Martí Alaball Paguina, creador d’Enplater

280

En Martí Alaball ha estat tota la vida un home inquiet, un empresari innovador. Va començar modestament, va trobar un bon producte en un moment clau, es va moure pels mercats, va cercar fabricants de maquinària, va tractar clients i proveïdors, es va saber envoltar de col·laboradors eficaços i va fer créixer amb seny l’empresa. Aviat farà 85 anys i només va a les reunions de Consell d’Administració, ja era hora de reposar una mica; però ho va ser tot a Enplater, una companyia que ell va crear i que actualment dona feina a 300 treballadors, factura 60 milions d’euros l’any i exporta el 25 %.

Tu no venies pas d’una família d’empresaris
És ben cert. De jove, el meu pare treballava a “les serres”, a ca l’Almar, una feina que consistia a transformar troncs d’arbre en taulons de fusta; amb la guerra li tocà d’anar a Terol, i quan va tornar va fer de pagès, treballant -a mitges, que se’n deia- terres de can Bataller. La mare era filla d’en Joan Paguina, pagès de Serra, que després va venir a Torroella al servei de la família Mascort. L’àvia era d’origen aragonès, es deia Francisca Portolés, per això de la casa en deien ca la Paca. Era molt popular, a casa seva –al carrer de l’Església- hi va muntar una incubadora i venia pollets.

Com va començar la teva aventura a la indústria?
Vaig anar a estudi a les Escoles fins als 14 anys, els meus mestres van ser el senyor Freixes, el senyor Dabau. Després, vaig començar a treballar al costat de l’Ernest Díez, de la joieria Eugènia. Fèiem bijuteria a dalt de la botiga, però allò no tenia perspectives i me’n vaig cansar. Per dir-ho ras i curt, fèiem molts invents i poques vendes. Per tirar endavant un negoci de debò, vaig proposar a l’Ernest d’engegar una fàbrica de botons i ell s’hi va avenir. La vam posar a mitges, hi vam invertir 30.000 pessetes cadascú.

I tu, d’on vas treure aquest capital?
Coses de la vida. El meu avi Joan Paguina tenia una germana a la Bisbal i un germà que havia emigrat a Mèxic. Es veu que hi havia muntat una botiga d’ultramarins, nosaltres no en sabíem res, però un dia va comparèixer un personatge desconegut, un advocat, que ens va comunicar la seva defunció i que havia deixat una herència a repartir, que consistia en 30.000 pessetes a cada germà.

Com va anar la fàbrica de botons?
La vam instal·lar al carrer Codina, cantonada carrer de l’Església. Jo devia tenir uns 18 anys. Després, vaig anar a fer el servei militar; em vaig llicenciar l’any 1956. La societat amb en Díez no va poder continuar, teníem temperaments diferents, i li vaig comprar la seva part. La fàbrica rutllava bé, amb uns vuit o nou treballadors, sobretot dones. La part comercial la portava jo directament, amb dos o tres representants. Però hi havia un problema, els botons eren producte de temporada, et feies un tip de preparar mostraris d’estiu i, quan ho venies, ja havies de preparar els mostraris d’hivern. Vaig pensar que em calia trobar un producte que no patís les batzegades de la temporada.

I vas anar a parar a les bosses de plàstic
Sí, i la idea se’m va acudir en una botiga torroellenca molt antiga, a ca les ties Mundet del carrer de l’Hospital. Aquella adrogueria estava plena de calaixos a la vista plens de cigrons, mongetes i altres productes que venien a granel i que passaven als clients en paperines de paper d’estrassa. Vaig pensar en un material plàstic, el politè, que servia per embalar, i vaig engegar el nou negoci. Vàrem començar al carrer de l’Hospital, una mica més amunt de la farmàcia, amb una rotativa a dos colors i una màquina soldadora, érem quatre o cinc. Després ens vàrem instal·lar al carrer Ramon Boi, on ara hi ha la botiga d’electrodomèstics d’en Domènech. Compràvem bobines de cinta de politè, les quals es passaven per la rotativa, on s’imprimien, i després se soldaven i se’n feien bosses. En aquest nou local hi devíem treballar unes dotze a quinze persones.

