Revista Emporion

Microrelats-3

1

Prosseguim la publicació a Emporion dels microrelats participants en el concurs organitzat per la Biblioteca Municipal Pere Blasi i per l’ Oficina de Català, amb la col·laboració de l’Àrea de Cultura, Joventut i Festes de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, que tenia com a objectiu fomentar la narrativa creativa potenciant-ne la participació. 

Els resultats d’aquest concurs han posat de relleu l’interès que desperta la nostra llengua i cultura de la mà de Salvador Espriu, que va deixar escrit: “Salvem els mots de la nostra llengua” i “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.

  

Espriu 1021 d’agost de 1941

S’aixecà a punta de clar i es dirigí a l’estació a agafar el tren. Assegut en un banc pensà que feia dies que no menjava però no li importava. Quatre anys després veuria el seu fill que tenia pocs dies quan va deixar-lo per anar al front.
-Què és el primer que li diré?-pensà.
-Ens mantindrem fidels als nostres principis per viure dignament honrant la memòria d’aquells que han lluitat per la llibertat.
Els llavis li dibuixaren un somriure i lentament s’adormí. Faltava poc per la fi del malson.

 


 

Espriu 11Ens mantindrem fidels (Microrel@t jove)

No podia abandonar aquella criatura, era la seva última esperança per continuar lluitant. Perdria nombrosos capvespres sense percebre la seva dolça infantesa, sense sentir aquella veu tan tendra. Novells pensaments sorgiren en la seva ment, hauria de batre les ales intensament. Li acaronà les galtes i li regalà un petó, prompte s’acomiadà del menut. Unes fredes llàgrimes regalimaven pel seu rostre, mentre digueren les últimes paraules, “Ens mantindrem fidels”. 

 


 

Espriu 12Imatge de l’Espriu

Així com els daurats camps de rostoll
s’estenen comes avall fins al mar,
solcats pels regalims de suor rogenca,
amarats per l’olor de temps ancestrals,
vora el blau del mar i guiats
per l’estrella matutina d’una nova albada,
així ens mantindrem fidels.

  


 

Espriu 13Fidels a Bach 

“Ens mantindrem fidels, Oh, Senyor” és una de les cantates perdudes de Bach. El seminarista que va robar-la, la donà a una meuca. Ella la va malvendre a un marxant genovès que morí de tifus camí de Barcelona. Dos segles d’oblit més tard, la partitura cau en mans d’un músic, soldat per força, en una rectoria a tocar d’Arenys. Està plorant d’emoció quan rep el tret per l’esquena. Al legionario que l’ha mort allò li sembla un pobre botí. S’eixuga el cul amb el solo d’oboè. El troba una mica aspre.

 


 

Espriu 14El riu 

Vam arribar a la vora de l’aigua, panteixant després de la corredissa a través del bosc. Em vaig mirar el braç esgarrinxat, la sang rajava però no notava dolor. El riu baixava brau i amenaçador. Les roques negres formaven una gola que amplificava el seu rugit lúgubre. El Jan mirava fixament el remolí als nostres peus. Jo mirava al Jan. Rere nostre les veus s’anaven apropant “Jan…! Jordi!…” Ens vam donar la mà i sense mirar-nos vam murmurar tots dos alhora: “Ens mantindrem fidels…”

 


 

Espriu 15L’altra banda

Han seguit un camí enfangat i irregular. Han patit fred, misèria, gana i malalties. Fugen d’un món que s’ensorra i es mor. Morts que han quedat a les vores de camins i carreteres, ferralles d’una derrota. I només una esperança: arribar a l’altra banda arrossegant els peus nafrats i l’ànima desfeta.

És de nit quan creuen la frontera. S’agafen les mans i miren enrere cap a la pàtria perduda. I amb les muntanyes per testimoni tots diuen a la vegada: —Ens mantindrem fidels!

 

Comentaris