Revista Emporion

Paisatges torroellencs – El massís

5

En el primer escrit d’aquesta sèrie ens acostàvem a Torroella i contemplàvem les muntanyes del Bisbe Mort. Tot i ser-ne la part més elevada i visible, el conjunt dels tres cims -muntanya d’Ullà, Montgrí i Montplà- només constitueixen la façana aparent d’un massís molt més extens: el massís del Montgrí. La barrera natural entre l’Alt i el Baix Empordà.

Als torroellencs les muntanyes del Montgrí ens acompanyen tota la vida. Les tenim al damunt. Fins i tot si en vivim lluny, les portem entaforades al cervell, a l’ànima.’

Per als forasters, que les van descobrint a mida que s’hi acosten, són un misteri gris enmig de la plana. Què hi fan aquí, migpartint l’Empordà? I aquest castell tan ben posat, què hi fa?

Els tres cims més aparents -muntanya d’Ullà, Montgrí i Montplà- només constitueixen la façana d’un massís molt més extens: el massís del Montgrí.

És bo de remarcar, em sembla, perquè segurament molts torroellencs no en tenen esment, que pel seu origen i configuració el massís és un prodigi que no té parió enmig dels terrenys veïns. Ni les Gavarres ni el massís de Begur no se li assemblen.

I és que tot el terme de Torroella, molt peculiar, té com a fonament una estructura geològica única. Per comptes del que seria normal, l’assentament de materials nous al cim d’altres de més vells, el Montgrí és un gran illot de pedra calcària de l’era secundària -de 250 a 65 milions d’anys d’antiguitat- que descansa damunt les pissarres i argiles de l’era terciària -de 65 a 1,6 milions d’anys d’antiguitat- que conformen els terrenys que l’envolten, com si tota aquella mola antiga hagués anat lliscant, igual que un iceberg o un vaixell perdut, pel cim de materials molt més moderns.

Una depressió central -el coll de les Sorres era ocupada fins fa cent anys per dunes perilloses, invasores, avui aturades en les arrels de la gran pineda de les Dunes, espaiosa, de bon caminar. Un altre dia parlarem d’aquesta extensa pineda.

La depressió de les Dunes parteix de nord a sud el massís en dos nuclis.

A ponent es drecen les tres elevacions de la muntanya d’Ullà, el Montgrí i el Montplà, de poc més de 300 metres cadascuna. Un xic avançades cap al sud, formen un angle molt obert de cara a tramuntana, el vèrtex a Torroella, la muntanya d’Ullà cap al nord-oest, el Montplà cap al nord-est, i és per això que venint de Verges només es veuen la muntanya d’Ullà i el Montgrí; venint de l’Estartit, només el Montgrí i el Montplà.

El front de les muntanyes és sobtat a migdia, però el pendent cau suaument cap a mestral, uns quatre quilòmetres enllà, fins als barris torroellencs de Sobrestany (a sota, hi tenia l’antic estany de Bellcaire) i de l’Ovelleria (o la Bolleria). Enmig d’aquest pendent, la vall de Santa Caterina s’obre cap a Bellcaire, ja a la plana.

Si als torroellencs ens costa una mica d’anar a l’errmita, pujant primer al coll i avall després, per als bellcairencs és una caminada més suau, entre olivars primer, després pineda, sempre vall amunt.

A llevant de les Dunes i a tramuntana el massís rep el nom de muntanya Gran per la seva vasta extensió; cau inclinat suaument cap al golf de Roses i es prolonga uns quilòmetres a l’est, també amb poc pendent, fins a l’Estartit i la costa. Aquí, l’alçada dels pics no arriba als 200 metres, i passejar-hi no és difícil.

foto:Web turístic oficial de Torroella de Montgrí i l'EstartitLes aigües s’escolen com poden per córrecs i torrenteres cap a mar -córrecs de la Calella, del Falaguer, de la Pedrosa- o en direcció a l’avui inexistent estany de Bellcaire -córrec de la coma Llobera- cap a la torre Ferrana, per terres que havia dominat el llop anys ha.

El massís mostra a ran de terra el seu rocam, i hi són presents sovint caus, coves, enfonsaments i, prop dels estimballs de la costa, bufadors. El terreny és fet de masses calcàries, rogenques, grises, grogues, sorroses. En algun indret hi ha escanyagós, roques cristal·litzades amb quars i mica, amb petits cristalls despresos molt lluents i atractius. I nombrosos fòssils, algun de rar, com el molt singular Aspidiscus montgrinensis sole, un exemplar del qual podeu trobar al museu de Can Quintana.

Aquest sòl rocós només és dissimulat per garrics i altra mena de mata vegetal baixa, com farigola, romaní, espígol, esbarzers, i algunes masses de pins que en bona part s’endugué, la tardor del 2004, un incendi voraç, veloç, atiat per ufoto:Web turístic oficial de Torroella de Montgrí i l'Estartitna tramuntanada extremadament forta. Se’n salvà afortunadament tota la pineda de les Dunes i la vegetació de la muntanya Gran a llevant de les Dunes, però es perderen fites tradicionals de les passejades per muntanya com els Tres Pins o el Xifrer d’en Navarro. Els torroellencs esperem veure’ls reemplaçats algun dia.

Ens semblaria ara estrany, si no fos pel rastre que hi han deixat, que només fa cent-cinquanta anys la muntanya era plena de pagesos i ramaders. En són testimoni les barraques, més de cinquanta, escampades arreu. Durant segles els torroellencs treballaren els cims i les faldes de pendents suaus, abundoses de pous i de fonts, i del seu pas en són bona mostra els marges de pedra seca que mantenien planeres i útils les feixes que permetien el conreu de vinyes, olivars i cereals. A mitjan del segle XIX, quan part del pla va ser dessecat i sanejat i es van repartir terres, s’anaren abandonant els conreus de les feixes a muntanya.

De la important ramaderia, en resten els grans tancats per al bestiar, els aixarts, també de pedra seca. Segons A. Roviras i E.Torrent (Torroella i l’Estartit), en temps dels nostres avis i besavis, 24 pastors hi tenien cura de 3.000 ovelles, 100 cavalls i unes 40 vaques. Al segle XIX la muntanya Gran era un gran centre de transhumància, on acudien a passar l’hivern, des de les seves pastures pirinenques, nombrosos pastors amb els seus ramats, cadascú al seu aixart. I es conserva encara part del camí ramader que travessava el Montgrí des dels Pirineus en direcció a les Gavarres i que en davallar la muntanya es coneix com a carrerada de la Torre Gran. Aquesta zona, com tantes altres, ha estat envaïda per edificacions abusives.

Comentaris