Revista Emporion

Memòria de la gent – Jaume Fonquerna

6

Jaume Fonquerna i Boix. Maleïda guerra!

Fa uns dies, no gaires, em trucà a casa un home que per la veu semblava d’edat avançada i  em digué:

– He llegit l’article que heu publicat al Llibre de la Festa, hi parleu d’en Pey. Era el meu oncle. Pey era el motiu de la família, ell es deia Joan Fonquerna i Serra.

Qui em parlava de l’altra banda de línia era en Jaume Fonquerna i Boix, em va dir que vivia a Palafrugell, que tenia 89 anys.

Al cap d’un parell de dies el vaig anar a veure a casa seva, a la carretera de Palamós.

A la façana veig un rètol: Taller Fonquerna. Pujo al pis. Em rep la seva dona, és de Torroella, la conec molt bé, és la Maria Pou de ca l’Establera (abans tothom tenia motiu). A ell se’l veu enèrgic i amb el cap molt clar, el cos atropellat pels anys, va en cadira de rodes. Té el seu discurs a punt, unes llibretes, unes capses, tot molt ordenat.

– L’avi es deia Jaume Fonquerna, sense t al mig. Va tenir tres fills, per ordre d’edat, Joan (1890), Margarida (1895) i Josep (1900). Aquest es va casar amb una dona de Pals i va anar-hi a viure, era el meu pare, els altres dos eren solters i vivien a la casa de la família Pey, a Torroella. Per això a en Joan li deien en Pey.

2Joan FonquernaM’assenyala un quadre penjat a la paret, un dibuix de José Ma. Mascort d’un personatge elegant, que fuma amb pipa. És el tiu Joan.

– En Joan treballava per a la família Mercader i Mascort, amos del cine, teatre i cafè del Centro. Ell s’ocupava del bon funcionament de les instal·lacions, calefacció, butaques, decorats, quadres del cine i se’l considerava molt pròxim als propietaris. Un dia de 1936, quan manava el Comitè, el Borni trucà a la porta, anava amb altres, li digué que baixés i els acompanyés. La tia Margarida es va vestir i els seguí, ella ens explicà després el que havia passat. Pujaren pel carrer Vermell (Gimeno) fins al carrer del Mar, giraren cap al Palau Robert i en ser al carrer de l’Església en Joan es posà a córrer passeig de l’Església amunt. El van atrapar al portal de Santa Caterina i pum, pum, va caure mort. La tia anà a peu a Pals, de nit, hi arribà per allà a les 3 o les 5 de la matinada i ho explicà tot al seu germà, el meu pare.

El pare, Josep Fonquerna i Serra, era del Comitè de Pals, anà a Torroella, li ho van confirmar, l’havien enterrat al nínxol familiar del cementiri, registrat amb el número 241/1, encara ara el podeu veure. L’any 1940 es va construir en aquest cementiri una mena de cripta on enterraren els caiguts a la guerra, cadascun en un forat, però al cap d’un temps aquell espai s’inundava, els posaren en nínxols, el seu és el 105/2. Aquí acaba la història d’en Joan.

Jo li comento que l’assassinat d’en Pey el vaig saber llegint les memòries del mestre Dabau. També li dic que en un llibre sobre els exiliats he llegit que l’any 1954 es formà Consell de Guerra contra un milicià tornat de França, Josep Marull, acusat d’haver executat Joan Fonquerna l’octubre del 1936. I que fins ara jo no havia pogut identificar qui era aquest Fonquerna ni sospitar que es tractés del Pey citat per Dabau. També m’estranyava una cosa: a la llista de torroellencs executats pels vencedors hi figura un Josep Fonquerna, resident a Pals. Ara ho començo d’entendre, aquest i en Pey eren germans!

– Ara et parlaré del pare. Feia de pagès. L’any 1921 va anar a fer el servei militar a les Canàries i al Marroc. En tornà amb aquesta medalla (me la mostra, la guarda en una capseta). Es casà a Pals amb Francesca Boix (m’ensenya el DNI), potser la vas conèixer, després de la guerra va ser molts anys taquillera del Centro, a Torroella. (Li dic: “I tant que la vaig conèixer!”)

L’any 1936 el pare era regidor, secretari del jutjat, membre del Comitè per la UGT. Els van acusar d’haver mort el capellà, però és fals, el van dur al seu poble, Arenys de Munt, i tornà després de la guerra, ell va batejar la meva filla gran. Igual van fer amb els altres capellans.

