Lluís Batlle Lloret, quarta generació de la pastisseria Batlle

521

Aquest any la pastisseria Batlle arriba als 138 anys. Tothom coneix els seus productes exquisits: flaones, xuixos, croissants, neules, la famosa “rebeca”, la “sardana”, les mones, tortells i rabasses, les “batllerines”, la nata… Però potser no sempre es té present que darrere aquestes creacions artesanes hi ha anys de tradició, de treball i de renovació. Lluís Batlle Lloret, de la quarta generació de la pastisseria, ens parla de l’evolució de la casa i de la botiga.

A can Batlle l’ofici de pastisser té una tradició molt sòlida
Efectivament, a can Batlle cada generació ha sabut conservar les receptes dels que ens han precedit, però el nostre ofici també exigeix molta creativitat i fer innovacions constants. L’any 1880 Francisco Batlle Colom, de 25 anys, de Ventalló, es va casar amb Rita Miquel Teixidor, de Torroella, un any més jove que ell; Rita era propietària de la casa del carrer del Comerç núm. 6 (carrer d’Ullà) i el matrimoni hi instal·là una adrogueria, una botiga d’ultramarins, que se’n deia, on feien ciris, confitures i melmelades. En aquell temps la pastisseria es basava en productes de fàcil conservació, com ametlles i sucre per al massapà, mel i avellanes per als torrons, pinyons, farina, xocolata… En un calaix de l’obrador encara es guarda el vell llibre de fórmules escrit pulcrament per en Batlle Colom i continuat pels seus successors.

I després del fundador?
Francisco Batlle i Rita Miquel van tenir cinc fills. De joves tots van treballar a la pastisseria, però finalment van seguir camins molt diversos. El gran, Joan, es casà amb Maria Planas, van tenir un fill i van emigrar a l’Argentina; el fill, Joan Batlle Planas, és tingut pel mestre indiscutible de la pintura surrealista argentina; el seu pare va tornar sol a Torroella, va viure amb una altra dona de qui va tenir una filla, i ja molt gran va treure una fortuna a la loteria, ho celebrà amb grans dispendis, audició de sardanes inclosa, comprà una magnífica casa al carrer de l’Església, pagava a un artista perquè el pintés en un quadre vestit de pastor, amb una gitana de sirena, per representar l’Empordà… Dels altres fills del fundador, el segon, Carles, també anà un temps a l’Argentina, va tornar i va posar pastisseria a Palamós; el tercer, Tonet, després d’anar a l’Argentina, com els seus germans, va viure a Cuba fins que, ja vell, també tornà; una germana morí molt jove; a la casa només hi quedà el petit.

Lluís Batlle Lloret

Així, doncs, qui va continuar la tradició familiar va ser el petit?
Sí, es deia Francesc com el fundador, Francesc Batlle Miquel. Va aprendre l’ofici a can Dauner de Perpinyà, especialitzats en caramels. Tenia molt de caràcter, o potser millor, un caràcter molt dur. Es va casar amb Marta Forcada Rigau i van tenir tres fills, en Francisco, la Carmen i la Marta. Va ser un autèntic patriarca del segle XX. Comprà la casa veïna i amplià i modernitzà la pastisseria. L’any 1929 va encarregar la remodelació modernista de la botiga a l’arquitecte Emili Blanch, el mateix que havia realitzat l’edifici del Cinema Montgrí. La inauguració de la “Dolceria Batlle”, amb dues portes, tres aparadors i una elegant façana amb elements “art déco”, va coincidir amb l’Exposició Universal de Barcelona. Aleshores, l’habitatge era darrere la botiga i l’obrador a l’altre extrem. Es pot dir que es feia la vida al menjador, des d’on es vigilava la botiga. No hi havia hores, s’obria de bon matí i ja no es tancava fins al vespre ben tard. Era molt corrent interrompre el dinar per despatxar mitja onça de pebre, un petricó d’oli o una lliura d’arròs, ja hi estaven acostumats.

