L’última evacuació

18

Túnel d’Aguatón. Febrer del 1938. Ofensiva nostra intentant reconquerir Terol.
Al túnel hi hem endegat una mena de minihospital de campanya amb primeres cures i, fins i tot, intervencions d’urgència. Les ambulàncies evacuen per les planes  d’Argente camps a través fins sortir al poble d’Argente, i des d’allà, ja per la carretera, a Perales del Alfambra.

Avui, dia 25, s’ha complicat la situació. Massa ferits. Evacuar no és fàcil. La seva aviació domina el cel i ho metralla tot. Abans de fer-se de dia, entre dues clarors, han sortit dues ambulàncies. La meva és l’única que hi queda. Hi encabeixen vuit homes, els quatre més greus a les lliteres i els altres quatre com bonament han pogut encabir-los-hi. Un d’ells, el menys greu, ve amb mi a la cabina. Els meus companys d’ambulància no poden venir: no hi caben. Els retrobaré a la tornada.

Quan sortim, la claror del dia ja no permet esperar passar desapercebuts. Primers quilòmetres sense cap sobresalt. De moment, la seva aviació es dedica a matxucar el front, però jo sé que no deixen res per verd i estic segur que vindran per nosaltres. Devem haver fet vuit o deu quilòmetres quan paro i faig que el ferit que ve amb mi a la cabina surti i es posi dret a l’estrep. Amb la porta tancada i el vidre abaixat, es pot subjectar a la part superior de la porta amb el braç esquerre (el dret el porta en cabestrell), i així podrà vigilar el cel, darrere nostre, i avisar-me si veu que l’aviació ens encalça. Seguim una estona sense novetat. Jo vigilo el davant i els costats, mentre que ell vigila el darrere.

avions Savoia SM-79 “Sparviero”A poc a poc, el nombre d’avions que ens sobrevolen ha anat augmentant. Ara és atemoridor. En un moment donat miro cap a la dreta l’home que hauria de vigilar el darrere i el veig que, just quan mira enrere, es deixa anar i salta del cotxe amb cara d’espant. El meu cop de fre és instintiu i instantani. Una ràfega de metralladora rebota uns tres metres davant de l’ambulància. Salto i veig els altres aparells que piquen sobre nosaltres. És una esquadreta de sis caces. El primer ha fallat perquè no comptava amb la meva frenada. Rabent, em fico sota el motor del cotxe just quan el segon caça comença a disparar. Sento com les bales espeteguen sobre l’ambulància. Segueixen les ràfegues dels altres caces. Quan han passat els sis, surto de sota el cotxe i corro enrere. Hem acabat de passar un camió bolcat i, en arribar-hi, m’arrauleixo entre el diferencial i les ballestes. Els sis aparells, que ja han donat la volta, tornen a metrallar l’ambulància: però només els cinc primers. L’últim, que m’ha vist córrer i amagar-me, pica sobre el camió. Veig el deixat de les bales traçadores i sento rebotar els projectils contra el xassís i la caixa del camió. Tanco els ulls i serro les dents. En un instant ha passat. Em palpo tot el cos. No estic ferit. Els sis caces s’allunyen, però el cel és ple d’aparells de diferents menes. Tinc la sensació que això no ha estat més  que el principi del que vindrà. Miro cap a l’ambulància, que en la meva cursa he deixat més lluny del que em pensava; potser un centenar de metres. No veig ningú i les portes del darrere estan obertes. Els ferits deuen haver sortit i ben segur que estan enganxats com escopinades en algun ressalt del terreny.
Això, és clar, sempre que no els hagin caçat. Els de les lliteres no s’han pogut moure i allà deuen estar, vius o morts. No puc fer res per ells. Ni per ells ni per ningú.

Un bon tros enrere, un bancal mor en una mena de petita torrentera que han fet les aigües, i el desnivell del terreny ofrena un marge de l’alçada d’un home. No és gran cosa, però corro cap allà. En ser-hi, trobo que el bancal fa una trenca d’uns dos metres d’ample, i quina fondària no supera els quatre metres. Una bona troballa. Però ja hi ha tres homes emparats en aquesta escletxa. Em fan lloc.

En aquest precari recer, els quatre homes hi passem el dia sense bellugar-nos. Ni tan sols per a orinar ens posem drets. L’aviació cobreix el cel, i caces i bombarders metrallen sense treva un front d’uns vint quilòmetres de llarg per set o vuit de fons. Les nostres forces han quedat immobilitzades per la seva aviació. El cel no queda mai net d’aparells. Només quan arriben noves esquadretes, els avions marxen a recarregar de bombes i municions per a fer un nou relleu. I així tot el dia. Els camps de Saragossa i Calamocha són molt a prop, i els relleus es fan en menys d’una hora. Podem veure com els caces es llancen a metrallar fins i tot llocs on no hi ha res, potser només perquè han vist quelcom que reflecteix. El comunicat de guerra dirà que avui han operat més de 300 avions enemics. De la nostra aviació, ni rastre.

Els bombarders cobreixen tot el terreny, i al nostre bancal també li arriba l’hora. Amb un tros de tronc de romaní entre les dents per a mantenir la boca oberta, ventre a terra, girem el cap enlaire per a veure com cauen les bombes en desprendre’s dels avions. Només un segon i les perdem de vista. El terra retruny i la vibració ens fa sentir com si perdéssim el contacte amb el sòl. Tenim sort, però un dels costats del nostre recer s’esllavissa. Ha anat de poc que no ens toca el rebre. Fins ben entrada la tarda no para aquest infern.  No ens decidim a deixar el nostre refugi fins estar ben segurs que els avions no tornen. A la fi i quan ja fosqueja, sortim i cada u tira pel seu cantó.
Torno a l’ambulància. Té més forats que un garbell. No hi ha ningú. On són els homes que hi han quedat? Ferits o morts, algú se’ls ha endut. A mi em recull un camió i em porta fins a Perales del Alfambra. S’ha acabat, per mi, conduir ambulàncies. Ja no tornaré al front. El temps que resta de guerra el passaré als tallers militars del Cos de Tren com a electricista. Però això ja és una altra història.

Resum:
Quan un combatent ha ajudat a cremar els morts que no hi havia temps d’enterrar ans de fugir; quan, després d’un bombardeig, ha recollit amb una pala restes de cossos esquarterats per la metralla; quan ha vist com s’afusellava un pobre home al qual la por havia portat a autoferir-se amb un tret, amb l’afany de poder fugir del front; quan la bena cau dels ulls i deixa veure com un ideal (o la Pàtria) pot enterrar els seus morts, però no pot alimentar els qui resten vius, és llavors quan el combatent fa seva una màxima que presideix la conducta dels veterans, i que diu:
“Quan hi ha vides a salvar, la més important i la primera a salvar és la pròpia.

Comentaris