Revista Emporion

Paisatges Torroellencs – De la Gola al Ter Vell

4

De la Gola a l’Estartit, uns dos quilòmetres.

S’hi pot anar bé tot passejant per la sorra de la platja. A la nostra dreta remoreja el mar, la vista es fon al cap de la Barra, a les Medes, a l’horitzó infinit. Paisatge únic.

A l’esquerra, les closes de la Pletera, una bona extensió de salancs, arenys i matolls. Fem-nos endins. Hi trobarem la bassa del Fra Ramon, petita llacuna de valor ecològic.

Després, la Pletera, l’espai que afortunadament no s’ha arribat a urbanitzar.

Més endavant, aquí sí que s’ha urbanitzat, els Griells, fet d’un munt de cases i apartaments. N’hi ha de molt rònecs i malgirbats. Afortunadament, segons tinc entès, ha entrat en els plans municipals una actuació sobre la part antiga de la urbanització, construïda durant la dècada dels seixanta del segle XX: cal refer-hi els serveis, enderrocar i substituir el dipòsit d’aigua potable, aixecar el paviment, eixamplar les voreres, renovar la xarxa d’enllumenat, enderrocar transformadors, condicionar zones verdes…

El cost d’haver fet malament les coses la primera vegada.

O el cost d’haver construït on no s’havia de fer. 

Continuem.

foto Gabriel MartinoyEns topem amb el Ter Vell, una escorrialla històrica afortunadament conservada.

Quan el curs del Ter es partia i una part anava a desembocar al nord del Montgrí, el tram que continuava al sud de la muntanya formava des d’Ullà i Torroella una complexa xarxa d’illes i recs de curs irregular. Alguns braços del riu es perdien i altres acabaven desembocant al mar alguns quilòmetres més al nord d’on ho fa ara.

Fa 300.000 anys, en aquest embolic de braços del riu, no lluny d’on ara tenim Torroella, els homes del cau del Duc hi perseguien cavalls, rinoceronts i petits elefants. A l’edat mitjana, segons diuen, els nostres reis i altra gent principal caçaven a les zones boscoses. Al segle XIX el riu fou desviat cap a la desembocadura actual.

El Ter Vell és el que n’ha quedat després de segles, tot i que ha perillat amb alguns intents de dessecació i urbanització.

Avui és un petit parc d’aiguamoixos, protegit, voltat i mig ofegat per càmpings i segones residències, però salvat per a les aus, que podem contemplar des d’una barraca de guaita.

Els voltants han estat molt ben tractats recentment, amb la construcció respectuosa i acurada del carril bici i camins i bancs per a vianants.

La passejada ha valgut la pena.

foto Gabriel Martinoy

Comentaris