Revista Emporion

Pactes polítics o el mercadeig del vot

7

Dies després de les eleccions, vaig escoltar en alguns mitjans de comunicació uns comentaris semblants a: “Els ciutadans, amb el resultat de les eleccions, han donat un mandat molt clar als polítics: heu de pactar.” Des del meu punt de vista, aquestes paraules ni són del tot certes, ni es corresponen amb la realitat.

Quan un ciutadà va a dipositar el vot a l’urna, vota amb el desig inequívoc que el partit votat en surti guanyador. Els polítics, que no tenen prou a guanyar, es valen d’unes agosarades promeses -algunes d’elles temeràries- i d’una característica simpatia preelectoral que balafien a dojo en temps de campanya, per intentar assolir el principal i únic objectiu: aconseguir guanyar les eleccions i fer-ho amb una majoria prou folgada que els permeti dur a terme les polítiques fixades sense massa controls ni haver de pactar o fer concessions a l’adversari. Quan els resultats de les urnes fan això impossible, llavors, canviant astutament d’estratègia, es busca desesperadament el pacte per intentar, almenys, aconseguir una parcel·la de poder.

En l’àmbit del país en general, a les passades eleccions municipals, el gran nombre de partits que s’hi van presentar, juntament en com es va repartir el sufragi, van forcar uns pactes que més que un mandat de la ciutadania, entenc que són la conseqüència d’una dispersió del vot, que va evitar moltes de les majories que permetien governar en solitari. La situació creada en cap cas es pot atribuir a un desig dels ciutadans.

A l’hora de buscar aliances per formalitzar pactes, com si ens trobéssim altra vegada en plena campanya electoral, es van escoltar frases i eslògans, alguns més o menys ben sonants, que intentaven justificar un mercadeig, on els vots dels ciutadans s’havien convertit en moneda de canvi i eren objecte d’una manipulació que no sempre els electors entenen, no creuen prou justificada o senzillament no els agrada. Molta gent comença a tenir la certesa que una vegada els vots són dins l’urna, els ciutadans queden relegats a un discret segon terme. Dissortadament, per mostrar el seu consentiment o desacord, hauran d’esperar quatre anys.

Seria com a mínim curiós, malgrat no ser noticiable, saber si algú va intentar formalitzar expressament uns pactes amb l’únic objectiu de procurar el benestar dels ciutadans i el municipi. Es pot pensar que això s’ha de donar per sobreentès; potser sí… però tan sols ho he esmentat, perquè no és menys cert que s’ha vist tot el contrari, ens va cansar tanta notícia explicitant actituds o maniobres que feien sospitar que, per damunt de tot, es prioritza l’egoisme o l’interès personal.

Els electors, ara espectadors passius, veiérem com, respectant o no les llistes guanyadores, s’anaven formalitzant uns pactes que fonien o amalgamaven quasi tots els colors polítics. Els més assenyats, buscant garantir una estabilitat i una entesa duradora. D’altres de barroers i matussers els unia tan sols les paraules “barrar el pas”, “fer fora”, “contra”, “escombrar”, etc.

Llevat que sempre hi pot haver alguna experiència negativa o fallida, els pactes en si no són necessàriament dolents, tot al contrari, fins i tot alguns poden arribar a ser desitjables. Ho són els fets amb responsabilitat per partits d’ideologies afins o amb plataformes i agrupacions ciutadanes d’àmbit local que no depenen de cap partit; aquests, quasi sempre solen donar bons resultats: són estables, positius i vetllen més pels interessos del conjunt de la població, evitant el rodet i la prepotència que inevitablement tard o d’hora solen exercir les majories absolutes de partit únic; faciliten el control i transparència de la gestió i fan possible que molts més ciutadans contemplin com el seu partit o gent molt propera a ell -fins i tot amb escassa representació- assoleixen una petita parcel·la de poder i decisió.

Contràriament, els que menyspreen els ciutadans fent aliances oportunistes amb partits d’ideologies oposades, o que només els ha mogut una sospitosa ambició, l’afany malsà de poder, l’excessiu personalisme o l’odi per ensorrar l’adversari… Aquests són de dubtós futur; passada l’eufòria del primers mesos de govern, és inevitable que acabin en desacords permanents, recels continuats i, fins i tot, en canvis d’aliances o mocions de censura, que conduiran a una paràlisi de la gestió i a un desgovern, que pagarem i patirem els mateixos de sempre: els soferts ciutadans.

Dins l’àmbit local, un dels molts avantatges que tenim els pobles relativament petits és que ens coneixem quasi tots, i a part de les preferències polítiques que tothom legítimament té, a les municipals, ens solem refiar més de les persones que d’unes sigles de partit. Entre totes les llistes que van concórrer a les eleccions, sortosament hi havia persones molt vàlides i amb provada capacitat organitzativa i de treball, diàleg i honestedat, que estic convençut que sabran arribar als acords necessaris per dur a terme una política municipal justa i equitativa per a tots els ciutadans i mantenir el municipi al lloc que li correspon. Al nostre municipi, com en passats mandats també s’ha precisat de pactes, aquesta vegada s’ha fet entre les dues llistes més votades, que hauran de cercar diàleg i consens amb alguna altre per dur endavant els grans projectes.

Al nou ajuntament, tant a govern com a oposició, els demano que sàpiguen tenir la mà estesa i la suficient generositat que permeti situar els ciutadans i el municipi al capdavant de totes les prioritats; els desitjo encert i sort en la gestió i un plàcid, tranquil i fructuós mandat.

 Si és així, el poble enter haurà guanyat

Comentaris