt interessants que ens van permetre conèixer episodis d’enfrontaments passats nacionals i internacionals. I tot i que algunes no estaven prou ben documentades, ens van servir per saber quelcom més d’aquells terribles fets. Se’n feien, com ara, de bones i de no tan bones, però anar al cinema ens entusiasmava! En sortíem satisfets! En aquell temps de què us parlo hi havia pocs mitjans per fer segons quines pel·lícules. Solien ser molt teatrals, o musicals, però el diàleg era cuidat, senzill, però interessant. El mateix puc dir del teatre que es feia al principi de la televisió al nostre país (Estudio 1), on s’interpretaven obres de bons i coneguts autors. El feien un dia a la setmana i al vespre. Ens l’esperàvem! Els actors eren excel·lents i els diàlegs molt acurats.

Les pel·lícules d’ara, la majoria són de temes bèl·lics, cruents, sagnants, de sexe, de prostitució, de psicòpates, de música eixordadora, amb escenes ràpides que et fan pampallugues als ulls. Les filmacions, pel sistema digital, semblen fets reals, autèntics, amb escenes que et provoquen vertigen, per no dir una altra cosa. Aquestes, decididament les hem de deixar per a la joventut (encara que algunes tampoc no són gens recomables per als joves). On ens pot portar tanta violència, amb doblatges grollers, basts, ordinaris… (sobretot en alguns serials de la televisió)? Què en fan del nostre català? La majoria de la gent gran no les vol o no les pot veure. I sí, també se’n fan de boniques i cuidades, de molt boniques! Són films fets amb grans recursos tècnics, econòmics i tecnològics, amb excel·lents i belles fotografies, amb actors d’una gran professionalitat, amb bons directors i, sovint, ben documentats. Alguns són fantàstics, i les tècniques que es poden utilitzar fan meravelles!

Però anar al cinema significa que durant un temps, tot i que t’agradi molt la pel·lícula, estaràs sotmès a un volum exagerat de la música que no et deixarà entendre el diàleg dels personatges, als espectadors que es creuen que són a casa seva i que deixen la sala plena de crispetes, sense preocupar-se de recollir res, i als comentaris gratuïts d’algun veí de butaca que acaben de fer antipàtica i molesta la situació. Hi ha gent que surt del cinema amb un cap com un timbal. No seria millor un ambient més acollidor?

A casa, no gaudeixes de la gran pantalla, però si cal tens el recurs de tancar el televisor i, el que dic sempre, continuar la lectura d’aquell llibre que tens començat i que et ve de gust continuar, o bé escoltar aquella música que et relaxa totalment.

Si he escrit aquest article sobre el problema de les sales del cinema no és precisament pel nostre Cinema Montgrí, sinó perquè fa alguns dies que llegeixo a les cartes al director de La Vanguardia queixes per aquest problema que, pel que diuen, va creixent. Convida a reflexionar que un comportament, inofensiu o inconscient per a uns, pugui molestar tant a d’altres fins al punt de no voler anar més al cinema. No és just!

Comentaris