Revista Emporion

Memòria de la gent de Torroella

8

En Josep Pujol de l’Acadèmia

 A l’última Assemblea General d’Emporion, a proposta d’en Joan Surroca, es va considerar d’interès fer un recull de records de la gent gran, una mena de “Memòria de la gent de Torroella”. Aquest article intenta anar en aquest sentit.

En Josep Pujol i Hospital té 93 anys. Em rep als seus dominis del segon pis de casa seva, on passa moltes hores llegint, escrivint,… M’acompanya per sales plenes de lleixes afeixugades de llibres i més llibres de química, física, matemàtiques, història, assaig, novel·les,…

   En aquests espais hi vàrem condicionar l’Acadèmia- m’explica.

Li demano alguns dels seus records, una vida de 93 anys en deu tenir molts.

   El pare tenia una fàbrica d’espardenyes al carrer de l’Hospital. L’any 1923 va escriure amb d’altres un manifest contra la Dictadura, passejava el seu cotxe amb l’escrit “Al servei de la República”, i varen acabar empresonats en un vell teatre abandonat de Girona. L’any 1931 va ser el primer alcalde republicà de Torroella, però va plegar. “No és el que jo esperava”, deia.

   Era un home d’ordre.
   I tant! A mi em va dur a Mataró, en un col·legi molt religiós i molt rigorós,  només en sortia tres mesos a l’estiu i quatre dies per Nadal. Acabo el batxillerat el juliol de 1936, just els dies de la revolta i el Comitè. A Torroella maten capellans, cremen l’església dels Dolors. Venen a casa a requisar les joies, es queden el cotxe del pare. Un dia un milicià em diu: “N’estic fart de tu, si et torno a veure et mataré”. Vaig decidir anar a l’altra banda per lluitar contra aquella gent.

   Tot just tenies 16 anys!
   Sí. Vaig travessar el Pirineu la vigília de Nadal. Nevava. Dos homes amb garrots vigilaven que el guia no ens abandonés, fins que ell va assenyalar: “Allò és França”. No em vaig aturar al primer poble, tenia por, la gent m’insultava. Vaig anar en tren a Hendaya, a esperar que algú m’avalés per entrar a Espanya. Per fi, passo a Burgos…

   Pel que sé, a Burgos hi havia gent de Torroella, en Joan Vert mecànic, en Carles Camps de Bellcaire,…
   Sí, en Vert arreglava motos de l’exèrcit, en Camps feia d’enllaç amb en Cambó, en Bofill de la plaça del peix anava carregat de diners… duia safates de dolços… M’haurien pogut enxufar, però jo volia anar a la guerra, a primera línia. I hi vaig anar! Sis mesos al front de Terol, enfrontaments, vèiem morir coneguts, feia un fred espantós!,… senties: “rojo, quieres manta?, toma manta!”, seguit de trets a matar… Recordo un consell de guerra sumaríssim contra un soldat que havia abusat d’una noia en un paller, va ser afusellat sobre la mateixa palla… També hi havia pauses,… els republicans tenien paper, nosaltres tabac, ens trobàvem i bescanviàvem,… però venien reforços nous que no ho sabien, disparaven com bojos…

   Quan deixes la primera línia de guerra?
   Com que tenia el batxillerat i sis mesos de front, em van dur a una acadèmia militar a càrrec d’oficials alemanys. Molt rectes, molt alemanys. Vaig ser el primer de la promoció, i m’hi vaig quedar com a instructor.

    I acabada la guerra?
    Em van destinar a Valladolid, i per aquell temps vaig conèixer la meva dona. Vivia al cuartel, i des d’allí vaig fer la carrera de Química, podia arribar a catedràtic. Em vaig casar, el meu fill gran va néixer a Valladolid. Però entre tot això encara em varen mobilitzar tres o quatre vegades. Et tornaven a cridar per uns mesos per lluitar contra els maquis… Vaig anar destinat a diversos pobles de Navarra per aquest motiu.

   Quan decideixes tornar a Torroella?
   Vàrem venir a veure la família. El pare, delicat de salut, es va enamorar del meu fill, es deia Lluís com ell. Tornar a marxar hauria estat dur. Va ser una decisió difícil, la meva dona havia de renunciar a la seva família, jo a la Universitat. Però ho vàrem fer. Vaig ajudar al pare a la fàbrica, després vàrem veure que el negoci era vendre sabates, vàrem obrir la botiga i, a continuació, tancar la fàbrica.

    Aleshores devies pensar a crear una Acadèmia.
    A prop de Torroella hi havia dos Instituts, Girona i Figueres, i els estudiants havien d’anar interns a aquestes poblacions. Per oferir estudis aquí, amb altres mestres, vàrem fundar l’Academia Santa Catalina. Els alumnes de Batxillerat s’examinaven a Figueres, a Palafrugell quan hi va haver Institut, els de Comerç a Girona. Vàrem aprofitar el segon pis de casa, aquí on som tu i jo, i el terrat com a zona d’esbarjo. Va durar uns deu anys, vam arribar a tenir més de cent alumnes. Però amb la nova llei d’EGB, per a BUP i COU calien professors llicenciats, per a nosaltres inviable.

    N’estàs satisfet de l’Acadèmia…
   Sí, tota una generació de torroellencs i dels pobles veïns varen poder realitzar uns estudis que sense ella no haurien sigut possibles. N’han sortit metges, arquitectes, professors, enginyers, i va originar una època de gent culta que no es coneixia des del mestre Blasi. Ho sabies que el mestre Pere Blasi era oncle meu?…

Abans del comiat, en Josep Pujol m’ensenya una pila de papers que ha escrit sobre personatges torroellencs o sobre les seves vivències: El meu avi, El pintor Mir, La Legió Condor, La fàbrica, En Rafel Deulofeu, En Kowolinsky, L’alcaldia del meu pare, L’oncle Pere Blasi, El 8 de febrer del 39,… i així fins a 224 temes. Jo quedo astorat, ja porta fet tot un llibre.

 josep pujol i marina senovilla a san rafael

Comentaris