Ming. L’imperi daurat

87

Shen Zhou - Poeta a dalt de la muntanya.

Durant tot l’estiu es presenta al CaixaForum Barcelona una exposició sobre l’art desenvolupat  al llarg de 276 anys, en el marc hegemònic de la dinastia Ming a la Xina (1368-1644). En la mostra s’ha fet una tria de peces (pintures, ceràmiques i objectes), que per primera vegada surten del Museu de Nanjing.

Contemplar l’art oriental i en concret el xinès d’aquesta època es fa difícil, almenys per a la gent com jo, que no ens movem dintre de les coordenades d’un pensament tan diferent del nostre. Com diu molt bé Paloma Fadón(1) agafant una cita de Gou Ruoxu(2), hi ha tres corrents espirituals i de pensament en el quefer d’un pintor xinès: “El daoisme, que es caracteritza per la cerca de la veritat i del desafecte del món material, a favor de la naturalesa. El budisme,  que reflecteix les bones pràctiques i treballs que condueixen a la il·luminació. I el confucionisme, sempre ocupat a destacar les seves maneres lleials i sinceres, la seva conducta correcta i el seu sentit del deure.”

Durant tot el temps que va durar la dinastia Ming, a la Xina es va implantar un règim absolutista, que va saber generar benestar i riquesa, malgrat que finalment fos desplaçat per les noves invasions del nord per part del poble manxú i per l’aparició d’una nova classe social, que enriquida amb l’èxit del comerç internacional ja no acceptava la rigidesa tant de temps imposada.

Tots aquests aspectes estructurals i polítics de la dinastia Ming són subratllats en aquesta exposició i, entre altres figures representatives, s’hi destaca la de Shen Zou (1427-1509), que va treballar a Suzhou i es considera el fundador de l’escola Wu. Tant ell com els seus seguidors es deixen envair per l’esplendor de les terres humides del baix Iang-Tsé, on peces com Paisatge o Dones ocioses d’una dinastia antiga deixen entreveure la força amb què el pintor (també cal·lígraf i poeta, com tots els artistes de l’època) descriu aquella societat i el seu món, amarat per una natura omnipresent i on el traç del pinzell amb els diferents tipus de pinzellades (tècnica cun) esdevé, en ocasions, quasi expressionista.

Altres deixebles i membres de l’escola Wu de Suzhou van ser Wen Zhengming (1470-1559), Tang Ying (1470-1523) i Qui Ying (1494-1552). D’aquests tres sembla que Wen Zhengming va ser el deixeble més directe de Shen Zou i això queda reflectit en la necrològica que li va dedicar al seu mestre l’any 1509: “En dies assenyalats (….) treia la seva col·lecció de pintura, cal·ligrafia i objectes antics i es delectava manipulant, classificant i inscrivint les peces.” Tota una descripció de com entenien i vivien el seu art aquells artistes poetes. D’ell mateix en destaca el Pont de la muntanya del tigre, entre altres obres.

La pintura Dona tocant la flauta de bambú, de Tang Ying, ens mostra la profunda delicadesa descriptiva d’aquetes pintures.

navagacio        

Navegació a Xishan, de Zhan Zuo  (Escola de Susong), cap a finals de la dinastia Ming.    

 

paisatgePaisatge de Shen Zhou.

Qui Ying, a diferència dels seus antecessors, neix en una família humil de camperols i, tot seguint l’estil dels seus mestres, comença a introduir l’ús de pigments, que li permeten obtenir uns delicats tons de blaus, verds i vermells. A l’exposició hi podem veure la seva obra L’ermità. De Shen Zhou podem veure al inici de l’article el quadre Poeta a dalt de la muntanya.

En conjunt, veiem com l’art xinès es desenvolupa dins uns cànons, que els pintor senten com a propis, i la realitat pintada (tinta i color) els permet transmetre el coneixement, la bondat i la bellesa que ells intenten copsar  i que dóna sentit al seu treball. Aquest cànons són molt diferents dels que estem acostumats a considerar en la cultura europea, valgui a tall d’exemple la figura d’un Botticelli, on el tractament de la línia i el color del primer Renaixement són tan importants. Amb tot, i salvant les grans diferències, curiosament en ell també hi trobem una gran càrrega  de representació simbòlica i poètica en molts dels seus quadres (El naixement de Venus, cap al 1484).

El món oriental té les seves pròpies claus d’identificació i de pensament a les quals ens hem d’apropar per entendre el seu art. Un art que sublima la realitat a la recerca d’un “ideal” que els artistes fan seu. En aquesta exposició es mostren obres de gran bellesa i molt ben escollides pels organitzadors. Igualment es pot seguir bé l’itinerari de la mostra, gràcies al text dels rètols al costat de les peces, si bé es troba a faltar que no hi hagi un catàleg raonat (sembla que uns quants exemplars només en anglès es van esgotar ràpidament).

La dinastia Ming ens és un xic llunyana, però no li van faltar uns grans artistes, els quals ara i aquí ens interpel·len en el nostre món de “realitats”, per acabar fent-se més propers.

Bibliografia:

1. Fadón Salazar, Paloma. Breve historia de la pintura china, Ed. Comares, GIDEA (Grupo de Investigación de Estudios Asiáticos), Junta de Andalucía, Granada, 2006.

2. Ruoxu, Guo. Notes sur ce que j’ai vu et entendu en peinture, Ed. La lettre Volée, Bruxelles, 1994.