Revista Emporion

Memòria de la gent- Salvador Giralt-

7

Salvador Giralt i Figueres, d’Ullà

En Salvador Giralt –en Vador, que li diu tothom– va néixer el dia 1 de novembre de 1921, ara fa 94 anys, però quan el veieu, si us diguessin que en té deu o dotze menys, us ho creuríeu de seguida. El vaig a veure amb dos amics. Ens espera a la llinda de casa seva, a Ullà, s’aixeca lleuger, ens saluda, ens fa passar a una saleta i, abans de seure, es posa al costat d’un quadre de Torroella, una vista des del pont. És una foto que té tants anys com ell, si fa no fa.

— Veieu aquest edifici, a dalt, a la dreta, tan solitari?, és a cal senyor Marull –ens diu–. Torroella s’acabava a les “cases noves”, al passeig.

Ens explica que tota la vida l’ha passada a Ullà i que va aprendre de lletra amb el mestre del poble.

— Jo ja no vaig poder anar amb el mestre Blasi, com el meu germà. Era un gran mestre, i dels seus alumnes es deia: “Es coneix que ha anat a estudi amb el senyor Blasi.” Jo vaig anar a lliçó amb dues senyoretes de Torroella, Rita Vallespí i Maria Negra; i poc abans de la guerra, amb el senyor Rigau; i en temps de guerra, amb el senyor García. Era al carrer de Figueres, hi anava en bicicleta, al vespre, amb llum de carburo, i em feia un tip de veure parelles a les fosques –riu.

en Vador arrencant moniatosTenia 15 anys quan va esclatar la guerra, se’n recorda bé.

— En aquells temps, els diumenges i dies de festa era costum que la gent anés a passeig a la vora del riu, tant els d’Ullà com els de Torroella. S’hi estava molt bé, més avall de la resclosa hi havia arbredes, herba fina, fonts d’aigua fresca… L’any 1936, el dia 22 de juliol, que és Santa Magdalena, dia de la Festa Major d’Ullà, hi havia ball vora el riu amb la música d’una pianola de manubri. Cap al tard va venir del poble una dona esverada, tot cridant “ai, vinga, aneu, ha esclatat la guerra!, mireu cap a Torroella, cremen l’església dels Dolors!”. Vàrem veure que era veritat, es veia la fumerada… Tothom cap a Ullà.

En Vador ens explica que de seguida s’havien format els comitès, a Torroella i també a Ullà, i que a la vista del que havien fet els de Torroella, l’alcalde d’Ullà, acompanyat de l’agutzil, va treure de l’església la imatge de la Mare de Déu de la Fossa i la va amagar enterrada sota la userda. Poc després, tot de gent anava a l’església i la desmantellava, alguns pagesos amb carros traginaven mobles a cremar, els catòlics callaven acovardits, allò era una revolució.

— Als quatre cantons de l’església hi havia sants, en varen fer caure tres, i quan van veure que encara en quedava un, algú va cridar: “Guaita!, encara hi ha una mamaroca!”, i van dir a un de la colla: “Tu que tens escopeta, porta-la!”, ell hi va anar, però després ningú no gosava disparar a un sant, i ell, forçat pels altres, tot espantat, va haver de fer foc contra la imatge, després no va gosar dir-ho a ningú, ni a la família. Acabada la guerra, algú el va denunciar i va anar a la presó, diuen que es va fer un fart de plorar.

Ens explica en Vador que devien formar el comitè d’Ullà unes set o vuit persones, que es reunien a la rectoria, el presidia un taxista de cognom Valentí, era un bon home, no va fer mal a ningú, i no hi havia milicians armats. L’església es va transformar en un mercat. Es va fer una col·lectivitat agrària, i en un camp es va fer una plantació de tabac, una magnífica plantació, de mates espesses i abundós fullam, que es va posar a assecar al cor de l’església, el qual va acabar allotjant una pila enorme de grosses fulles de tabac.

Comentem els assassinats i turments dels capellans de Torroella, i que al comitè no hi havia dones, i que s’hi havia de portar diners… li preguntem com va anar tot això a Ullà. Ens diu que, efectivament, els pagesos cada setmana havien de dur diners al comitè, i pel que fa a si hi havia dones, ens parla de la Claca, que si no era del comitè semblava que ho fos, duia al coll un mocador de la FAI, anarquista… Després ens parla dels capellans, primer del d’Ullà, després del de Gualta.

— Al d’Ullà el van cridar perquè els anés a veure a les 12 de la nit, i li van firmar un aval perquè pogués anar fins a Girona, i allà un matrimoni sense fills el va tenir amagat fins a l’any 39. Quan va tornar, aquell home estava ple de rancúnia, va dir una missa de campanya a plaça, i al sermó clamava “s’ha de fer justícia!”, amb aire de revenja.

Ens diu en Vador que a partir d’aleshores aquell home va ser molt dur, però al cap d’un temps el van enviar a Castelló.

— El capellà de Gualta el van matar allà on ara és la rotonda d’Ullà, era molt jove, el varen agafar amb el seu pare, s’havien tancat tots dos; normalment els duien fins a l’entrada de Colomers, però era de nit, plovia, van dir “aturem-nos aquí”, l’un el van matar d’un tret allà mateix, l’altre mentre intentava escapar-se per la cuneta…

Li preguntem si sap qui els va matar, i ens respon que es va parlar d’un que treballava al bar d’en Joan Vicens, el bar d’en Nitu, que li deien, de Fora Portal. Comentem que en aquells mesos en Nitu va ser alcalde de Torroella, i que acabada la guerra el van condemnar a mort. En Vador ens diu:

— Els nacionals van fer alcalde de Torroella el doctor Molinas, i aquest ja va avisar la dona d’en Nitu: “Mercè, pel bé que us vull, assegureu-vos d’amagar-lo bé.” No ho van saber fer, el van agafar, el van afusellar.

Ha anat passant el temps, una estona molt agradable al costat d’un home que es recorda de tot. És hora d’acomiadar-se, potser un altre dia hi tornarem. De moment, per a aquest 1 de novembre li desitgem un bon aniversari, i que en pugui celebrar molts més.

Comentaris