Mossèn Josep Barcons, rector de Torroella

608

Josep Barcons i Muntada va néixer l’any 1943 a Hostalets d’en Bas, no gaire lluny d’Olot. Eren cinc germans, tres nois i dues noies, ell era el del mig. Tota la família era d’aquella part de la Garrotxa; els avis paterns vivien a Joanetes, en una casa gran de pagès que es diu can Estornella; els avis materns tenien un molí a Sant Privat d’en Bas, però la riuada del 1940 se l’endugué i van haver d’anar viure a Olot, on tenien un fill. Tots eren bona gent, treballadora i devota. El pare de mossèn Josep era el petit de quatre germans, la seva mare la quarta de vuit, i a la família ja hi havia precedents de professió religiosa, el seu pare tenia una germana monja clarissa i un nebot sacerdot, actual rector de la Vall d’en Bas.

Com va decidir ser capellà? Què és la vocació?
Jo anava a l’escola pública d’Hostalets d’en Bas. Els meus pares eren bons cristians, practicants, i jo en seguia l’exemple, però no era pas un nen devot, mai no vaig fer d’escolà, era com molts altres vailets. Però als 10 anys vaig dir a casa que volia anar al seminari, ells ho van veure de seguida de bon ull i vaig anar a parlar-ne amb el mossèn. La vocació és això, primer sentir-ho i després persistir. Pensa que al seminari hi vaig passar dotze anys, molts comencen però també molts ho deixen.

Un jove esportista

Dotze anys de seminari és una carrera llarga
En realitat consta de tres parts, cinc anys d’estudi d’Humanitats (com ESO i batxillerat), tres anys de Filosofia i quatre de Teologia. El nostre curs va ser l’últim que vam acabar junts: havíem començat una cinquantena i vam acabar vuit. Des d’aleshores ja no surten junts, sinó a mesura que van completant els estudis. Però ja veus quants ho deixen córrer.

Finalment, va sortir sacerdot, va “cantar missa”
Sí, va ser a la Salut de Sant Feliu de Pallerols el 18 de desembre de 1966, l’any passat va fer cinquanta anys. No uso gaire l’expressió “cantar missa”, potser per les circumstàncies especials de la meva primera celebració. Aquells temps era costum fer una gran cerimònia i que el missacantant demanés que es fes càrrec de la homilia un sacerdot de renom, o un canonge, però jo vaig voler una festa austera i continguda i la homilia la vaig fer jo mateix, perquè aquell any havia mort la meva germana als 21 anys. Tanmateix, des del primer any de capellà he mantingut un costum, celebrar el Nadal a casa amb la família, i aquest any, altre cop, els penso reunir a tots, 16 persones, a Torroella.

Amb la fundació Bantandicori al Senegal

Som al 1966, ja és sacerdot, té 23 anys. Com comença la tasca pastoral?
El bisbe m’encarrega que vagi de vicari a la Cellera de Ter, aquest és el començament. Més endavant m’envia, també de vicari, a Amer; precisament allà, amb motiu de la defunció d’un mossèn, sento les paraules de comiat que li dedica un jove Carles Puigdemont. Finalment, també de vicari, vaig a Cassà de la Selva.

Quan van començar les seves responsabilitats de rector?
L’any 1976 el bisbe m’envià a Sant Climent Sescebes per defunció del rector, un home problemàtic que fins i tot havia estat contrabandista. La missió incloïa les poblacions de Masarac, Mollet i Espolla. Hi vaig ser vuit anys i en tinc un bon record. Vaig engegar, amb la col·laboració entusiasta dels joves, la “Passió de Sant Climent Sescebes”, la qual encara es continua representant cada any.

Després va venir més a prop, a Pals
L’any 1984 va morir d’accident el rector de Pals i es va retirar, per edat, el de Cadaqués, mossèn Zeferí, fill de Torroella. El bisbe em va preguntar si acceptaria de substituir l’un o l’altre, i que podia escollir. Vaig cercar el consell de dos sacerdots, els quals em van fer veure que Cadaqués era atractiu, però un espai tancat, així que vaig triar Pals. De fet, a més de Pals i els Masos de Pals, em feia càrrec de Torrent i de Sant Feliu de Boada, als quals es van afegir, més tard, Palau i Fontclara. Era un bon moment, hi havia bona relació amb el jovent, es va fer una casa de colònies, la gent s’engrescava amb les activitats culturals i vam posar en marxa el “Pessebre Vivent de Pals”, al recinte gòtic, que cada any es continua fent. Aquesta vegada la durada va ser de catorze anys, fins al 1998.

