Revista Emporion

Memòria de la gent de torroella

8

En Ramon Bombardó i la Lola Solés

Viuen en una amable casa, dotada d’un plàcid jardí, en un dels carrers antics de la vila, el de la Codina, entre el cinema i el carrer del pintor Gimeno, abans conegut pel carrer Vermell. Ell té 92 anys, ella 90, i tots dos amb bona salut si no fos… sempre hi ha un “si no fos” a aquesta edat, ja se sap. En Ramon hi veu poc, s’ho agafa bé, ella li fa costat. I tenen molt bona memòria i ganes d’enraonar, aviat es veurà.

─ Jo vivia al carrer de casa teva ─em diu en Ramon─, al carrer d’en Sopes, en una casa que en deien a can Gumà, que era del teu pare. La mare era modista i veníem a casa teva al temps d’esbossar. També hi havia la Siseta Comalat, la Maria Botera, la teva mare, el teu germà… el teu pare collia molt de blat de moro…

Continua parlant d’altra gent del carrer.
─ Al costat de casa teva vivien El Rubio i la seva dona Magdalena, La Rubia, ja vells. Eren de Granada, ell cobrava la llum d’en Mundet, ella tenia mal geni. Al carrer de sota, on ara hi ha la Ràdio Montgrí, hi havia la casa de l’Anneta, Bonanya, que vivia sola, en la misèria, i que amb un cistellet collia fems dels carrers i els venia com a adob… Tothom la coneixia…

─ Sí, me’n recordo una mica… o de petit n’havia sentit parlar…

─ Més amunt hi havia el cafè de can Marsal. En un pis de dalt, en una sala gran, hi havia el col·legi del senyor Ribas, només per a nois, i allà vaig anar a aprendre de lletra. Quan vaig tenir deu anys, la mare me’n va treure i em va dur a l’escola pública, als “estudis”. Vaig tenir de mestres el senyor Tomàs i el senyor Teixidor, i quan m’hauria tocat anar amb el senyor Blasi, ell se’n va anar de Torroella. Quin mestre, el senyor Blasi! Quan va arribar, aquest era un poble per civilitzar, ell ho va canviar tot. Has conegut els seus alumnes? Feia goig de veure la seva cultura, la seva educació… També molt humà, recordo que en Plaja de cal Sabater Coix, a dibuix, va trencar un gerro posat de model, molt estimat per la senyora Blasi, i ell es va esverar: ─ I ara, què li dic a la meva dona!…

Ramon2Li pregunto què en sap de l’Ateneu Montgrí, de mossèn Viver…
─ De l’Ateneu poca cosa, era en un pis del Cine Centre del carrer d’Ullà, jo era petit. Mossèn Viver sempre anava voltat de mainada, ens repartia pastilles Juanola, ens feia cine mut a “l’Escuela”… Comprava el calçat a can Castells i triava la mida tot dient que tant per tant sabates grosses…. Quan l’any 1936 va esclatar la guerra, jo tenia quinze anys, anava amb la colla de plaça, amb en Carlos Vilallonga, en Martí Salís, en Quimet Castells, en Vicenç Gumà… a aquest encara el veig de tant en tant passejant per la vila…

─ Com vares viure la guerra?
─ En esclatar la revolució del 1936 tot es va col·lectivitzar, els mecànics es varen ajuntar al  taller d’en Vert, al passeig d’en Vicenç Bou. Jo hi vaig anar d’aprenent. Allà davant hi havia hagut un safareig i una branca que van quedar sota el passeig.

─ I després de la guerra?
─ Em vaig escapar d’anar al front perquè era jove, però després vaig ser de la primera quinta incorporada, m’hi vaig haver d’estar tres anys i mig. Explica-ho ara als joves, tres anys i mig de mili! A artilleria, a Manresa, a Ripollet, destacat a polvorins, ja en vàrem arribar a remenar de projectils i municions! Quan ho teníem ben estibat, el general feia una inspecció… i a capgirar-ho tot altre cop!

─ I quan tornes, què?
─ Tenia 25 anys, vaig de mecànic al taller dels cotxes de línia d’en Llambert Presas, després a can Vert, a can Mercader dels transports, altre cop a can Vert… fins al 1958.  Llavors vaig saber que plegava un taller de bicicletes del carrer del Roser, em vaig decidir i m’hi vaig establir, tot ho feia sol, només amb l’ajuda del meu nebot. Bicicletes, motos… Vaig tenir la representació de la Guzzi, em va fer guanyar molts diners.

La Lola entra a la conversa.

