Revista Emporion

L’acord de París, èxit o fracàs?

7

El passat 12 de desembre, a París, 185 estats (gairebé tots els del món) aprovaven un document en el qual es comprometien a prendre mesures per frenar el canvi climàtic.

Cada país acceptava presentar un pla a mitjà termini per implantar mesures de reducció de les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle, per augmentar la captura de carboni atmosfèric, per col·laborar amb altres països en l’intercanvi de coneixement i tecnologia i per fer-ho tot de manera transparent, justa, equitativa, respectuosa amb el medi ambient, millorant l’ocupació laboral i oferint públicament els seus comptes. Tot queda detallat en un document d’unes 30 pàgines, que a partir de l’abril quedarà obert a l’adhesió dels estats que s’han compromès a donar-hi suport. Malgrat que aquesta ja era la 21a reunió anual per tractar el tema, la fita va esdevenir el primer acord pràcticament global per començar a fer passos significatius per desactivar l’amenaça que l’escalfament del planeta suposa per als ecosistemes, els recursos naturals i, sobretot, per a l’espècie humana que en depèn.

Les imatges que els mitjans de comunicació majoritaris ens van oferir de l’esdeveniment van ser les de la joia dels delegats a la cimera de París, mentre la majoria de les agències de notícies i molts periodistes s’apuntaven a l’eufòria qualificant l’acord d’històric, per la seva transcendència a reconduir el destí de la humanitat. Tot i que el document aprovat és breu, el seu articulat i el llenguatge que s’hi empra queda obert a moltes interpretacions, no totes tan amables com el relat que s’ha transmès a la ciutadania.

ParisCertament l’acord proporciona raons per a l’optimisme, i és que, al final, la humanitat farà quelcom per evitar el canvi climàtic catastròfic. En algun cas, fins i tot es va més enllà del que es preveia. L’exemple més important és l’èxit obtingut pels països més vulnerables a l’escalfament i a l’augment del nivell del mar que provoca, amb la menció de tolerar un escalfament màxim d’1,5 ºC, en lloc dels 2 ºC que fins ara semblaven indiscutibles. L’exitós procés de negociació també donà esperança pel fet d’aconseguir un acord global, que ha donat una molt necessària revitalització a la cooperació internacional en general i a les Nacions Unides en particular, després d’anys en els quals els interessos, vetos i tabús dels estats més poderosos n’han anat erosionant el rol com a mitjancer internacional.

La comunitat científica s’ha mostrat moderadament optimista en relació amb els continguts de l’acord, potser perquè totes les prediccions apuntaven a una nova cimera fracassada o, a tot estirar, a l’assoliment d’un acord de mínims, que en la realitat s’ha superat. Malgrat això, investigadors i observadors alerten que els compromisos no tenen mecanismes forts que els facin vinculants, sinó que són merament voluntaris i queden a mercè, per tant, de la bona voluntat dels signants. També alerten de la necessitat de fer un seguiment proper a com es despleguen les diferents tasques i accions, encomanades a comissions, comitès, grups, centres i xarxes que poden proposar fulls de ruta efectius, innovadors i ambiciosos, però que també corren el risc de veure’s polititzats. Aquests organismes hauran de dictar aspectes tècnics per a l’adopció d’indicadors de progrés, recomanar mesures d’adaptació, desenvolupar tecnologia, acordar fonts de finançament, establir estructures de formació, formalitzar criteris de transparència i supervisar que no es produeixin enganys en l’intercanvi de drets d’emissió. Algunes organitzacions ecologistes, com ara Greenpeace, fan un balanç similar, advertint que supervisaran l’activitat d’aquests grups de treball per tal de garantir l’èxit final de la lluita.

Finalment, però, també s’escolten veus molt crítiques amb l’acord. Algunes, com la del prestigiós climatòleg James Hansen, perquè consideren que un acord no vinculant quedarà en paper mullat. Altres, com les d’alguns grups ecologistes o Amics de la Terra, perquè consideren que les mesures acordades no són prou ambicioses. També dins aquest grup de veus crítiques s’hi recullen queixes gairebé unànimes sobre el rol de l’estat espanyol tant en l’acció contra el canvi climàtic com en el seu paper a la cimera de París. Es critica que Espanya sigui dels països que menys ha fet per reduir emissions de gasos d’efecte hivernacle en els darrers anys, amb un govern que, de fet, ha aprovat lleis i decrets que sabotegen aquesta missió, tot afavorint el manteniment de fonts d’energia bruta en detriment de renovables com ara l’eòlica i la solar. Segons diverses organitzacions ecologistes, a París, la delegació espanyola no va poder aportar-hi més que bones paraules, i només el fet que l’estat pertanyi a la Unió Europea i es vegi, per tant, obligat a cedir a la seva unitat d’acció i a la seva pressió, va evitar el ridícul.

Comentaris