Revista Emporion

Parlar a la banyera

9

Com moltíssims d’altres de tots dos sexes, durant el passat mes d’agost vaig engegar la meva màquina personal per canviar d’hàbits. Les espardenyes, les bermudes i un xic de desendreça en la meva aparença  havien igualat el meu aspecte amb el de molts altres amb els quals em creuava cada dia a la plaça de Vila de Torroella o al carrer d’Ullà quan, a dos quarts de vuit de la tarda, m’acostava a la peixateria per veure què portava la furgoneta des del port de Roses.

Era igual que en anys anteriors, però potser fins ara potser pel pas dels anys no m’hagi detingut a observar, sense presses, els petits detalls de les coses senzilles. Entre els que havíem agafat, a la peixateria, el paperet del torn per comprar amb ordre unes bones gambes i uns musclos de roca, no hi havia quasi senyals per enquadrar en diferents ramats socials o professionals. Tots ens semblàvem en quelcom.

I a la platja no et vull ni comptar. Des de la impunitat de les meves ulleres de sol, he anat passant revista als que passejaven de llevant a ponent i de ponent a llevant i he comprovat que descalços, en banyador i ja ben bronzejats, no seríem capaços d’encertar sobre el nostre perfil social i encara menys professional. A la platja tots som soldats rasos, caps furriers, comandants o generals, i és per aquesta igualtat aparent per la qual cal tenir especial cura del que es diu, ja que la teva ruïna pot estar a l’aguait, a la tovallola més propera.

Una altra cosa és si algú pren el sol a la coberta d’un iot. Això és ja una pista eloqüent que delata una mica més.

Però aquest estiu he tingut una nova experiència. He estat cinc dies compartint l’escàs espai de la banyera d’un veler amb persones que no coneixia, seguint les instruccions de l’Ignasi, el nostre jove instructor, de 19 anys. En aquell veler, un “J”, tres persones adultes, una nena de 12 anys i el seu germà de 5, anàvem igualats en aparença per les armilles salvavides. Tots de groc.

La tripulació d’alumnes va anar variant i per aquella banyera situada a popa, al costat de la canya del timó, ens miràvem les cares i acabàvem comunicant-nos persones de perfil molt diferent: un italià que no va voler incorporar al seu argot mariner la “virada” a babord o estribord i que va aconseguir que tots acabéssim cridant “virata”, potser com a mostra del bon rotllo que italians i espanyols compartim en aquests temps tan especials.

Per evitar mals majors i per iniciativa d’un alumne la vestimenta del qual feia impossible imaginar la seva condició de diputat al Congrés, tots vàrem identificar-nos. Fou prudent, per les mateixes raons que les de la tovallola veïna, que comentava línies més  amunt. Un empresari de per aquí a prop, els seus dos fills, un francès que treballa a l’administració del seu país i un expert en turisme de neu al qual tots prenem les coordenades de telefònica i de correu electrònic, i jo, és clar. Els dos més joves ens observaven amb detall i m’atreveixo a pensar que es van endur a casa, amb la frescor i bon encert que són propis dels més petits, un bon retrat nostre.

Parlàvem de tot, però de res en concret, i els nostres telèfons mòbils eren a la cabina del veler, descansant, almenys durant unes hores, de les tortures que els dediquem després d’haver-los convertit en tòtems omnipresents de les nostres vides.

No cauré en el tòpic de dir que l’experiència ha estat “irrepetible”, perquè penso tornar-hi, quan pugui.

Pocs dies després em vaig asseure a la biblioteca Pere Caner, a Calonge, prop de Palamós. Vaig ser convidat a xerrar amb els membres del Club de lectura, que s’havien llegit amb detall la meva última novel·la, Llibreria Llibertat. Va ser una trobada autèntica, sense formalismes ni màrqueting de producte, on el lector tenia més recents que el mateix autor els detalls de la història. Vaig sortir molt satisfet, feliç, perquè tot el que vaig sentir era per sucar-hi pa.

Va ser també una banyera, molt més gran, en la qual ens submergim per comunicar com s’ha fet tota la vida, cara a cara, preguntant i responent amb la paraula. 

Comentaris