Revista Emporion

Això no havia passat mai…

1

Sentim dir sovint que als nostres temps s’han perdut molts d’aquells principis i valors que varen fer fort el nostre país: el treball, l’honradesa, la responsabilitat, la constància, la generositat, el respecte al compromís i a la paraula… Avui, contràriament, es veu com triomfa sovint l’egoisme, la hipocresia, la irresponsabilitat, el menfotisme, la mentida… i per damunt de tot, l’afany de diner fàcil, aconseguit ràpidament i amb pocs escrúpols.
─ Això no havia passat mai!─ n’hi ha que diuen.

JugurthaNo ens hem d’equivocar, l’home tendeix a l’egoisme, a treure profit de les oportunitats, a l’avarícia, i l’esgarrifós nivell de corrupció que ara contemplen els nostres ulls ha estat una constant al llarg de la història, quan no s’han posat barreres legals a l’ambició desaforada i mecanismes de penalització del frau.
Fa exactament dos mil cent anys (entre els 111 i el 105 aC) va tenir lloc la guerra de Jugurta. La va explicar amb tot detall l’historiador romà Sal•lusti. La seva lectura és impressionant. N’explicaré algunes coses.
En aquells temps, al nord d’Àfrica, de forma aproximada, Cartago era al territori on avui hi ha Tunísia, Namíbia on hi ha Algèria, i Mauritània on hi ha el Marroc. Roma estava en guerra contra Cartago (segona guerra Púnica) i el camp de batalla s’havia traslladat a Hispània. El rei de Namíbia tenia dos fills i un fill adoptat, Jugurta. Va enviar aquest a lluitar al costat dels romans a Numància, i el valor i la intel•ligència de Jugurta varen impressionar molt favorablement els generals romans.

Morí el rei de Namíbia, i mitjançant enganys i l’assassinat d’un dels fills naturals, Jugurta va esdevenir el nou sobirà. Temorós de la reprovació de Roma, on es va refugiar l’altre germà, va confiar que el salvarien els seus tresors i la cobdícia de la noblesa romana. Va enviar a Roma emissaris amb magnífics presents, i es va produir al Senat un canvi tan gran que la indignació en contra seva va passar de sobte a admiració i elogis per part dels nobles. Diu Sal•lusti: “Vencé dintre el Senat el bàndol que anteposava a la veritat el diner i el favor.”
Roma envià legats a Namíbia, però Jugurta sabia com convèncer-los. Pocs foren els que donaren més preu a la lleialtat que als diners. Contràriament al que temia, Jugurta no va perdre el favor romà, es trobà en possessió del premi del seu crim, i veié que era veritat el que li havien dit els seus amics a Numància, que a Roma tot es podia comprar. Moltes vegades, durant anys, va subornar ambaixadors, militars, senadors, abans de la guerra que li varen acabar fent els romans. En una visita d’ell mateix a Roma per parlar davant del Senat, va encarregar que se subornés tothom amb diners, i un cop hagué sortit de la ciutat, es girava de tant en tant a mirar-la en silenci, i a la fi exclamà: “Ciutat venal, que no trigarà a desaparèixer si troba un comprador.”
Jugurta, finalment vençut pels generals Mari i Sul•la, va ser portat a la desfilada triomfal, davant el poble romà, amb vestidura reial i encadenat. Acabada la festa, diu que va ser llençat al fons d’una masmorra, on morí de fam al cap de sis dies.

Els nobles romans corruptes, mentrestant, van veure com Mari i Sul•la, els vencedors, es feien la guerra entre ells, que va guanyar Sul•la, i va instaurar un règim dictatorial que va acabar de degradar la situació. Després de la dictadura, es varen intensificar les lluites d’influència política i el Senat continuava volent ignorar els problemes més crítics de l’època. Copio al peu de la lletra el comentari d’un historiador prestigiós sobre la situació de Roma en aquell moment:
“Els capitalistes, antics col•laboradors del partit popular, només pensaven a enriquir-se, decebuts per les implicacions revolucionàries que el govern demòcrata de Mari havia portat. I d’altra banda, els capdavanters del partit popular havien vist en la dictadura de Sul•la un exemple a seguir per a obtenir beneficis personals. Els veritables perdedors de tot aquest joc, les masses populars empobrides i els proletaris, orfes de tota ajuda, solament eren capaços d’instintius moviments de subversió en front d’un estat de coses que els perjudicava.” (Invito el lector a llegir el mateix paràgraf canviant per noms d’ara els de Mari i Sul•la, i els moviments de subversió romans pel moviment actual dels indignats o de la lluita contra els desnonaments.)
Després vindria Juli César, l’Imperi, i nous períodes d’extrema depravació.

La corrupció no és cosa d’ara, ha contaminat tota la història de la Humanitat. Afortunadament, sempre hi ha hagut també una gran majoria anònima de persones honestes, abnegades, generoses, solidàries… Elles salven el món.

Comentaris