Al cim del Canigó

I li va arribar un encàrrec difícil, ara força més lluny
Aquest cop el bisbe em va cridar perquè anés a “posar pau” a Arbúcies. El rector anterior, un home més aviat tancat, havia fet una enquesta que li resultà adversa, havia marxat i des de feia tres mesos estaven sense, el substituïa el de Sant Hilari. “Què he de fer?”, vaig preguntar a aquest. “Obre portes i obre finestres”, va ser la resposta. El vaig escoltar. A la població es vivia un moment polític difícil, jo em feia amb tots i la gent va notar el canvi. En aquell moment vaig visitar Nicaragua, vaig presentar l’Agenda Iberoamericana de Pere Casaldàliga i José Ma. Vigil. Hi havia, a més, una gent del poble que havia anat a Senegal i jo vaig participar a la fundació de “Bantandicori”, una ONG amb seu a Arbúcies, que va començar per la construcció de pous, i ara també horts, a la zona de Velingara. Vaig començar d’anar-hi jo també cada any, i aquest és el primer que no ho faré, realment és un viatge dur, estem parlant d’una zona de Senegal molt allunyada de la costa. A Arbúcies hi vaig estar set anys.

El 2005 l’envien a Torroella. També hi deixa empremta
He fet el que he pogut en tots els aspectes, i he de dir que he trobat bona resposta de molta gent, tant pel que fa a les activitats pastorals com socials. L’aspecte pastoral l’hem hagut d’anar resolent a mida que m’havia de fer càrrec de noves parsocietatsocietaròquies, que ara ja són Torroella, l’Estartit, Ullà, Bellcaire i Albons. Del social, potser el més tangible ha estat la utilització de l’Esplai, al costat de la rectoria. Quan vaig arribar aquell espai gairebé no s’utilitzava (hi havia un despatx per al club ciclista i un altre per al filatèlic) i ara hi està encabida Càritas, amb els diversos serveis, despatxos, i sobretot la botiga del rober, que fa una molt bona tasca social; els pisos superiors s’han adaptat per a les classes a immigrants (Dudal) i per a l’ensenyament de l’àrab als fills d’immigrants musulmans; i en col·laboració amb l’Ajuntament s’hi fa l’ensenyament per a nens amb dificultats, les anomenades Unitats d’Escolarització Compartida (UEC). La cessió d’espai adient per a classes d’àrab als nens, que ens va demanar l’imam, la considero una bona obra de col·laboració; no tenim una relació especial però hi ha concòrdia. Naturalment, encara hi ha moltes qüestions pendents que m’agradaria portar a bon terme, com ara l’ús del Convent de les Clarisses, que per ara només estem utilitzant per a Catequesi, o l’altre projecte que acabem d’engegar i que em faria molt de goig que tirés endavant, l’emplaçament de l’antic orgue de Montserrat al nostre temple de Sant Genís.

Sardanista a Lourdes

Amb tanta experiència pastoral a sobre, com veu l’evolució de la religiositat?
D’ençà que vaig entrar al seminari la nostra societat occidental ha experimentat moltes transformacions. El Concili Vaticà de 1962-1965 va obrir perspectives noves, el maig del 68 va suposar un trencament davant les estructures rígides, la natalitat ha anat decreixent i l’emigració ha trencat l’homogeneïtat cultural, la gent de pagès ha anat a zones urbanes, ha canviat l’economia, la formació. Una de les moltes conseqüències ha estat la disminució de les vocacions religioses. Ja t’he dit que nosaltres érem uns cinquanta seminaristes i en vam sortir vuit; actualment, cada any n’entren només un o dos, o cap. Cal dir que els bisbes no saben com afrontar aquesta situació nova. L’any 1980 vaig formar part d’un grup que va anar a Tonnerre, a França, per estudiar com s’ho feien amb tres capellans en una comarca com l’Empordà i ara aquí ja ens hi trobem.

Tanmateix, si comparem la religiositat dels anys 40 i la d’ara ens adonarem de seguida que llavors tothom anava a missa, però ara hi ha molta gent compromesa. Potser les comunitats del futur seran petites, es reuniran, pregaran juntes i es plantejaran com ajudar als qui més ho necessiten. Mentre això –o el que sigui- arriba, nosaltres hem de ser oberts a tothom, al costat de tots, sigui quina sigui la seva motivació, capaços de donar testimoni visible i  ajudar els altres a veure la nostra motivació.

Mossèn, vostè va ser rector de Sant Climent durant 8 anys, de Pals 14 anys, d’Arbúcies 7 anys i a Torroella ja en porta 12. Fins quan?
El 12 d’aquest mes de gener del 2018 faig 75 anys. Per edat, segons les normes, he de retirar-me. Presentaré, doncs, la renúncia al bisbe. Si ell vol que continuï, crec que ho hauré d’acceptar, però el càrrec és feixuc, no penso que pugui aguantar més enllà d’un màxim de tres anys més.