“Mig segle de poesia catalana”

182

“Mai fins ara la poesia catalana havia viscut una tan alta plenitud.”
Vicenç Altaió, Josep Maria Sala-Valldaura

“Mig segle de poesia catalana  és un festí poètic.”
Xavier Aliaga

La poesia és un gènere literari minoritari que està vivint un moment de plenitud  segons Vicenç Alataió (1954) i Josep M. Sala Valldaura (1947), editors  d’una antologia que anomenen Mig segle de poesia catalana. Del maig del 68 al 2018, que té el mèrit de ser una mostra viva i actual d’aquesta nova poesia catalana.

Xavier Aliaga remarca que “Altaió i Sala-Valldaura presenten un llibre valuós per la sensibilitat de condensar mig segle de poesia en català a través de 231 autors i 231 poemes  dividits per la cronologia i per tres successos històrics cabdals que serveixen per classificar els autors en tres grans grups generacionals”.

La primera part de l’antologia es dedica a la Generació dels setanta, autors nascuts en postguerra, entre el 1940 i el 1958. Remarca Aliaga, i en són conscients els antologadors, que  el tall en la data de naixement deixa fora noms fonamentals i figures com els de Feliu Formosa, Màrius Sempere, Francesc Garriga, Jaume Pérez Montaner, Josep Palacios, Segimon Serrallonga, Gerard Vergés, Joan Margarit o Montserrat Abelló, que mereixen un reconeixement i estudi a part.

Són poemes escrits amb compromís cívic i lingüístic, amb una visió unitària dels Països Catalans. La data històrica clau és el maig del 68. Es remarca el paper capdavanter de Pere Gimferrer i més tard de Joan Navarro i Salvador Jàfer. És general l’admiració per J. V. Foix, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Palau i Fabra o Vicent Andrés Estellés, reivindicats per primera vegada. És el  primer cop que  s’incorpora la tradició anglesa a les lletres catalanes. Hi sobresurten poetes com: Carles Santos, Carles Hac Mor, Lluís Solà, Miquel Bauçà, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Quim Español, Salvador Oliva, Antoni Ferrer, Hilari de Cara, Francesc Parcerises, Carles Miralles, Antoni Vidal Ferrando. Biel Mesquida, Josep Piera, Vicent Alonso, Valentí Puig, Ramon Balasch, Enric Casasses, Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal, Miquel Desclot, Marc Granell, Àngel Terron, Eduard Sanahüja, Cèlia Sánchez-Mústich, David Jou, Miquel de Palol, Víctor Sunyol, Ponç Pons, Marcel Riera, Àlex Sussana, Perejaume, entre d’altres.

La segona part del llibre està dedica a la Generació de la caiguda del mur de Berlín, nascuts entre el 1958 i el 1975.  Seria la primera generació a viure la globalització i l’ús de les noves tecnologies. La data històrica seria la dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, però principalment el canvi de paradigma històric relacionat amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989 i la desaparició dels dos blocs antagònics. Són fornades molt obertes al cosmopolitisme i que han substituït l’admiració prèvia per la cultura francesa a favor clarament de l’anglesa. Hi pertanyen el grup dels Imparables i autors com Enric Sòria, Jordi Julià, Lluís Calvo o David Castillo. Ferrater, Vinyoli o Estellés en són punts de referència. És característica una orientació cap a la lírica i vivències personals. L’entorn urbà hi és molt present. També hi trobem  poetes com: Carles Duarte, Dolors Miquel, Carles M Sanuy, Vicenç Llorca, Hermínia Mas, Josep Maria Ripoll, Manuel Forcano, Jordi Llavina, Albert Balasch, Gabriel de la S.T. Sampol, Elies Barberà, Txema Martínez, Gemma Gorga, Sebastià Alzamora, Hèctor López Bofill, per citar-ne alguns noms.

La tercera i última part de l’obra es dedica a la Generació del tercer mil·lenni. Nascuts després del traspàs del dictador Franco, entre 1976 i 1997. Alguns dels seus mestres i referents pertanyen a la generació dels setanta: Andreu Vidal, Àngel Terron o Damià Huguet pel que fa als mallorquins; Marc Granell pel que toca als valencians, i Enric Casasses o Maria-Mercè Marçal per als principatins. Alguns dels poetes admirats són compartits amb autors anteriors com ara Blai Bonet, Màrius Sampere o Francesc Garriga i Joan Vinyoli -que uneix totes les generacions. Representen la generació d’un moment precari en el terreny laboral. Aquestes dificultats laborals i econòmiques tenen la paradoxa de coexistir amb les titulacions acadèmiques més altes. Coincideixen en un temps de ple declivi de l’humanisme i de la proletarització de la cultura. L’esdeveniment que els marca com a generació és l’acte terrorista de les Torres Bessones de Nova York. Dues característiques serien l’alt grau de subjectivitat i la utilització de nous llenguatges (recursos de caràcter parateatral o teatral) que combina en molts casos la condició de músics i poetes. A remarcar els noms de: Jaume C. Pons Alorda, Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal, Josep M Rodríguez, Àngels Marzo, Esteve Plantada, Laia Noguera, Àngels Gregori,  entre d’altres poetes.

Aliaga assenyala que Mig segle de poesia catalana ens permet tenir a l’abast tot aquest ventall ric, divers i valuós de propostes poètiques. I és un reflex fidel d’aquest moment irrepetible que vivim amb un augment impressionant de recitals, festivals i altres formes de trobada poètica. En definitiva, la poesia s’ha convertit actualment en un autèntic fenomen social, segons D. Sam Abrams, que cal aprofitar per aprendre i gaudir-ne.

Referències bibliogràfiques.

  1. Vicenç Altaió; Josep Maria Sala-Valldaura. Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018, Proa, Barcelona, 2018.
  2. Xavier Aliaga. “L’antologia era una festa”. El Temps, 3 de juliol de 2018, pàg. 58-9.

 

CÈLIA SÁNCHEZ-MÚSTICH
(Barcelona, 1954)

Corba tancada

Què no donaria, per una finestra
amb vistes al mar. Tot,
anys de vida, llum a casa,
menjar, vestit, hores de lleure i de son,
un braç, una cama.
Tot, ho donaria, per una finestra
amb vistes al mar. Tot
llevat d’ una sola cosa:
la meva nua, grisa, particular
finestra sense vistes al mar.

Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018

Barcelona, Proa, 2018