Memòria històrica

96

“Que en els meus anys la joia recomenci sense esborrar cap cicatriu de l’esperit. O Pare de la nit, del mar i del silenci, jo vull la pau –però no vull l’oblit.”

  Aniversari, Màrius Torres (Lleida, 1910-1942)

Segons l’historiador Xavier Díez, tres fronts neguitegen la casta que té el poder efectiu de l’Estat: l’acció directa dels ciutadans a través de les xarxes socials, l’independentisme català creixent i el procés de memòria històrica sorgit des de la societat civil.

El rescat de l’oblit, la restitució d’una memòria justa pel que fa a totes les víctimes i la dignificació de la memòria democràtica antifranquista, amb l’objectiu que aquesta memòria esdevingui un veritable coneixement històric del passat immediat, va fer que l’any 2007 s’aprovés al Parlament de Catalunya la llei per crear el Memorial Democràtic, òrgan de la Generalitat de Catalunya, amb la missió legal de “recordar”, perquè l’horror d’entre 1936 i 1975 no torni mai més. Evitar la manipulació de la transmissió del passat o la indiferència amb relació als episodis més tràgics de la història immediata fou un altre dels seus objectius.

Algunes de les seves actuacions foren l’anomenada Llei de fosses –l’exhumació d’algunes o la dignificació d’altres, ja que n’hi ha unes 237, tot i que el recompte continua obert; la creació del Museu de l’Exili a la Jonquera; la senyalització de les Rutes de la guerra civil, sobretot de la Batalla de l’Ebre, o dels Refugis contra els bombardejos, i també el reclam dels drets simbòlics dels represaliats per la guerra i la dictadura. Cal recordar que el Parlament català va condemnar de forma oficial el règim de Franco, mostrant el seu respecte per a totes les víctimes de la guerra civil i la dictadura.

En aquest context, convé recordar l’esforç dut a terme per l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, fundada l’any 1976 amb el seu president, Pere Fortuny, per reivindicar l’anul·lació dels judicis i la rehabilitació jurídica de les víctimes de la repressió franquista, tant del president Lluís Companys com dels milers d’afusellats per la legalitat feixista entre 1939 i 1975.

Pere Fortuny recorda que encara no s’han rehabilitat jurídicament els represaliats jutjats il·legalment en judicis sumaríssims tot fent esment de l’afusellament de 1.704 persones entre 1939 i 1952 en el Campde la Bota, situat en el límit entre el terme municipal de Sant Adrià del Besòs i el barceloní districte de Sant Martí, on actualment hi ha el fossar de la Pedrera, a l’espai Fòrum. L’associació, un cop l’any hi fa tribut i homenatge a les víctimes. L’advocat i diputat Eduardo Barriobero va ser la primera persona afusellada al Camp de la Bota el 14 de febrer del 1939, quan només feia dinou dies que les tropes revoltades havien pres Barcelona. Altres indrets on es van afusellar els represaliats pel franquisme van ser l’Oliva de Tarragona, el cementiri vell de Girona i el fossar del Garrut a Lleida. La repressió franquista va deixar un balanç de 3.385 executats, segons les dades que exposa Josep M. Solé i Sabaté a la seva obra La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953.

Recorda l’associació de Pere Fortuny que en el llarg cicle de repressió contra Catalunya, els franquistes propiciaven les delacions, pas previ a la detenció, l’empresonament, els ràpids judicis sumaríssims –fets sense garanties jurídiques pels acusats– i les execucions. Els informes d’acusació que s’elaboraven per a presentar com a proves inculpatòries als consells de guerra, mes enllà de delictes de sang o accions violentes, parlaven quasi exclusivament de conducta moral, d’idees religioses o “d’adhesió a la rebel·lió”, que sempre volia dir haver lluitat per la República. Aquests informes eren elaborats per algun falangista destacat del municipi, a partir de dades facilitades per informadors que, en molts casos, no dubtaven a facilitar el seu nom. I sovint era l’alcalde qui recollia l’informe i l’enviava al tribunal militar corresponent.

