Revista Emporion

Mentiders, irresponsables, desequilibrats?

2

L’any 1929 va esclatar la que seria la crisi econòmica més important de tots els temps.

Aleshores hi havia una doctrina econòmica considerada dogma de fe, el patró or[*1] , i la defensaven quatre persones que regien els quatre bancs emissors de moneda d’Anglaterra, Alemanya, els Estats Units i França. No tothom estava d’acord amb aquest dogma i el famós economista John Maynard Keynes en seria el més destacat opositor, però les seves crítiques eren irrellevants davant el prestigi dels quatre grans banquers, i sobretot d’un d’ells, Montagu Norman. Anys més tard, Jean Monnet, un dels pares de la Unió Europea, va deixar escrit: “El Banc d’Anglaterra era la ciutadella de les ciutadelles […] Montagu Norman era qui regia la ciutadella; era temible.”

Seguim la trajectòria vital d’aquest home poderós:

montaguMontagu Norman va néixer el 1871. De petit era denerit i tenia terribles migranyes. Com el seu avi i el seu pare va estudiar a Eton, però era inadaptat, solitari i taciturn. Va treballar a la banca creada pel seu avi, però s’hi avorria i es féu soci d’una banca de Nova York. En esclatar la guerra dels Bòers, a Sud-àfrica, es va presentar voluntari i allò el va transformar, va agafar confiança i va ser condecorat. Però li va fallar la salut i va haver de descansar un parell d’anys a la Riviera. Tornà a la banca, però no s’avingué amb els altres socis.

L’any 1905 va entrar al consell del Banc d’Anglaterra. El 1906 el fracàs d’una relació li provocà una crisi nerviosa. Li va aparèixer un trastorn bipolar, amb uns períodes d’eufòria i uns altres de gran abatiment, i durant setmanes es va tornar extremament irritable. A partir de 1909 va empitjorar, i un dia de 1911 va tenir un col·lapse. Va haver de fer repòs tres anys seguits i va viatjar solitari per Àfrica i Sud-amèrica, com si cerqués alguna cosa que no trobava.

Li van recomanar que visités el gran psiquiatra suís Carl Jung, que li va pronosticar una mort propera, però un altre psiquiatra el va tractar amb tècniques de meditació. Experimentà amb religions esotèriques i pràctiques espirituals que va mantenir tota la vida. Va seguir mètodes d’autosuggestió i es va acostar a l’espiritisme. Agafà fama d’excèntric, estrany i solitari; llegí taoisme; cità sovint Lao Tse, i passà nits senceres escoltant música de Brahms en una casa, que ell mateix havia decorat amb fustes exòtiques, on vivia amb set criats…

No puc continuar explicant la vida de Montagu Norman, qui hi estigui interessat que llegeixi Los señores de la finanzas, de Liaquat Ahamed, premi Pulitzer 2010. Només afegiré que aquest home tan estrafolari i poc equilibrat va acabar sent qui va tenir més poder de decisió a tot el món per fer front a la gran crisi del 1929. Va ser tossut defensant el patró or, i es va equivocar. El 15 d’agost de 1931, un comunicat de premsa anunciava que “a causa de les grans tensions que ha hagut de suportar, el governador del Banc d’Anglaterra, per indicació mèdica, abandona totes les seves ocupacions i marxa a descansar i desconnectar”. És natural que ens preguntem qui havia portat amb mà de ferro el timó de l’economia mundial durant aquella gran crisi, un desequilibrat?

Una altra història molt més pròxima. L’any 2003 el trio de les Açores[*2] , Bush, Blair i Aznar, varen llançar un ultimàtum al govern de Saddam Hussein amb l’excusa de l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq. Les conseqüències amargues d’aquella decisió basada en una mentida encara duren. Qui estava governant el món? Uns irresponsables? Uns mentiders?

Considerem ara la nostra situació econòmica, política i social actual.

Primera pregunta: qui ens mana?

Vull dir: qui dirigeix els destins d’Europa i, per tant, els nostres? El PP i Rajoy, amb la seva majoria absoluta? Ja sabem que no. Ells s’han de limitar a anar legislant i governant d’acord amb les instruccions que reben de l’anomenada troica: [*3] la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional. I aquests de qui reben les directrius? De Merkel? Segurament ella només fa de transmissora de voluntats. Té més poder el Deutsche Bundesbank o Banc Federal Alemany, molt respectat perquè amb el seu control de la inflació va fer del marc una de les monedes més valorades. És ell que, amb el seu prestigi i el seu poder, determina les polítiques a seguir pel Sistema Europeu de Bancs Centrals. I qui mana al Bundesbank? L’hem elegit nosaltres?

Segona pregunta: a on ens porta?

Actualment, a Alemanya, la necessitat d’un nivell baix d’inflació és un dogma de fe. I si la recepta va ser bona per al marc, s’ha determinat que també ho ha de ser per a l’euro. Dogma de fe. Com ho era el patró or l’any 1929. I d’acord amb aquesta doctrina, la salvació només pot venir d’una austeritat que, en estrènyer el cinturó de tots els països de la zona euro, aconsegueixi mantenir els preus a rega. S’ha bandejat tota reflexió sobre les conseqüències nefastes d’un control tan estricte de la despesa i s’ha provocat una mena d’anorèxia econòmica: no es consumeix, no s’inverteix, cauen empreses, no es concedeixen crèdits, es desboca l’atur, l’economia pública se’n ressent (ingressa menys impostos, tot i haver-los apujat), es retalla la despesa pública (educació, sanitat), cada vegada hi ha més pobres… En una caricatura de portada del setmanari The Economist del mes de maig es veia com els mandataris europeus es dirigien en fila índia cap a un precipici, uns decidits, altres despistats: Merkel, Hollande, Rajoy, etc.

Per això la meva tercera pregunta és: i si qui mana a Europa en aquest moment, i ens està portant al precipici, és un desequilibrat, un irresponsable o un mentider? O tres o quatre?

No tenim respostes.

Comentaris