Revista Emporion

Montserrat Abelló, la poeta del somriure

3

¿Què seria la vida sense amics incondicionals, sense la flor en el paisatge, sense música ni poesia? ¿Podríem seguir vivint sense la llum d’aquelles i aquells que viuen poèticament? ¿No són els somriures els regals més anhelats? Montserrat Abelló (1918-2014) ha estat una poeta immensa, molt estimada per tots els qui coneixem la seva obra. És fàcil adonar-se que el seu poema més aconseguit és la seva pròpia vida, una biografia curulla de dificultats que haurien deixat fora de combat una persona sense el tremp de la Montserrat.

El dolor, els reptes de la vida, van ser la guspira que va encendre el seu potencial creatiu en un crescendo sense aturador. La Montserrat, com els artistes més elevats, representa per a nosaltres un nou Prometeu que es rebel·la quan convé per donar foc a la humanitat. És el foc necessari per sortir de la foscor que pateix la nostra societat cobdiciosa i banal. És el foc que, a la vegada, ens escalfa en un ambient ple d’artefactes inútils i on manca el més essencial. Ha estat una persona compromesa amb les causes justes, lluitadora per situar la dona al lloc que li correspon. Amiga de dones poetes que tenen horror a la guerra i “analitzen amb rigor les injustícies socials, el naixement, la mort, la relació entre les generacions, el sexe”. Els seus versos són bàlsam per atenuar les nafres del viure quotidià: ella va saber viure joiosament els desafiaments existencials.

Montserrat i MarionaMontserrat Abelló va començar a publicar tard i a la seva vellesa ha donat fruits saborosos. Ha mort “com quan/al bat del sol/es desclou/una flor”, en plena activitat perquè: “Si no escrivís/és com si no existís”. No en tenia prou de cercar la paraula justa i clara per retratar el seu doll interior. Ella ha treballat molt i bé per fer-nos descobrir poetes de parla anglesa de primera magnitud i per donar a conèixer poetes de llengua catalana a països anglosaxons.

Escric aquestes línies sense cap més ambició que manifestar el punt de vista de lector corrent. Tinc la necessitat de dir una cosa tan senzilla com que m’ho passo molt bé rellegint els seus poemes. És com la música de Bach, cada vegada t’agrada més. Allò que ens regala joia no ens ho podem quedar per a nosaltres sols. Des d’aquí vull fer unes propostes: 1. El millor homenatge que pot rebre la Montserrat Abelló és que es llegeixi la seva obra i per aquesta raó convido a tothom a paladejar els seus poemes. 2. Els qui valorem el seu treball hauríem de fer realitat una vetllada anual per assaborir i aprofundir uns poemes que no faran més que madurar amb el temps. 3. Atès que alguns cantants exquisits han musicat la seva lletra, és del tot plausible muntar una vetllada poèticomusical amb una invitació a altres cantants potencials de les suggerents lletres.

Agraeixo a la Montserrat Abelló el seu llegat poètic, la feina refinada de traductora i el seu somriure, la seva bellesa més extraordinària. Era la seva força interior que es desbordava creant poemes. Ella era poema i vessava poesia. Una amiga em comentava que l’havia emocionat molt saber una petita anècdota de la Montserrat com a exemple del seu tarannà. Estava passant dies esgotadors i d’angoixa a l’hospital, acompanyant el seu marit malalt, Joan Bofill. Un dia, contemplant l’exterior des de la finestra de l’habitació, va admirar i valorar la presència de l’arc de Sant Martí. Són fets que es fan visibles a mirades privilegiades. La Montserrat descobria els petits contrapesos per no enfonsar-se. Em sento identificat amb l’Oriol Izquierdo quan, en el pròleg del darrer llibre de la nostra poeta, Més enllà del parlar concís, diu: “En qualsevol moment podem alçar la vista i descobrir en els núvols signes i motius”. Estic convençut que la Montserrat Abelló té reservat un lloc entre els més elevats de la nostra poesia. M’ho fa pensar el creixent entusiasme que provoca la lectura del seu llegat i l’interès inusitat que desperta entre la gent més jove. 

Comentaris