Naturalment, hi ajudava tota la família
És clar. Tant el fill com les noies, ja de ben joves, treballaven a l’obrador i a la botiga. No era gens estrany que elles també fessin torrons, galetes, caramels, panellets i pastissos, a més de passar hores a la botiga despatxant, traient la pols o esquivant mosques. Venien dolços, caramels, xocolata, galetes, licors i tota mena de comestibles a granel, mel, oli, sucre, arròs, conserves, espelmes… Com a pastisser, devem a l’avi Francesc la introducció de la flaona, un dolç molt antic, del segle XII, amb tradició a Torroella i altres punts de l’Empordà i del Mediterrani. L’any 1930 va muntar amb l’avi Gumà, que tenia fonda a la plaça de la Vila, una fàbrica de caramels, “L’Empordanesa”, la qual va arribar a tenir tres viatjants, però no va durar perquè eren dos caràcters massa forts. Amb la guerra civil tot va canviar. El meu pare, nascut el 1917, va ser cridat al front, però l’avi es va espavilar, tenia farina, en lloc de dolços es posà a fer pa, que podia canviar per altres articles, i posà la filla gran a l’obrador.

I acabada la guerra, el teu pare es va tornar a incorporar a la pastisseria
Sí, el meu pare, Francisco Batlle Forcada, tornà l’any 1940, es va formar com a pastisser a can Prats i Fatjó, de Barcelona, i es va casar amb la mare, Mercè Lloret. Però ja he dit que el caràcter de l’avi era molt dominant, va ser ell qui continuà al front de la casa. Tanmateix, el pare va introduir moltes innovacions. Era el temps en què el jovent passava les tardes dels diumenges al cinema, amb dues pel·lícules, i es feia mitja part, que molts aprofitaven per comprar un dolç. L’any 1940 es va estrenar “Rebeca” de Hitchcock, i el pare, que era molt cinèfil, es va empescar la “rebeca”, una exquisida pasta amb una capa de crema cremada sobre una base de brioix, coberta de nata i adornada amb una R de xocolata. Va tenir un èxit extraordinari. Sense abandonar la confiteria tradicional, el pare va ser innovador, va crear noves especialitats de pastisseria fina utilitzant la nata, la trufa, la pasta fullada. Va remodelar la botiga, amb neveres i congeladors, va obtenir premis pels seus pessebres de xocolata o massapà, i sabia arreglar els aparadors amb gust i originalitat. La mare l’ajudà sempre, amb esperit de servei.

I a la quarta generació el relleu et toca a tu
Érem quatre germans, Francesc, Marta, Carme i Lluís. El meu germà va voler ser arquitecte, les noies van marxar i jo em plantejava ser periodista, però van operar el pare, la mare em va fer veure que es podria perdre la botiga… Vaig anar a aprendre pastisseria a can Negre de Girona i hi vaig descobrir un món apassionant, després a can Castelló, també a Girona, i a la Cubana de Figueres. L’any 1983 em vaig fer càrrec de can Batlle, vam renovar màquines, vitrines, sistemes de treball, i l’any 1992 vam fer l’obrador nou, situat darrere la botiga. Continuant la meva formació, l’any 1993 vaig anar a la Glace, a Copenhagen, al costat d’un gran pastisser, treballàvem per a la casa reial danesa; després, a Brussel·les, vaig descobrir una pastisseria sofisticada. Des d’aleshores he tingut ocasió de fer tota mena de dolços. Només et diré tres anècdotes: l’any 1994, en commemoració dels 700 anys del castell del Montgrí, vam elaborar una mona gegant, record Guiness català, amb més de 300 quilos de xocolata negra, que vam repartir entre els nens de les escoles; l’any 1997, per Sant Andreu, una mona de grans dimensions en homenatge al cinema; el 2005 vam fer llibres de merengue amb lletres de xocolata per col·laborar en la inauguració de la Biblioteca Pere Blasi. Te n’hi podria afegir força més, com els Pokemon, 13 rue del Percebe, Teletubies, Shrek, etc.

Francesc Batlle

Hi haurà cinquena generació a can Batlle?
Fa 32 anys em vaig casar amb Joaquima Basart, neta d’en Jaumet de les barques, l’atracció de la Festa Major, el recordes suposo. Hem tingut dos fills. El gran, l’Eduard, entrenador de futbol, té 30 anys, va estudiar a l’INEF i ha passat pel Manchester United, Xipre, Boston i ara és director d’una acadèmia a la Índia, a Goa. Si algú ha de continuar a can Batlle seria en tot cas el petit, que també es diu Francesc, com el pare, l’avi i el besavi. Va estudiar música al Taller de Músics, a Barcelona, però potser es decantarà finalment per seguir la tradició. Ha passat per l’Escola d’Hostaleria de Girona i ha fet aprenentatge de pastisseria a Camprodon, Llívia, Brussel·les i, també com jo, a Copenhage. Ell podria ser el continuador.