Revista Emporion

Nou fracàs pel clima a Durban

6

El mes passat es va celebrar a Durban, Sud-àfrica, la conferència de les Nacions Unides per abordar la qüestió de com afronten els estats del món el problema del canvi climàtic. Fa anys que els científics alerten del risc que comporta per a les espècies del planeta l’emissió de més i més carboni a l’atmosfera. Si fa tot just un parell de dècades l’escalfament global i el canvi climàtic eren només teories científiques, actualment hi ha un ampli consens en què es tracta de realitats ben palpables. Realitats que es manifesten, per exemple, en l’augment de les temperatures que el planeta, en el seu conjunt, està experimentant en els darrers anys, els mateixos en els quals la concentració de carboni a l’atmosfera s’ha disparat a causa de la combustió massiva de petroli.
 La reunió de Durban va ser la dissetena que s’ha celebrat sota els auspicis de les Nacions Unides. La més reeixida va ser la de Kyoto, al Japó, l’any 1997, i que va donar nom al protocol que bona part dels països del món, inclosa la Unió Europea, van signar i ratificar comprometent-se a reduir, globalment, les emissions de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle, causants de l’escalfament. Aquest acord expira el 2012, i de moment totes les reunions que s’han celebrat per mirar de renovar i enfortir la lluita contra el canvi climàtic han acabat, més o menys, en fracàs.

A Bali, l’any 2007, els estats s’emplaçaren a substituir el protocol de Kyoto per una nova figura, més ambiciosa, a partir del 2012. El nou document havia de ser acordat dos anys després, a la cimera de Copenhaguen. Allí a Dinamarca, l’any 2009, però, la majoria dels estats van rebutjar adoptar un nou compromís, i en el seu lloc van acordar que no permetrien que la temperatura del planeta pugés més de 2ºC a causa de la nostra activitat i emissions. Es tractava d’un objectiu ambiciós, però per al qual no es va preveure cap mesura concreta. Les cimeres següents permetrien arribar, finalment, a un acord. Així s’arribà a Durban. Ja els primers dies de negociació, però, va quedar clar que pocs països estaven per la labor i que assolir un nou protocol resultaria impossible. Finalment, alguns estats, entre ells els de la Unió Europea, van optar per autoimposar-se la continuació del protocol de Kyoto, mentre que altres estats, notablement el Canadà, Rússia i el Japó, van anunciar que renunciaven a prorrogar els seus compromisos. Mentrestant, països en desenvolupament, i cada cop majors emissors, com la Xina i l’Índia, eren acusats de bloquejar qualsevol acord en no comprometre’s a limitar les seves emissions. Finalment, es va intentar transmetre a l’opinió pública que un acord aconseguit in extremis feia bona la cimera. Aquest compromís es tradueix en l’acord d’aconseguir un nou pla d’acció el 2015, que obligui tots els seus signants a emprendre accions per a la reducció de les emissions de carboni a partir de l’any 2020. La comunitat científica remarca que, fins i tot en el cas que, en aquesta ocasió, es respectés el compromís adoptat, molt probablement serà massa tard per evitar que les temperatures no superin els 2ºC d’augment màxim anunciat a Copenhaguen.

Des del meu punt de vista, hi ha dos elements que bloquegen les negociacions i els acords, tot abocant la humanitat a una crisi climàtica: els interessos individuals dels països i l’absència de justícia social.

Mentre que els petits estats que tenen la major part del territori en illes i la Unió Europea, sobretot empesa per les previsions per a la conca mediterrània, tenen motius de preocupació amb relació als efectes del canvi climàtic i, per tant, una evident voluntat de prendre-hi mesures en contra, hi ha d’altres països que no perceben aquest risc de la mateixa forma. Els Estats Units, per exemple, sempre s’ha mostrat reticent als acords (no va signar Kyoto), sobretot per les possibilitats energètiques i comercials que se li obririen amb el desgel del casquet polar àrtic. El Canadà pretén explotar amb més intensitat els seus recursos de carbó i petroli (arenes bituminoses), per la qual cosa rebutja l’adopció de compromisos. Rússia també disposa d’enormes reserves d’aquests recursos, juntament amb gas natural, i a més espera un augment de producció a les zones actualment desfavorables de Sibèria, d’aquí les seves reticències. La defensa dels interessos particulars i econòmics a curt termini fan difícil el consens d’accions efectives de lluita contra el canvi climàtic.

D’altra banda, és fàcil culpar la Xina i l’Índia de bloquejar els acords en no voler assumir la responsabilitat de reduir les seves emissions. Convé reflexionar si els objectius pretesos per Occident sobre els estats emergents són justos. Més de tres quartes parts del carboni que el ser humà ha alliberat a l’atmosfera al llarg de la història provenen dels països industrialitzats. A més a més, si bé l’impacte d’aquestes potències emergents (i emergides) és significatiu en conjunt, el volum d’emissions per càpita segueix essent molt menor a l’estàndard dels nostres països, tot just al voltant d’una desena part. És possible que les exigències occidentals per a la Xina i l’Índia siguin injustes, i que els mitjans de comunicació d’aquí interpretin la seva lògica negativa a acceptar-les com un bloqueig a les negociacions, confonent aquests estats amb els que es mouen únicament pel seu particular interès.

I mentre els acords no arriben, el 2010, el darrer pel qual es disposa de balanços, va ser l’any en què s’han emès més gasos d’efecte hivernacle en tota la història de la humanitat. A la major part d’Espanya, Girona inclosa, el 2011 ha superat el 2006 com a any més calorós registrat durant els més de cent anys pels quals es disposa de mesures instrumentals. Només el temps dirà si es pot establir una relació causa-efecte entre ambdós rècords (el d’emissions i el de temperatures), però en tot cas, seguint el principi de precaució, fóra bo exigir als estats accions ambicioses, decidides i immediates per minimitzar les emissions de carboni i mitigar els efectes del canvi climàtic, clarament perjudicial per al conjunt de la nostra espècie.

Durban1

Comentaris