─ A casa meva érem de l’altre extrem de la vila, del carrer del Roser. De joves anàvem a Fora Portal i al carrer de Figueres, i es pot dir que en Ramon i jo ens vàrem conèixer de casualitat.  Al final de la guerra el pare va marxar a França i no va tornar fins al cap de deu anys. Vàrem quedar cinc filles amb la mare… Has sentit a parlar del doctor Broggi?

─ I tant! Ha mort fa poc, als 103 anys…

─ Doncs va operar de franc la meva mare i una seva germana… Quin gran home!

─ Com ho vàreu fer per sortir-ne, sis dones en una casa, en plena postguerra?
─ La mare ens va voler fer espavilar a totes, que tinguéssim ofici. Jo era la segona, vaig fer de perruquera, la gran era modista, dues més sastresses a can Vidal, la petita també perruquera. Una de les sastresses tenia una vida avorrida, era poc xerraire, no sabia parlar castellà, però va venir a la perruqueria i va acabar garlant pels descosits. Als 42 anys es va casar amb en Quimet Castells i va canviar aquella casa de la plaça de dalt a baix. Li va treure les teranyines, per dir-ho d’alguna manera. Els dos germans vivien en una llar trista…

─ Vares conèixer el seu pare, en Josep Castells?
─ Sí. Era un home molt culte. Escrivia, feia discursos, teatre, era regidor a l’ajuntament… Havia fet companyia amb el senyor Lluís Pujol a la fàbrica d’espardenyes del carrer de l’Hospital, però li va haver de vendre la seva part, el seu negoci no rutllava. La seva dona no era capaç de dur la botiga, era molt diferent d’ell, tenia poca preparació, no valia per vendre. La casa va anar anant a menys, i tampoc els fills no eren bons botiguers. La meva germana va canviar la casa, però no hi havia gaire res a fer… Va morir als 42 anys. En Quimet es va tornar a casar, però finalment els dos germans varen acabar a l’hospital.

La Lola no té gaire bona opinió d’en Pere:
─ No era original com el seu pare, escrivia bé, dibuixava molt bé, però tot ho recollia d’altres llocs, i no tenia gaire do de gents… En Quimet sí, va aprendre anglès i feia de guia al començament del turisme.

En Ramon hi afegeix que en Quimet era simpàtic, molt barcelonista, que parlava de Samitier, Alcántara, Gorostiza, Zamora…

─ Heu dit que us vàreu conèixer de casualitat.
─ Jo menjava a ca la Maria Ramades del carrer Major. Un dia la Lola hi va venir a arreglar-li el cap, la vaig acompanyar… Vàrem festejar sis o set anys, jo estava tip d’anar a dispesa, ella no es volia casar fins que no s’hagués establert…

En Ramon es dedica a passar revista a la Torroella de fa setanta anys i em recita:

─ En Pepe de la Fonda tenia més història que Colom. L’Enriquet, Xiulem, gairebé no s’hi veia, però era capaç de xiular una sardana amb acompanyament i tot. L’estanquer Rafel, Mostela, que es deia Rafel Deulofeu i de broma Dioslohizo, et venia un segell i, per canvi, et donava un caramel. Els empleats de l’ajuntament eren molt pocs: Pere Busquets, Francisco Lloret,Josep M. Tauler,el nunci Salet, l’agutzil Ligero… Sabies que l’alcalde senyor Niset, farmacèutic de la Porta Nova, va aprofitar el càrrec per posar pòrtland al seu carrer?

La Lola hi fica cullerada:

─ Ara no hi ha aquell caliu, ni baralles ni amistats, semblem com Barcelona… Abans hi havia més històries… El pare era d’esquerres, va tenir por de revenges o represàlies, per això va marxar i ens va haver de deixar soles. Va tornar al cap de deu anys, ho vaig saber el mateix dia, era amb en Ramon i m’ho van dir: ─ Ha arribat el teu pare!

─ Heu viscut molt…
─ N’hem passat de totes. Hem treballat, però també ens hem divertit, hem ballat, hem viatjat, hem fet tot Europa, el Marroc, Tànger, Turquia… Amb en Casino érem competència lleial, amics, fins i tot vàrem fer plegats un viatge a Rússia. No es decidia a fer vacances per por de perdre clients, fins que va veure que jo en feia.

─ I ara què?
─ A la nostra edat ja està tot vist. No parlo de política. Independència? Em sembla que sí, a Catalunya hem estat sempre els “paganos”, potser ja tocaria…

Ramon

Comentaris