I la maquinària?
Era molt més senzilla que l’actual. Vaig contactar amb uns alemanys que venien petites màquines de soldar i eren representants de rotatives de flexografia, a dos colors. Els vaig preguntar on calia anar a veure-les, pensant que hauria de fer un viatge a Alemanya, i em van dir que el fabricant era de molt més a prop, de Salt. Vaig tenir una bona sorpresa. I efectivament, era una fàbrica d’un català que es deia Comes; aquest, més endavant, va fer companyia amb un altre català, en Manel Xifra, d’aquí el nom de Comexi, un grup industrial molt important que actualment exporta rotatives a tot el món.

Fins que vas haver de fer fàbrica nova
El taller ens va quedar petit. Es va donar el cas que una vinya del meu sogre, d’unes tres vessanes, estava situada en terreny qualificat com a urbanitzable. Calia assegurar l’aigua, vàrem perforar un pou, avall, avall, fins que en vàrem trobar; també vàrem haver de fer-hi arribar l’electricitat, el telèfon… Vàrem fer una construcció en forma de L, el taller en una nau allargada, i a dalt les oficines.

Quan van entrar nous accionistes?
L’any 1968. L’empresa anava creixent i s’anava fent important, però això tenia un límit, la capacitat financera, que cada cop requeria més recursos i no tots podien venir de fons propis ni de préstecs bancaris. Calia crear una societat, amb nous accionistes, i això es va aconseguir bé, en varen entrar uns quinze, la majoria de Torroella, en Ramon Garganta, principalment, i a través d’ell la família Ribera de Barcelona, industrials metal·lúrgics destacats. Jo vaig mantenir un 10% i la gestió. Portava el pes de l’empresa, feia de tot. Anys després es va incorporar a la direcció general en Josep Garganta, un bon element, fill del principal accionista.

En el departament tècnic crec que va destacar l’Ernest Puiggrós
Sí, l’Ernest és un tècnic molt bo. És un home que sap portar la producció amb eficàcia, dissenyar màquines de qualitat excel·lent i trobar solucions tècniques molt imaginatives. Va arribar un moment, però, que el seu temperament va topar amb el d’un conseller molt expert en control econòmic i financer, però poc diplomàtic. L’Ernest em va dir que no tenia res contra l’empresa, però que no hi volia continuar. Va anar de conseller delegat a l’empresa d’en Comes, la que més endavant seria Comexi.

Com va ser que féssiu una nova planta a Sarinyena?
Enplater deu tenir uns 300 clients, i n’hi ha de molt importants. Alguns d’aquests ens van plantejar que per fer-nos comandes teníem el problema de la planta única, exposada a qualsevol eventualitat que els deixés penjats. Era ben cert. Vàrem començar a cercar terrenys en una altra localització i una persona molt introduïda en afers a Aragó ens va parlar de la possibilitat d’uns terrenys a Sarinyena, que es podrien comprar en molt bones condicions. Vàrem comprovar que, efectivament, ens trobaríem amb tota mena de facilitats i subvencions. Això no va suposar un problema aquí, actualment l’empresa compta amb uns 300 treballadors, 200 a Torroella i prop de 100 a Sarinyena.

Parlem de la família, dels fills, dels nets?
Em vaig casar amb la Carolina Radresa i tenim una filla i un fill que duen el mateix nom de la mare i del pare, la Carolina i en Martí. Ella és farmacèutica, té una farmàcia a l’Estartit. Ell és enginyer, ja ho saps perquè a Barcelona va treballar amb tu. Actualment és el director tècnic d’Enplater, és responsable de la fabricació, de l’equip i del manteniment.

I soc avi de quatre nets, dos nois d’en Martí i dues noies de la Carolina. Dels primers, un és enginyer industrial i treballa als serveis tècnics de la Banque Nationale de París, l’altre ha fet la carrera de podòleg i està establert a Barcelona; les dues noies de la Carolina van ser adoptades, són xineses, tenien poc més de dos anys i ara ja en tenen vint i divuit. Fa ben poc una d’elles ha estat un temps al Canadà…

Donem per acabada l’entrevista, però encara xerrem sobre temps passats, aventures empresarials, històries de fills i nets, a París, a Barcelona, al Canadà… Qui ens ho havia de dir als que vàrem anar a estudi els anys quaranta del segle passat en aquella Torroella bàsicament pagesa, que era un racó de món. Una Torroella que recordem idíl·lica, però econòmicament i socialment endarrerida. Tothom sap que en Martí Alaball ha estat un dels qui més han ajudat a transformar-la.