En l’estudi de Marga Gómez sobre el Campde la Bota i en l’exposició de l’historiador Francesc Abad que porta el mateix nom, es conclou que en general les víctimes de la repressió no havien fet res que justifiqués les penes sumaríssimes a què van ser condemnades. Les persones afusellades al Campde la Bota tenien ideologies diferents i compromisos polítics i sindicals de diferent grau, i estaven convençuts que no havien comès cap delicte que justifiqués l’exili. Es varen creure la propaganda que assegurava que aquella persona que no tingués delictes de sang no corria cap risc. Però no va ser així. Per al règim franquista qualsevol defensor de la República era un enemic i així se’ls va tractar. I varen ser passats per les armes després d’un consell de guerra fraudulent. Les execucions es feien sense avisar les famílies dels condemnats, que ho descobrien hores o dies després, quan els anaven a visitar a la presó. Els encarregats dels afusellaments, explica Solé i Sabaté, eren membres de la Guàrdia Civil. Primer es feia una descàrrega contra tots els condemnats i després hi havia els trets de gràcia que permetien identificar en la distància el nombre d’ajusticiats en la jornada. Un metge s’encarregava de signar el certificat de defunció. La cínica descripció de “mort a causa d’hemorràgia interna” era la més habitual en aquests casos. Des dels indrets d’execució es traslladaven els cossos a les fosses comunes, on s’enterraven sense cap distintiu.

En aquest context, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha presentat una querella als jutjats argentins perquè investiguin l’assassinat del president de la Generalitat Lluís Companys, que va morir afusellat el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc de Barcelona, i de 42 alcaldes d’ERC afusellats també durant el franquisme (entre ells, Frederic Xifré, alcalde de Badalona –autoritat municipal més important de Catalunya afusellada pel règim franquista; Pere Saló i Valls alcalde d’Ullastret, o Josep Torrent i Maspoch, alcalde de Verges, entre d’altres), així com l’assassinat de dos diputats del seu partit: Josep Fàbrega, que era alcalde de Palamós, i Josep Sunyol, que era el president del FC Barcelona.

Fins ara tots els esforços que s’han intentat perquè el govern espanyol repari la figura de Companys i en revisi la sentència del seu consell de guerra sumaríssim han estat un fracàs. L’estat sempre s’hi ha negat en rodó. És per aquest motiu que ERC ha recorregut a la justícia argentina. El fonament és que a l’abril de 2010 un conjunt d’organitzacions de l’Argentina i de l’Estat espanyol i familiars de les víctimes del franquisme, juntament amb el premiNobel de la pau, Adolfo Pérez Esquivel, van presentar als tribunals de Buenos Aires una querella perquè s’investigués el “genocidi” i els crims contra la humanitat comesos contra milers de persones durant la guerra civil i la dictadura franquista a Espanya. La causa es basava en l’aplicació de l’anomenada “justícia universal”que tenen alguns països, que permet investigar crims contra la humanitat. La jutgessa argentina Maria Romilda Servini es va posar al capdavant de la investigació, ja que l’estat espanyol ho ha anat impedint sistemàticament. És per aquest motiu que la família de Salvador Puig Antich, executat el 2 de març de 1974, i a través de la seva germana Merçona Puig, varen decidir viatjar a l’Argentina per poder declarar presencialment davant Servini, amb l’objectiu de demanar la il·licitud del procés i la detenció i processament de Jesús Utrera Molina, que era qui ocupava el càrrec de ministre del Movimiento Nacional quan es va aprovar la coneguda execució.

Diu el poeta i crític literari David Castillo que “el record és un antídot contra l’estupidesa”. Coincideix plenament amb la sentència del també poeta Francesc Parcerisas, quan interpel·la  “la paraula és memòria i només la memòria ens pot salvar de la destrucció”. Ambdues  propostes ens inviten a una clara i serena reflexió.

Bibliografia

  1. Díez, X., “La marca espanyola”, Avui, 4 de juliol de 2013, p. 2.
  2. Huertas, J. M., <http://www.francescabad.com/campdelabota/HISTORIA/>, L’Avenç, maig de 2004, p. 26.
  3. Abad, F., “El Camp de la Bota”, exposició, Terrassa, novembre de 2006.
  4. Picazo, S., “Memorial any zero”, Presència, 2 de juny de 2013,  p. 8-10.
  5. Bataller, M., “L’Argentina, la solució als crims franquistes?”, Presència, 16 de juny de 2013, p. 8-11.
  6. Membrives, M., “Entrevista a Pere Fortuny”, Avui, 14 de febrer de 2014, p. 44.
  7. Mas, A., “Ni un minut de treva als vençuts”, Avui, 26 de febrer de 1014, p. 24-25.
  8. Solé i Sabaté, J. M., La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953, Edicions 62, 1983.