Revista Emporion

Memòria de la gent de Torroella

8

En Josep Borrat i Martí, del Mas Calafat

 En Josep Borrat s’està en una de les primeres cases del carrer de Figueres. El vaig a veure per xerrar una estona. Truco, pujo per una escala molt dreta, ell m’espera a dalt i em rep amb cordialitat.

–    Com va la vida, Josep?
–    La vida va bé si te la saps agafar bé.

En Josep viu sol en un pis gran i agradable, on aviat veig que hi ha de tot i que tot és senzill. Em fa passar per un corredor i em mostra les estances. Serien molts metres quadrats per a una persona inactiva, però no és el seu cas, pels passadissos vaig veient llibres, revistes, televisió, biblioteques, i al final el més espectacular: entro en una sala plena d’aparells electrònics, l’ordinador, el monitor, la impressora, l’escàner, un munt de fulls impresos amb imatges a tot color…

–     És per al Recer, els ajudo a fer algunes cosetes impreses i les enquaderno…

En Josep ha fet 93 anys. M’impressiona la seva claredat mental, la capacitat d’adaptar-se als temps, el dinamisme. Em fa seure davant d’una taula on s’acumulen tot de llibres, àlbums, quaderns, fotos…

el del mig–     Una vida de 93 anys ha d’estar carregada de records.
–     Bons i dolents. Si només pensessis en els dolents acabaries malament. Fa sis anys vaig perdre la meva dona, va ser un temps penós. Em vaig adonar que, si no canviava, aviat li aniria a fer companyia. Va ser llavors que vaig anar sol a Lourdes, hi havia de venir la meva germana, però va emmalaltir, pel camí jo ja ho volia deixar, però algunes amigues em van animar. A la Cova, davant la Mare de Déu, em va venir un pensament: ‘Josep, la teva vida ha de continuar.’ No puc dir si era la Mare de Déu, les persones tenim un subconscient, el fet és que vaig fer el tomb, vaig començar de sortir, al cine, al ball, amb amics, al Recer… I fins ara.

–     Vas néixer al Mas Calafat…
–    De fet són tres masos de costat: Cortades, Calafat i Borrat, tots de la mateixa família, els fundadors eren tres germans que es varen repartir la propietat, al meu avi li va tocar el Mas Calafat. El nom li ve del fet que antigament si va “calafatejar”, que és ficar estopa i quitrà a les juntes de les barques per fer-les impermeables. El mas era humil, vell, sense electricitat ni bany, ni vàter, enceníem llums d’oli, espelmes i carbur, i jo de petit sortia poc, era molt bosquetà, l’àvia em portava al riu a pescar. Delicat de salut, passava molt de temps a casa, però vaig anar canviant, anava a Torroella i vaig estudiar una mica de Comerç. Com que el pare era molt treballador, quan jo tenia dotze anys va poder arreglar el mas, posar electricitat amb un motor i una dinamo, treure aigua corrent d’un pou i posar aigua calenta. Ja de més gran, jo ajudava al camp i sortia amb joves d’altres masos, la nostra festa era caçar espàrrecs, bolets, la cacera… i de vegades amb el pare posàvem les enfiles al riu i en pocs moments teníem un ranxo de llises. No ens trobàvem pobres perquè tothom ho era, però no ens faltava de res. Jo era l’hereu, al pare li hauria agradat que estudiés, tenia plaça possible a la Caixa, però jo no ho volia, estava bé al mas…

–     Llavors va esclatar la guerra.
–     Sí, jo tenia setze anys. La guerra és trista, és dolenta! Quan van demanar la meva lleva (la quinta del biberón) jo no estava bé, tenia broncopneumònia, no vaig marxar, però em varen denunciar. M’he de presentar a Girona, em posen uns dies en observació, m’envien a Santa Coloma, d’allà a Vic, i finalment em porten a la batalla de l’Ebre. Allò era un escorxador! Veies morir la gent al teu costat, un cop que em vaig llançar a terra a causa d’una canonada, un company que havia saltat a sobre meu va morir de la metralla, no sabies on anaves ni per què et movies… vàrem travessar l’Ebre amb barcasses i taulons, el que queia a l’aigua ja havia begut oli, no el vèiem més… Vàrem començar de recular, a Berga em varen ferir, va ser una sort, ja ho veuràs. D’allà a Ripoll, i tota la columna, en desbandada, arribem a Puigcerdà, dormim a l’església de Llívia, anem fins a la Tor de Querol fets una misèria. França ens va rebre molt malament, els gendarmes cridant: Allezallez!vitevite!, i cap al camp de concentració. Jo me’n salvo, ferit de la mà i del costat, em carreguen en un tren militar, i vaig a parar a Saint Illide, uns 300 quilòmetres endins de França, en una mena d’asil, però em poso tan malament que m’internen en un autèntic hospital, voltat de malalts greus i moribunds. Sort en vaig tenir d’una monja molt bona persona. Em recupero, passejo… ara recordo la gran acollida que em van dispensar una vegada en una caravana de gitanos…

–     Com vares poder tornar? Havies lluitat amb els republicans.
–     Calia un aval de gent de la confiança del règim. En Martí Vert va dir a l’avi Clotas que signés. ‘Si no el conec de res…’ ‘Tu firma i calla!’
Vaig passar en tren per Irún. A Hendaia em donen un cigarret –toma, serà el último-, el vaig fotre al riu. 
Torno a ser a casa. El mas estava desballestat. No teníem pas gaire terra, unes quaranta vessanes, però anàvem tirant. Amb els guanys de molt de treball, i amb la venda d’uns boscos, aconseguim una bona situació, fem obres, comprem maquinària, el pare anava a batre, era molt lluitador, va morir gran.

–     Et cases…
–     Jo no era gaire llest amb les dones, era bosquetà, ja ho he dit, no estava per aventures. Vaig trobar la dona que em convenia i vaig ser feliç amb la meva estimada. Vàrem tenir tres fills, el gran és a Torroella al capdavant del negoci de la Nàutica, l’altre és a Girona, l’altre a Barcelona.

–     Com va anar això de la Nàutica?
–     El fill gran volia ser mecànic, i no li vaig voler canviar la idea, va anar un any a Figueres, després vàrem tenir ocasió de comprar el taller del carrer de Figueres, aquí mateix, i tots vàrem canviar de vida. Un pagès em deia ‘d’aquí a un any ja no tindràs mas’, encara és l’hora que no s’ha complert, el mas s’ha convertit en un bon xalet. Va començar la comercialització i reparació d’embarcacions i motors, i més endavant aixecava la nau del terme de Gualta. Ara és importador exclusiu per a tot Espanya de moltes marques. La meva dona i jo l’ajudàvem en una botiga a l’Escala, vàrem pencar molt. Jo sempre he pencat molt.

–     Ja era hora de reposar.
–     Ara ho passo bé. Als 90 anys vaig fer un creuer per tot el Mediterrani, la família em va dur en helicòpter per sobre Barcelona fins a Montserrat, m’han pujat en globus… Acabo de passar una setmana a Caldes, al Vichy.

–     No ens deixem pas res?
–     Home, el més important, que ja tinc dos besnéts: un nen i una nena!

Amb els bisnets

Comentaris