El pare va fer la guerra des que van mobilitzar la seva lleva fins al març de 1939, quan, sent a Hostoles, decidí tornar cap a casa. Anà d’Olot a Pals a peu. Al cap de quinze dies va venir la Guàrdia Civil, a les 6 de la tarda, i se’l van endur a la caserna, ja no l’hem vist més.

Joan FonquernaEl van dur a Girona. La mare anava cada setmana a recollir la roba bruta i portar-hi la neta. Un dia hi anava amb una altra dona, els van dir que ja s’ho podien emportar tot, matalàs i tot si volien, que havien marxat aquella matinada, 12 d’agost de 1939.

En Jaume Fonquerna treu d’una capseta una beina de bala de fusell i uns cordills gruixuts nuats.

– La mare i l’altra dona van córrer cap a la paret del cementiri, sabien que els afusellaven allà. Ja feia tres hores que els havien executat. Ella va collir aquesta beina i aquest llibant que els lligava, els amarraven de dos en dos. Veus? Abans de separar-los el van tallar. Mira, encara s’hi veu una taca de sang…

A finals de 1978, per un decret llei de la Memòria Històrica, qui hagués estat perjudicat (vidus, vells, orfes) tindrien accés a pensió. La mare ho demanà, heus aquí el certificat de defunció del pare: hi consta “colapso cardíaco”. Anà al jutjat militar, li diuen que no hi ha papers, a Capitania de Barcelona, no hi ha antecedents… Ho aconsegueix el març de 1979.

Pals és dels pocs municipis de Catalunya que es prengueren seriosament la Memòria Històrica. L’any 2012 ho acordà el Ple de l’ajuntament, el febrer de 2013 es tirà endavant. Ara, en un jardinet, un distintiu d’acer inoxidable sobre una placa de ferro fa memòria dels noms dels quatre que foren executats, tots el 1939.

En Jaume em mostra unes llibretes gruixudes que recollí de casa seva quan deixà Torroella. En una d’elles, a la coberta, una etiqueta diu: “La Honradez Torroellense. Sociedad Cooperativa de Consumo y Crédito Mutuo. Libro de Compras.” És de l’any 1908. Va plena d’anotacions comptables amb la signatura del seu avi: “El Director, Jaume Fonquerna.”

Me n’ensenya un altre. És el Llibre d’Actes de la Sociedad de Socorros Mutuos – La Industria Oficial. En data 22 de febrer de 1920 és nomenat secretari el seu oncle Joan Fonquerna. L’any 1922 plega. Per què s’emportà el llibre a casa amb aquesta última anotació?…

No ens queda gaire temps. Li dic que encara no hem parlat d’ell. Som-hi:

– Vaig néixer a Pals l’any 1927, vaig anar a estudi, em vaig sentir marcat per la història familiar. L’any 1942, amb la mare, jo tenia 15 anys, vam anar a Torroella, a la casa familiar on havia viscut el tiu Joan. Hi vaig ser fins als 25. Treballava de mecànic a can Pere Vert. Em va sortir una oferta de treball a Pals, més endavant una altra a Palafrugell. Al cap de 9 anys l’empresa, mal governada, començà a anar malament. Reduïren personal, van començar per dalt: “Vols plegar?”, em van dir, jo l’endemà al matí ja era fora. Em vaig establir, Taller Fonquerna, treballava sol, arreglava equips d’injecció dièsel. Hi ha molta ignorància, la base de l’èxit és saber fer un bon diagnòstic. I jo mantenia excel·lent relació amb tots els tallers, mai no els vaig fallar. (M’ho ha confirmat un vell client de Torroella, el qui fou taxista Joan Casademont.)

M’ensenya fotos de la família.

– L’any 1957 em vaig casar amb la Maria Pou, amb qui he compartit feliçment la meva vida. Hem tingut tres filles, Roser, Marta i Sílvia, i després van arribar els quatre néts, Adrià, Àlex, Sergi i Pau.

M’acomiado, ha estat una tarda memorable.

Me’n vaig amb el cor encongit. És escruixidor, dos germans, a un el matà el Comitè antifeixista quan tenia 46 anys, a l’altre l’afusellà el règim franquista quan en tenia 39. Maleïda guerra!

Jaume Fonquerna

Jaume Fonquerna

Comentaris