Milos Forman, un txec figura essencial del Setè Art.

250

El passat divendres 13 d’abril va morir als 86 anys d’edat Milos Forman, el director de cinema d’origen txec conegut sobretot per dues extraordinàries pel·lícules: Algú va volar sobre el niu del cucut i Amadeus. Va morir tranquil·lament envoltat de la seva família i amics propers, va comentar la seva dona.

Jan Tomás Forman, aquest era el seu autèntic nom, va créixer a Caslav, República Txeca, amb uns pares adoptius. Segons s’explica a les seves memòries, a mitjans dels anys seixanta Forman va trobar una amiga de la seva mare a Auschwitz que li va explicar que la seva mare li havia confessat que el verdader pare del cineasta havia sigut un amant seu, un arquitecte jueu que va sobreviure a l’Holocaust, el qual va conèixer al Perú. Va estudiar cinema a l’Escola de Praga on es va iniciar en el món cinematogràfic a principis dels anys seixanta. Les seves dues primeres pel·lícules foren: Pere, el negre (1964) i Els amors d’una rossa (1965). Aquesta fou una de les pel·lícules que el Cine Club Torroellenc va programar en les seves sessions de la primera època, concretament a la sessió del dia 28 d’octubre de 1977. Al butlletí del Casal del Montgrí del novembre d’aquell any a la secció dedicada al cinema referent a aquesta obra, es va escriure: Dins d’un cicle dedicat a la comèdia, titulat “una comèdia diferent”, es projecta aquesta agredolça comèdia. Una història d’amor mig trista, mig còmica, on res passa com a les pel·lícules. Ni tot és meravellós ni terriblement dramàtic, ni tan sols formalment molt maco. Simplement és veritat.

Amb la seva tercera obra Al foc, bombers! en la qual ridiculitzava la burocràcia del règim comunista a partir d’una història sobre un destacament de bombers voluntaris, va començar a rebre la pressió de les autoritats comunistes. Per això, el 1968, Forman, que era a Paris negociant el seu primer projecte nord-americà, va decidir no tornar. Tenia molt clar perquè s’exiliava i ho explicava així: Prefereixo un país lliure i impregnat de mal gust a un país refinat però sense llibertats.

Ja des de petit havia viscut terribles experiències amb dues dictadures, el nazisme i l’estalinisme. La seva mare va morir al camp de Buchenwalt i el seu pare a Auschwitz. Al desaparèixer el bri d’esperança de la Primavera de Praga i després de la invasió de Txecoslovàquia dels tancs soviètics, aprofitant la seva estada a París, fa fugir cap a Amèrica, on inicià una nova vida i s’introduí en una nova forma de creació cinematogràfica: He viscut sota un règim totalitari en el qual existia la pressió de la censura ideològica. Ara visc en un país on si hi ha alguna pressió és la comercial.

El seu primer film als Estats Units va ser Taking off (1971), una obra amb un cert esperit hippy, cosa que es portava molt aquella època en aquest país. Sense deixar del tot el seu model de cinema que bevia molt de la Nouvelle Vague francesa, es va adaptar ràpidament a les exigències del nou model americà. És curiós com Forman va saber connectar sempre amb el gran públic. El seu gran sentit de l’humor i la seva ironia, com diu Javier Bardem, hi varen ajudar. Va viure una infantesa complicada i, malgrat tot, quan ho explicava ho deixava anar d’una manera que al final explotaves de riure, encara que descrivís les barbaritats que havia sofert, diu Bardem.

A primers dels anys setanta Kirk Douglas tenia els drets per portar a la pantalla One Flew Over the Cuckoo’s Nest, la novel·la de Ken Kesey, però quan va aconseguir productor per fer-ho, va pensar que ja era massa vell per protagonitzar aquell paper i ho va deixar en mans del seu fill Michael Douglas, com a productor. Aleshores van contractar a Forman com a director perquè els resultava més barat. El resultat va ser que Algú va volar sobre el niu del cucut, (1975) va ser un gran èxit de públic i crítica. Va guanyar cinc Òscar, inclosos millor director i millor pel·lícula. Jack Nicholson, en una magistral interpretació (també va guanyar l’Òscar), encarnava a un rebel que aconseguia despertar en el seus companys de psiquiàtric el seu adormit sentit de la llibertat.

A partir d’aquell moment, Forman ja va poder elegir els seus projectes: el musical Hair (1079), Ragtime (1981) i la seva segona gran obra Amadeus (1984), que seria l’èxit més gran de la seva carrera. La pel·lícula es va rodar al seu país d’origen, la qual cosa el va satisfer molt ja que li va suposar poder tornar a casa. La història de l’enveja i la secreta admiració que el compositor italià Antonio Salieri sentia per Mozart va ser guardonada amb vuit Òscar i Forman guanyà la seva segona estatueta com a director. Després van venir Valmont (1989), nova adaptació de Les amistats perilloses, L’escàndol de Larry Flint (1996) i Man in the moon (1999).

La seva darrera pel·lícula va ser Los fantasmas de Goya (2006), adaptació d’un llibre que havia llegit feia anys. D’aquest en va treure el guió ajudat pel deu amic Jean Claude Carrière. Li va interessar aquesta història perquè tractava de la Inquisició espanyola i contenia moltes similituds amb coses que ell havia conegut. Hi va veure un paral·lelisme entre la Inquisició i els règims totalitaris nazi i comunista i es va valdre del pintor per il·lustrar l’eterna història: la lluita de l’individu contra el poder i l’opressió.

Guillermo del Toro, referint-se al seu col·lega Milos Forman, diu: Fins i tot dins de Hollywood, la seva mirada era exterior, crítica, humanista. Un apassionat de l’humor i de l’amor.