Revista Emporion

No deixar d’apostar pels serveis públics

2
Hospital de Palamós

El que defineix una societat com a tal és una estructura de beneficis i obligacions comunes,

que reposen en institucions i valors de caràcter públic. 

Robert Reich

Catedràtic de Polítiques Públiques

de la Universitat de Berkeley, California

 

La crisi ha afegit uns 3 milions d’aturats als 2,5 milions que hi havia quan va començar. Fins el dia d’avui, estem veient que les mesures que es prenen només van encaminades a la disminució del dèficit. S’insisteix en aquesta línia per a la resolució de la crisi, impulsada pel domini del govern d’alguns països liderats per Alemanya i dels interessos que representen. Els nostres governs han assumit aquest domini justificant les retallades, amb l’excusa que de no aplicar-les ens les imposarien. Retallades i augment d’impostos que penalitzen als treballadors. Cap proposta en el sentit de proposar un allargament de la correcció del dèficit plantejant una nova estratègia que facilités un allargament d’aquesta correcció i promogués un nou rumb cap a una política econòmica centrada en la creació de llocs de treball decents, regulació dels mercats i enfortiment de  la democràcia. La reforma laboral aprovada pel govern, en el moment de redactar aquestes ratlles, obra incògnites que posen en dubte l’eficàcia en l’estimulació de creació de llocs de treball i en canvi deixa molt clar que es continua carregant en els treballadors el pes de la crisi, facilitant el seu acomiadament.

En aquest panorama gris, mostrat a vegades interessadament, hi ha elements d’un cert optimisme. Sectors que passen inadvertits que  evidencien que no tota l’economia del nostre país està destruint llocs de treball, sinó que d’acord amb les dades d’afiliació de la Seguretat Social del 2011, n’estan creant  a un ritme superior al 10% i es donen exemples: ecoindustries, I+D, energies renovables, fabricació de maquinària, sectors turístics, serveis socials, empreses culturals, cuiro, calçats, moltes d’elles augmenten les quotes en els mercats internacionals. Cal, dons, apostar per nous sectors productius i renovar els tradicionals i una cosa important, facilitar-los l’accés al crèdit.

Però hi ha uns sectors, que són carn de canyó de les retallades per la crisi. M’estic referint als serveis públics. Un ampli sector en descrèdit, mostrat per alguns com a causant dels nostres mals i acceptat així per molts. Hem llegit aquets dies a la premsa que a Nàpols s’ha celebrat el Fòrum dei Comuni per i beni comuni, amb una proposta de plena actualitat i urgència: donar una contundent resposta en defensa dels bens comuns, dels bens públics, dels bens de tots.

Alguns sectors de la nostra societat, sempre han estat contraris a l’existència del sector públic i han apostat per la seva privatització. Aquests sectors neoliberals aposten per polítiques de privatització amb l’argument de que són aquestes les que creen riquesa i llocs de treball. Des de la caiguda del Mur de Berlín, aquestes idees han arrelat força a la societat europea, fins el punt  d’iniciar un retrocés en allò que s’havia avançat molt des de la Segona Guerra Mundial. Ara amb la crisi aquest retrocés és més evident.

Cal reconèixer que s’han comés també abusos en la utilització dels serveis de l’estat del benestar que han posat en perill la seva continuïtat futura. Moltes coses no s’han fet bé. Sens dubte que caldrà revisar i reestructurar molts serveis però això no ens hauria de portar a una deriva irracional en la que tot el que apareix com a públic estigui sota sospita. Privatitzar serveis públics vol dir posar en marxa polítiques públiques que beneficien a una minoria de la població a costa de la gran majoria. Retallar serveis públics vol dir fer pagar la crisi a les classes més necessitades i als treballadors públics.

Seguint les tesis dels polítics neoliberals i altres poders econòmics, autoproclamats guies i jutges de les mesures econòmiques i dels resultats a obtenir pels diferents països, els governs s’atreveixen, alguns convençuts, d’altres amb reticències, a incidir sobre els bens públics, sense tenir en compte les queixes dels afectats.

Els bens comuns, rius, aigua en general, costes, fauna i flora, bens culturals i arqueològics, bens socials,  formatius, que asseguren la vida, la salut, la dignitat, l’habitatge, no poden ser la torna d’una societat avançada sinó els fonaments en la qual se sustenta i els poders públics han d’assegurar la seva existència i protecció, sense estatalitzar  la seva gestió, democratitzant-la i autogestionant-la, sempre amb el respecte constitucional al dret a la propietat. El que no es pot fer, amb l’excusa de la crisi i la reducció del dèficit és tirar per terra aquests fonaments. La lògica de l’existència dels bens comuns, per la seva pròpia naturalesa, ens diu que han de ser gestionats col·lectivament i la necessitat de preservar-los és universal, humana. Ni la crisi ens ho ha de fer oblidar.

Comentaris