Revista Emporion

Mossèn Viver i els torroellencs fenicis

2

Ja he explicat algun cop que, a començaments del segle passat, mossèn Francesc Viver, jove, culte, inquiet, animós, va fundar la revista Vida, la qual va transformar Girona en un dels centres més actius del noucentisme, i que, arribat a Torroella, va fer a la nostra vila una gran tasca de dinamització cultural.

En conseqüència, penso que cal desmuntar la falsa imatge que se n’han fet la majoria dels torroellencs: un ancià angèlic, de somrís beatífic, dedicat a fer versos ingenus i a regalar balots (sabeu què són els balots?) als nens i a les nenes que li feien l’amistat (sabeu què vol dir fer l’amistat?). Un amic de redacció m’ha suggerit de no trencar aquesta estampa idíl·lica, però crec que mossèn Viver s’estimaria més que se’l presenti tal com era i que es digui sense embuts el que pensava dels torroellencs del seu temps. Això vol dir transcriure el que ell mateix publicava a Emporion. És el que faré.

El juny de 1917, al núm. 60 de la nostra revista, mossèn Viver va adoptar un nom i un adjectiu per parlar de Torroella i dels torroellencs ordinaris: ‘Fenícia’ i ‘fenicis’. Deia: “Resoludament adoptem el qualificatiu ‘fenici’ per al tipus vulgar i el de ‘Fenícia’ per a la vila on vegeten els pacífics ruralets. Fenícia; la sensual, la grollera Fenícia, la raça sense originalitat […]. Fenícia, la raça de negociants, ¿qui ho diria que després de milers d’anys son ànima egoista i prosaica subsistís i informés la vila il·luminada per l’electricitat, encapçalada amb un temple gòtic? És el pop fastigós arrapat al cor de nostra terra. Senyor, Senyor, ¿quan desapareixerà la vergonya d’aquesta mena de Gibraltar, de la Torroella fenícia, enganxada a una Catalunya renaixent i assedegada de cultura?” Naturalment, he escurçat molt un escrit on Viver tractava la gran majoria de torroellencs d’antediluvians, i el jovent de la població de “joventut florida, com el pa florit, com l’heura arrapada a l’arbre fastigós de Fenícia…”.

Allò no era pas fruit d’una enrabiada passatgera, ni mal humor d’un dia, i durant anys mossèn Viver va continuar escrivint sense pèls a la llengua i repartint, un cop i un altre cop, les seves fuetades morals. Volia esmenar aquella gent i adreçar-la cap als ideals de progrés espiritual i de modernitat cultural, el desesperava no veure mai res més que un nucli reduït de persones cultes i estudioses, sempre els mateixos: d’una banda la majoria (Fenícia), de l’altra uns poquets (en deia Europa).

El març de 1919 Viver parlava de “la Torroella fenícia” i del seu “ombriu i reumàtic clos” (Emporion, núm. 100), i al cap d’un any, març de 1920, va iniciar una mena d’estudi per capítols ─més sever encara amb els torroellencs─ que duia per títol “La Fenícia”. Al capítol I, “els fenicis, són realment persones?” deixava anar, entre d’altres frases semblants: “Mireu-los i escolteu-los sobretot, al cinema, al teatre, a la plaça, al carrer; llur ànima s’hi transparenta amb totes les impudors del fenicisme. Els fenicis són persones? Ai! Els fenicis són sers intermediaris entre l’animal i l’home” (núm. 123). Aquest capítol acabava el mes següent amb observacions sobre el desastrós comportament dels fenicis torroellencs pel que fa a religiositat (cap), art (tampoc), cinema (ignorants). En resum, segons Viver res no indicava que els fenicis posseïssin una ànima racional, les seves ànimes eren alguna dècima de grau més altes que les dels irracionals (núm. 124). De l’altra quinzena d’aquell mateix abril de 1920 extracto aquest paràgraf del capítol II de la sèrie: “Així, els fenicis viuen la vida plàcida d’un galàpat; ells beuen el vi sens amar la gracilitat de la copa; ells no coneixen del viure la dolçor de l’estètica. Passen per la terra amb majestat d’orangutans. Per a ser homes els manca finor d’ànima” (núm. 125).

L’agost de 1921 Viver escriu a Emporion sota el títol “Sagetes”: “El cor fenici està encara en pitjor estat que son intel·lecte. Psicològicament podem afirmar: Fenícia no té cor. L’indígena no pot comprendre el treball sense recompensa immediata. No li entren els versos ni les obres dramàtiques que no fan riure. No pot ser Fenícia terra de màrtirs, ni poetes, ni herois”… (núm. 152). Hi torna el març de 1923 (núm. 185), i diu “els idealistes, els abrandats d’amor a la Pàtria, lliure i culta, són l’excepció, la silenciosa minoria de Torroella, Fenícia encara”. I cap al final de la primera època d’Emporion, al juliol de 1923, com si ja notés al clatell l’alè de la dictadura i volgués fer-se sentir més fort que mai, escriu (agrupo frases distanciades): “Quasi cada vegada que sortim de casa arrepleguem noves demostracions de la pobresa espiritual de nostra gent. Fenícia encara ronxa en son cau infecte. Un descobriment: sense pensar-ho, Torroella és feixista; en Mussolini aquí seria el gran home. Oh mot terrible: que n’expresses de coses. FENÍCIA!!!” Encara al mes d’agost (núm. 192) mossèn Viver va escriure un article ple d’improperis contra l’esperit fenici dels torroellencs.

La dictadura es va proclamar el 13 de setembre d’aquell mateix any 1923; després, mossèn Viver i Emporion varen haver de callar.
Va caure la dictadura, va arribar la república, l’autonomia. Emporion va sortir de nou, i de nou Viver denuncià els defectes i la baixesa dels fenicis, de l’execrable Fenícia.
“Voleu que us digui en poques paraules el que més plau a Fenícia? Sang i fetge, carnatge, novel·les i pel·lícules amb amors més o menys tèrbols i que acabin bé” (núm. 285, desembre de 1935).
Poc després, la tragèdia de 1936-39.
Acabada la guerra va venir a Torroella, ara sí, el venerable vellet.

fenicia
1a. pàgina del núm. 123 d’EMPORION: (FILOSOFIES – LA FENÍCIA)

Comentaris