Revista Emporion

Paisatges torroellencs – El bisbe mort

5

En general, els torroellencs coneixem bé la vila i els seus paisatges. És tan nostra i ens hi hem passejat tant!, però també podria ser que la descripció d’algun racó sorprengués algú, o fornís informació poc coneguda. Aquesta és la intenció d’unes breus notes que, sota el títol general de “Paisatges torroellencs”, aniran sortint, si res no ens ho impedeix, a cada número de la revista. Avui, en ser el zero, ens mirarem la població com si hi vinguéssim de lluny.

Sigui quin sigui el camí que ens porti a Torroella, més aviat o més tard la vista a l’horitzó ens ensopega amb una silueta inconfusible. Una muntanya rodona coronada d’un castell quadrat, enmig d’una plana sense fi. El Montgrí.

Si venim de Girona pel nord del riu Ter, entrelluquem el Montgrí amb el seu castell -molt lluny, a l’horitzó- en coronar la Costa Roja, i ens sorprèn de bell nou en girar el revolt de Jafre. En fer-nos més a prop, ja passat Verges, ens pot semblar un paquiderm immens de pedra grisa, ajaçat, voltat de pla.

Si, també venint de Girona, arribem pel sud del Ter, al canvi de rasant de Rupià la muntanya i el castell ens sobten i ens meravellen quan els veiem sorgir de cop. Com si esclatés davant nostre una estampa enlluernadora, un flaix inesperat.

Si ens acostem de la banda de tramuntana, tot travessant l’Alt Empordà, el Montgrí s’allargassa a l’horitzó de bracet amb dues muntanyes més que li fan companyia, una en pendent, l’altra planera. Són la muntanya d’Ullà i el Montplà i entre totes tres, el Montgrí al mig, semblen talment un bisbe mort, i així li diuen, el bisbe mort, amb la mitra baixant cap a la plana i els peus a prop de mar. I diuen que l’anell del bisbe és el castell. N’hi ha de més agosarats que fan córrer que no és un bisbe, que és una donzella, que la muntanya rodona n’és el pit i que el castell n’afigura el mugró.

Panoramica3

Venint de qualsevol altre racó del Baix Empordà -Corçà, Vulpellac, Palau-sator, Pals…- veurem també, com un teló de fons molt ben posat, imponent, el bell Montgrí. El bisbe o la donzella, ara amb la mitra o la cabellera a l’esquerra i els peus a la dreta. Però, a mesura que ens hi acostem, se’ns anirà fent aparent també l’estampa d’una àliga enorme, les ales esteses, a punt d’aixecar el vol.

Fem-nos més a prop i observem. Són muntanyes grises, el nom -Montgrí- ja ho diu, i són pelades, i entre les roques arrodonides, amorosides de segles, només hi veiem clapes i escletxes de mata fosca i quatre esvorancs de rocam esquerp color rogenc.

Per desgràcia, a la part més occidental, es veu la dentegada atroç d’una pedrera, color d’argila, com de sang presa, en un espai natural que hauria de ser protegit! També prop de mar, entre penya-segats, el bosc ha sofert les ferides d’abundants excessos edificadors, teló de fons de l’Estartit vist de migdia.

De fa anys, Torroella i l’Estartit han estat esperant amb ànsia que s’aprovi per llei del Parlament de Catalunya la creació del Parc Natural Montgrí – Medes. Hom diu que això s’esdevindrà l’any 2007…

Comentaris