Revista Emporion

Sobre el paisatgisme

6

Joaquim Mir, Paisatge de Vilanova

Las metàfores, l’art i les persones demanen que vostè les capti.
I sols pot vostè fer-ho invertint el seu jo.
Ted Cohen(1)

No sé si és gaire adient mencionar el paisatge enmig de l’abundància d’experimentació tècnica i de noves tendències que, com és natural, sorgeixen i apareixen en el nostre temps, dins el món de la pintura. A primera vista, semblaria que la gran època del paisatgisme ja està clausurada i que, amb l’aparició de la pintura abstracta, s’abandona el recurs al paisatge com a leitmotiv d’una inspiració, que ens pugui oferir una nova experiència o un nou diàleg artístic. 

A la vegada el pintor es recrea en la presentació del nou escenari: l’horitzó d’un paisatge, l’ombra dels arbres d’un jardí, o la silueta de la ciutat en la llunyania. Així, per exemple, en el quadre de Jan van Eyck (1390-1441) El canceller Rolin pregant davant la Verge, el paisatge de fons ens dóna tota una nova interpretació d’aquella societat i de la seva visió religiosa.

Si progressem quelcom més en el temps, veiem com el protagonisme del paisatge s’accentua, i es troba present en molts pintors del Renaixement i, entre d’altres, en les obres de Piero de la Francesca (1415-1492), tan decisiu en la introducció de la perspectiva; Botticelli (1445-1510); Leonardo (1452-1519), i Ticià (1477?-1576)…

Un cas a part, per la seva originalitat i importància dins la història de la pintura, però a la vegada molt explícit per la importància del paisatge, el trobem en el quadre de La tempesta (cap a 1508, Galeria de l’Acadèmia de Venècia), de Giorgione (1477?-1510). En aquest, el pintor relata una situació bucòlica i de gran tensió psicològica alhora, en què la imminència d’una tempesta engloba els personatges i accentua el seu misteriós significat. (Val a dir que aquest quadre, per si sol, justifica una visita a l’esmentada galeria.)

Ara bé, tot seguint el recorregut històric de la pintura, es veu com el paisatge esdevé freqüentment el tema principal: ho veiem amb Brueghel (1525-1569), i amb molts d’altres pintors com Poussin (1594-1665), Ruysdael (1628-1682), Watteau (1684-1721), Turner (1775-1851), Guardi (1712-1793)… Així arribarem al segle XIX, on la pintura realista i després la impressionista s’alimenta de la llum i del paisatge, per donar obres de gran força i expressivitat, que han creat una nova manera de pintar i han influït en l’aparició de molts corrents artístics arreu d’Europa (pintors dels països catalans inclosos). En el centre d’aquests corrents hi trobem també el paisatge, tant el de la natura com l’urbà, el qual ocupa un protagonisme molt evident que influeix en gran part de la pintura del segle XX. Aquesta influència es fa palesa en els pintors surrealistes, entre els quals destaquen Dalí (1904-1989), com també en els inicis de l’art abstracte; recordem, si no, els primers dibuixos i aquarel·les abstractes entre 1910 i 1913 de Kandinski (1866-1944). D’aquesta manera, arribem a una darrera presència del paisatge en el quadre: quan el paisatge no s’hi veu reflectit, i sota una experiència d’abstracció i de simplificació que fa el pintor, persisteix ocult, però no absent, dins de la tela. Així ho veiem en l’obra de pintors molt propers a nosaltres, com els del grup Dau al Set i posteriorment en els que formaran la nova avantguarda, tal com ho explica molt bé Francesc Fontbona en el llibre El paisatgisme a Catalunya(2).

Cal dir que el paisatge és anterior a la pintura. La seva presència en el nostre pensament sempre ha existit i en certa manera ens conforma; el mar, els penya-segats, el bosc, el poble o la ciutat, l’interior de la casa o els exteriors amb un jardí, són tots elements que ens motiven i ens interessen. Els horitzons que contemplem i la llum que ens mostra totes aquestes realitats són el medi geogràfic i social dintre el qual ens movem i vivim. Tot això ha donat lloc al paisatgisme en la pintura, però ho continuarà fent?

Sembla que el paisatge sigui quelcom que l’home pot assolir quan s’atura i calmosament es mira la natura. Estem amb pau amb ella i la contemplem amb admiració. En aquest sentit el paisatge és quelcom, que a vista passada ens fem nosaltres mateixos, partint dels sentiments que hi posem, en les imatges que anem captant amb la retina i que el nostre cervell  processa.

El món que suscita l’admiració del pintor, el tema o l’escena que el commouen profundament, són a l’origen de la seva obra. El paisatge mostrat en el quadre ens descobreix una nova realitat més profunda i rica, que el pintor ha intuït i assimilat de l’entorn físic que l’envolta. La bellesa que finalment endevinem tot contemplant la natura o l’obra d’art (amb o sense paisatge), sovint dóna pas a algunes de les nostres vivències més humanes i de més gran calat.

A Catalunya i en general a tota la conca mediterrània, el paisatgisme pren una gran volada al llarg dels segles XIX i XX, seguint els corrents imperants a Europa i especialment a França durant aquests anys.

Pintar un paisatge és clau per expressar la visió personal de l’artista, però també per determinar i mostrar els diferents corrents del pensament i de la cultura que van apareixent. Des de Cabanyes (1799-1876), Rigalt (1814-1894) i Martí Alsina (1826-1894), que seguits de molts altres com Urgell (1839-1919), Meifrèn (1857-1940),  Gimeno (1858-1927), Rusiñol (1861-1931), Matilla (1862-1937), Sorolla (1863-1923), Raurich (1871-1945), Mir (1873-1940), Sunyer (1874-1956), Mompou (1888-1968), Mascort (1890-1947), per citar-ne només alguns… veiem com ens descriuen el paisatge de casa nostra. Aquest ens ofereix una visió o representació del nostre país, d’una gran bellesa. Tots ens transmeten en la seva pintura una visió, que és com una crònica del seu món, feta de poesia, de color i de llum, però sense abandonar la sinceritat del que són i de com volen expressar-se. 

Els pintors creen una obra que penetra la nostra imaginació i se sosté en la nostra memòria, per fer-nos viure el passat i el present d’una manera més autèntica, com si bastíssim una altra vegada el museu imaginari del qual parla André Malraux(3).

El paisatge i potser tota la pintura, és la metàfora visual d’una realitat que ens colpeix, i d’aquesta manera ens capgira (1); ens fa anar mes enllà i sortir de nosaltres mateixos.

Per tot això, no crec que el paisatgisme tingui els dies comtats i hagi de desaparèixer, més aviat està seguint i seguirà el seu camí sota diferents formes i corrents. Però certament, sí que haurem de respectar quelcom més el paisatge del que hem fet en els darrers cinquanta anys, i si tothom ho fa (polítics, pagesos, empresaris, urbanistes, arquitectes, etc.) seguirà sent un element decisiu de cohesió social, i font d’admiració i inspiració per als uns i per als altres.

(1)  Cohen, Ted. Pensar en los otros. Sobre el talento para la metáfora, ed. Alpha          Decay, 2011, p. 136.
(2)  Fontbona, F.; Manent, R. El paisatgisme a Catalunya, ed. Destino, 1979, p. 313-347.  
(3)  Malraux, André. La tête d’obsidienne,  ed. Gallimard, 1974, p. 123 nrf.

joaquim-mir-la-joia-laleixar-1910-detail

 

 kandinsky.improvisation-7vaneyck rolinmadonna grtfotos quadres

Comentaris