Revista Emporion

Memòries d’un torroellenc

7

He rellegit Incerta glòria, de Joan Sales i Vallès (Barcelona,1912-1983), Quarta Edició ABRIL  1971, CLUB EDITOR,  i reconec que he tret molt més profit a la novel·la ara que la primera vegada que la vaig llegir, deu fer quaranta anys, aproximadament. Us la recomano.

L’article que el periodista Josep Faulí publicà a La Vanguardia el 15 de novembre de 1983, l’endemà de l’enterrament de Joan Sales al cementiri de Siurana, la seva terra de naixença, deia així: “Joan Sales, en esclatar la  guerra civil, no havia complert encara els vint-i-cinc anys. No és estrany, doncs, que el seu màxim fruit literari sigui una novel·la dedicada, precisament, a aquella guerra : Incerta glòria, donada a conèixer fragmentàriament el 1956 i en versió definitiva el 1968, és l’obra d’una vida i el testament d’un home entusiasta que va veure desfer-se, contra tota lògica, les il·lusions de joventut en una guerra fratricida”.

Incerta gloriaDiu l’autor d’Incerta glòria al començament de la seva novel·la: “La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d’aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha dir. Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimas i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre. Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la gloria és el nostre fi”.        

A propòsit de la relectura del llibre he mantingut una llarga conversa  amb un amic de Torroella. Jo sabia que ell havia viscut de ple els esdeveniments dels quals parla la novel·la de Joan Sales. Al 1936 es va acabar per a ell, i per moltes famílies, la tranquil·litat i el benestar. Es va declarar la guerra, una guerra llarga, cruel, incomprensible, desastrosa. A Torroella, com a tants altres llocs, van arribar piquets de milicians dedicats a incendiar esglésies i perseguir religiosos. Aleshores va començar un temps d’incertesa i de por que s’escampà per pobles i ciutats d’arreu.

L’any 1938 el meu amic, tot i no estar ben recuperat d’una greu malaltia, va ser mobilitzat i enviat al front de l’Ebre, on fou testimoni d’una matança espantosa, salvatge. Per a un adolescent de 17 anys i per a tots els homes que hi van haver de prendre part, sense mitjans per defensar-se, amb un armament obsolet, sense comandaments responsables, sense ordre ni control, allò fou un infern. Què havien de fer? Van ser iniciats en un inexplicable baptisme de foc. Després de quatre mesos de lluita, la derrota de la batalla de l’Ebre va ser total. La retirada cap al municipi de Falset va ser doblement cruel: ferits de cos i d’esperit, la majoria d’aquells homes no tenien esma de tirar endavant, estaven derrotats, sense ideologies i sense comprendre aquella guerra per la qual havien de lluitar, morir i/o matar, amb la moral per terra, cansats, desnodrits, assedegats… Per què, per què, Déu meu, per què? Què havia passat, si el dia que va esclatar la guerra ell i els seus amics encara pensaven anar de festa a Palafrugell?

Refugiats a Falset, enviats cap al front de Berga, mobilitzats més tard formant part de la divisió 42, finalment van emprendre el camí de retirada cap a França, a peu, passant per Ripoll, Puigcerdà, Pirineus. Van ser metrallats durant tot el camí per les forces enemigues que volien barrar-los el pas. Escruixeix de pensar-ho, perquè fou un espectacle dantesc!

Amb aquestes males condicions, arribats a França foren molt maltractats pels gendarmes que els van rebre i internats en un improvisat camp de concentració a la Tor de Querol, sense abric, sense aliments, sense aigua. El meu amic, ferit i molt malalt, va ser ingressat en un hospital molt gran al poble d’Aurillac, i això li va salvar la vida. Allí el van tractar molt bé, va recobrar les esperances perdudes i les ganes de viure. Va fer-hi amics, i en la convalescència va poder fer llargues passejades i va poder saber de la seva família.

Oh, miracle! A l’hospital va sentir parlar català, després de tants mesos… Quina emoció, quin goig! Va presentar-se a la senyora que parlava la seva mateixa llengua, la qual era a l’hospital per visitar el seu marit. Després d’explicar-li la seva situació, aquesta senyora es va brindar a ajudar-lo per arreglar els papers que li eren necessaris per al seu retorn a Catalunya. Ell no se’n veia amb cor de fer-ho perquè no coneixia l’ idioma. La seva alegria i el seu agraïment van ser infinits.

D’aquesta manera va poder resoldre el seu problema, sortir d’aquella situació i agafar el tren que el tornaria a casa, on l’esperaven uns pares amb els braços oberts i llàgrimes als ulls. Però el record de tants altres companys que no van tenir la mateixa sort i l’infern que va viure han quedat per sempre més en el seu record.

Les últimes paraules de la conversa amb aquest amic van ser: “La nostra situació actual em fa patir. Els polítics no s’entenen, la gent, sobretot el jovent, tan ben acostumat a viure sense gaires privacions i sense conèixer la desgràcia d’una guerra, no entén on ens poden portar les ambicions, les ànsies de poder i de llibertat mal entesa. I això em fa por”. 

Comentaris