Revista Emporion

Una tonyina a Katàkolon i el Museu d’Olímpia

4

És ben sobrer intentar resumir en poques línies una impressió de Grècia. Per fer-ho més senzill, em limito a exposar les vivències del primer dels nostres dies a la terra dels nostres orígens, anotades al meu diari de viatge. Aquí les teniu.

Les exhaustives guies blaves tenen detalls que valen la pena. La que portem de Grècia, de l’any 1977, supera moltes d’altres de més modernes que consultem. Els seus autors transpiren un amor pel viatge que només qui té vocació de nòmada sap apreciar. A Olímpia aconsella descansar de les visites arqueològiques i anar a dinar prop del mar, de preferència a Katàkolon, on es pot menjar peix fresc. Així ho hem fet i trobem que és un lloc meravellós, amb una línia de cases davant el mar, un petit port de pescadors i alguns restaurants modestos que fan bona pinta. Veiem exposats peixos en una vitrina que conviden a convertir-los en un bon àpat i ens fan una tonyina a la brasa exquisida. Faig el meu dinar preferit: una amanida i un peix, tal com ve, excepte una salsa líquida ─oli amb una mica de llimona─, res més. Podem triar sol o ombra i preferim dinar frescos. La nostra taula és a un metre de l’aigua. Freno molt bé la cadira de rodes! Hi ha poca gent a Katàkolon. Hi regna una tranquil·litat pròpia dels deserts o de les illes abandonades. Parlo amb la mestressa del restaurant, vesteix absolutament de color negre, com moltes de les dones gregues, encara joves. El seu marit té una barca de pesca i així subministra a la clientela del restaurant un peix de confiança. El cambrer, molt educat, ha estat per nosaltres tota l’estona perquè no hi ha comensals en un dia feiner. El dia és preciós, la llum clara, el mar de color intens, el gat que ha fet festa major amb algun tall que li deixem caure, el cambrer atent, la mestressa agraïda, la tranquil·litat del lloc… Hi ha millor joia que aquesta? Maragall, quanta raó tenies!

Superem els 35 quilòmetres que separen Katàkolon d’Olímpia per anar directament al museu, davant mateix del centre arqueològic. Ens deixen anar una bona estona en direcció prohibida en atenció a l’Anna Maria quan observen que utilitza cadira de rodes i aparquem molt a prop de l’entrada. Ens disposem a fer un recorregut pausat. Gaudim sala a sala, peça a peça. L’exposició segueix un ordre cronològic i així anem repassant l’evolució d’un assentament humà de llarga durada. Veiem com a poc a poc s’arriba al cim de la perfecció artística. És permès fer fotografies sense flaix i en vaig fent com si així retingués aquell minut de contemplació directa en un minut congelat per la vida. Hi ha peces cabdals i, per aquesta raó, està considerat un dels millors museus grecs. Però és a la sala on es conserven els frontons del temple de Zeus on un es queda glaçat. Prefereixo l’obra del frontal occidental: una metàfora entre la barbàrie i la civilització. Uns centaures que van beguts intenten el rapte de les dones làpites (habitants d’una regió grega segons la mitologia), mentre que Apol·lo al centre, déu de la raó, tranquil·litza els homes que veuen que les dones del seu poble pateixen els efectes de la brutalitat. És l’eterna lluita i ens preguntem sempre, com Helder Càmara: “Qui guanyarà?”

Comentaris